Qui ha mort el llop? ‘Terra baixa’ esdevé un capítol de ‘Crims’

“He mort el llop!” és la frase més coneguda del teatre català. D’ençà del 1897, data de l’estrena de Terra baixa –curiosament, o no, l’obra major d’Àngel Guimerà es va estrenar abans a Madrid en versió traduïda al castellà, que no pas ací– fins avui, l’han dita centenars d’actors diferents. Des del pioner Enric Borràs fins a Lluís Homar, l’actor per a qui sembla que va ser escrita l’obra molts anys abans del seu naixement. De Terra baixa n’hem vist muntatges als principals teatres, interpretats per les més diverses companyies –fins i tot la Fura dels Baus– i l’han assajat companyies d’afeccionats d’arreu. Inclosa la companyia d’El Llop, a TV3. Se n’han fet vuit films, des de Fructuós Gelabert fins a Leni Riefenstahl, de Barcelona a Hollywood passant per Mèxic i Berlín; tres òperes, un ballet, cuplets, sardanes i, fins i tot, versions paròdiques. Però, fins ara, ningú no s’havia preocupat d’investigar el crim del Mas Bordís. Ni tan sols Carles Porta.

Justament, passar l’obra mítica de Guimerà pel filtre del true crime és el propòsit de la versió de Carme Portaceli i Pablo Ley, titulada Terra baixa (reconstrucció d’un crim), que es va estrenar la setmana passada al Teatre Nacional de Catalunya. En aquest cas, un policia i una periodista interroguen els testimonis i posen les proves sobre la taula per descobrir què va motivar el pastor Manelic a assassinar l’hereu Sebastià, l’amo de tot i de tothom. Perquè, això sí, d’entrada ja sabem qui ha ofegat l’odiós terratinent i la frase cèlebre es pronuncia als primers minuts de l’obra. És a partir de la fugida de Manelic i Marta que arrenca la investigació i entren en escena dos personatges antagònics: el comissari Antoni Lleó Tresols, conegut per Vinagret, i la periodista de l’Universal, inspirada en la corresponsal de premsa espanyola Carmen de Burgos, que signava les cròniques amb el pseudònim Colombine. L’un, mancat d’escrúpols i compassió, veurà de seguida clara la perversió de l’ordre que ha significat la mort del tirànic Sebastià. L’altra, empàtica i progressista, serà l’encarregada de situar la mort en un context de lluita social que s’escampava des de Barcelona, des de la ciutat de les bombes.

Una interpretació política de Guimerà

Perquè, al costat de la interpretació íntegra de l’obra –de manera desestructurada, a partir de salts enrere i dels interrogatoris dels testimonis–, Ley ha afegit al text de Guimerà un context històric que el vincula amb l’època en què va ser escrit. De manera que Vinagret és destinat a la muntanya després de ser el centre d’un escàndol policíac i judicial: la persecució, empresonament i tortura de centenars d’anarquistes barcelonins, arran de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous, l’anomenat Procés de Montjuïc. La venjança per la repressió indiscriminada del moviment obrer a la ciutat, que va acabar amb cinc executats, una colla d’empresonats i un bon nombre de desterrats, tindria, doncs, una rèplica en la mort redemptora de Sebastià per part del seu més humil servent, que ell ha utilitzat per tapar una relació gens convenient als seus objectius econòmics.

Diluir al màxim el triangle amorós per explicitar el contingut polític de Guimerà és un encert que lliga amb la revaloració del gran patriarca del teatre català emprès per l’anterior director artístic del TNC, Xavier Albertí. Cal tenir en compte que, pels condicionants de la seva biografia –la condició inicial de fill natural, l’adopció del català com a llengua damunt el castellà matern, l’homosexualitat sublimada, etc.– i del paper polític que li va tocar de fer com a símbol del catalanisme, el frustrat candidat a Nobel va reflexionar sempre sobre la qüestió de la identitat, el xoc cultural, el mestissatge, la intolerància… I que, quatre anys abans de l’estrena de Terra baixa, havia pujat als escenaris En Pólvora, una obra sobre la conflictivitat social que es vivia als carrers de la ciutat. Eren els temps de la bomba contra el general Martínez Campos o de l’Orsini llançada per Santiago Salvador a la platea del Liceu durant la representació de Guillem Tell. Els del primer discurs en català a l’Ateneu Barcelonès… amb gran escàndol i protestes.

El risc d’introduir-hi un final feliç

Essent destacat l’encert de l’estructura criminal –el pas de drama rural romàntic a thriller político-judicial– i de la contextualització en una societat en conflicte permanent, la idea de dotar d’un final la història de Manelic i Marta és més discutible. Per una banda, la necessitat de fer avançar els esdeveniments històrics acaba ràpidament en una recitació de la Viquipèdia, des de la Setmana Tràgica als camps d’Argelers. Fins al punt de fer explicar al personatge de Nuri que la cançó que canta –”El temps de les cireres”– no és pas com ens podíem imaginar una peça malenconiosa sobre la joventut que deixem enrere, sinó un himne revolucionari de la Comuna de París…, com si no tingués diversos nivells de lectura, vaja. I, per una altra, allargassar el final de l’obra, introduint-hi l’enjoli sobre el destí de la parella, amb una mort aparent del pastor, el judici per complicitat de la seva esposa, la reaparició in extremis i el retrobament dels enamorats a l’exili americà, acaba essent un final feliç inversemblant i innecessari que hauria alleugerit mitja hora el text final.

Protagonitzada per Borja Espinosa en el paper de Manelic, Anna Ycobalzeta com a Marta i Eduard Farelo com a Sebastià, amb uns secundaris de luxe –Pepo Blasco, Kathy Sey, Laura Conejero, Manel Sans i Roser Pujol–, Terra baixa (Reconstrucció d’un crim) és previst que es representi a la sala gran del TNC fins el 26 de febrer i després faci ronda pels principals teatres dels Països Catalans abans d’estrenar-se en els internacionals, a Orleans i Brussel·les, just abans de l’estiu. Que tingui el final a Brussel·les no deixa de ser curiós: fou la capital belga on més fortament es va sentir la denúncia contra la repressió a la Rosa de Foc.

Aquesta setmana també s’ha parlat

En aquests temps d’auge de la novel·la negra, del pòdcast detectivesc, del periodisme de successos i les sèries policíaques, un dels punts forts són els festivals que s’hi dediquen. Tot just enllestit el darrer Tiana Negra, arriba un any més el BCNegra, el festival barceloní dedicat íntegrament al gènere criminal, antigament anomenat “de lladres i serenos”. Fundat pel llibreter Paco Camarasa, avui dia la BCNegra té en Carlos Zanón un continuador exemplar, a qui tocarà enguany de celebrar la majoria d’edat del festival. Activitats de tota mena, escriptors d’arreu del món i llibres, que d’això es tracta.