09.02.2020 - 21:50
Clara Schumann (Clara Wieck) (1819-1896) va ser la gran pianista del segle XIX. Va rondar per mig Europa interpretant de manera magistral peces de piano. El seu pare l’havia iniciada en l’instrument de molt petita, i va començar a compondre de ben jove, també. Però aquest vessant artístic, el de compositora, el va deixar de banda quan es va casar amb Robert Schumann, un alumne de piano del seu pare. ‘Alguna vegada he pensat que tenia talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de voler compondre. Si mai cap dona no ha estat capaç de compondre, per què hauria d’esperar de fer-ho jo?’, va deixar escrit al seu diari. Des d’aleshores, Clara Schumann, que excel·lia molt més al piano que Robert Schumann, va passar a interpretar les obres del seu marit, a qui va cedir algunes peces musicals. Tot i que durant un temps va tornar a la composició, va acabar assumint el paper que li atorgava la societat: fer de mare dels vuit fills que van tenir i encarregar-se del benestar del marit, qui va patir trastorns mentals greus durant els darrers anys de la seva vida. No dubto que se l’estimés tan profundament com diuen. Clara Schumann va ser una de les més grans intèrprets de piano i els qui en saben elogien les obres que va compondre. Però el seu nom es va fer fonedís i va ser el de Robert el que va transcendir les dècades. A final de l’any passat se’n va commemorar el 200è aniversari, no sé si alguna cosa deu haver canviat.
Trenta-cinc anys després de la mort de Clara Schumann, el 1931, una escriptora anomenada Virgina Woolf feia una conferència a la National Society for Women’s Service de Londres sobre ‘Professions per a dones’, publicada uns anys més tard, i va explicar allò que tantes vegades s’ha recordat i reivindicat posteriorment, que quan va començar a escriure es va adonar que tenia un fantasma rondant-la, una dona a qui va batejar com l’àngel de la casa. ‘Era intensament comprensiva. Immensament encantadora. No era gens egoista. Excel·lia en les difícils arts de la vida familiar. Se sacrificava diàriament. Si hi havia pollastre, n’agafava la cuixa; si hi havia un corrent d’aire, s’hi asseia al mig; en resum: estava constituïda de tal manera que mai tenia un pensament o un desig per a ella, sinó que sempre preferia comprendre les ments i els desitjos dels altres.’ I va explicar com li xiuxiuejava que havia de ser pura i educada i fer servir les argúcies femenines. ‘Em vaig girar i la vaig agafar pel coll. Vaig fer el que vaig poder per matar-la. La meva excusa, si m’han de portar davant dels tribunals de justícia, seria que vaig actuar en legítima defensa. Si no l’hagués matat, m’hauria matat ella. Hauria extirpat el cor dels meus escrits’. Del recull Matar l’àngel (Angle Editorial, amb traducció de Mireia Vidal-Conte, 2019.)
Matar aquest àngel de la casa formava part de la feina d’escriptora, defensava l’autora d’Una cambra pròpia. Que és això, el que necessita una escriptora per a escriure, uns diners i una cambra pròpia. Una cambra pròpia i prou temps una vegada has posat la rentadora, has preparat els tàpers, has fet els lavabos, has dut el nen amb febre al metge i has fet la resta de mundanitats de l’estil, hi afegiria jo. No sé si és això, avui, matar l’àngel de la casa.
El 1971, avancem quaranta anys, doncs, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany publicava un grapat de Cartes impertinents. En ‘D’una assassina a una dona de bé’, hi evocava Woolf i es posava en la pell d’una dona que explicava a una altra com havia ‘assassinat l’àngel de la llar’, aquell que sempre li mussitava ‘no siguis així, dona; somriu!’ i que feia que deixés de banda aquell llibre dia sí dia també perquè estigués pel marit, pels fills, per la casa. Fins que el va agafar pel coll i el va matar. ‘Aplica’t la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l’àngel de la llar; només així començaràs a viure.’
Avancem fins a l’any 2020. La setmana passada, es va publicar l’Enquesta sobre qüestions de gènere del Centre d’Estudis d’Opinió, que explica que les dones dediquen 22,5 hores la setmana a fer les feines de casa, i els homes, la meitat: 12,7 hores. Entre aquestes feines, hi ha cuinar (un 23% d’homes, un 66% de dones), fer la bugada (un 12% d’homes, un 75% de dones), netejar, com ara escombrar, fregar, treure la pols (10% d’homes, 61% de dones) i fer petites reparacions (aquí, les xifres es capgiren, no faltaria sinó: 78% d’homes, 9% de dones). Els estereotips, que no se’n van ni amb KH-7.
Una altra dada prou rellevant: qui té al cap la casa són, majoritariaríssimament, les dones. No són només les hores de fer-hi feines, és també la càrrega mental. Un 66% de dones per un 12% d’homes.
Afegim fills a l’equació. Més de la meitat de mares enquestades (51%) deixa d’anar a la feina per cuidar un fill malalt. En el cas dels pares, ho fa un 14%. També hi ha moltes més mares (36%) que no pas pares (16%) que treballen a temps parcial per tenir cura dels fills, i són elles les qui demanen deu vegades més permisos per a interrompre la feina pels fills.
‘Darrere les carreres brillants de fills i de marits, sempre hi ha un àngel de la llar. No hi ha invent, no hi ha obra literària, no hi ha carrera política que no tingui, entre bastidors, una existència femenina silenciosa i amatent’, li respon, a l’assassina de Capmany, la dona de bé, que li recorda que la família no és sinó una unitat econòmica. ‘Jo ja hi estic d’acord, en aquest assassinat sistemàtic i progressiu dels àngels de la llar, però, al mateix temps, les dones ens hauríem d’esmerçar a demostrar que el resultat produeix uns beneficis comptants i sonants per a la societat. Desconfio d’aquests assassinats casolans, domèstics’, i acaba propugnant ‘un nou repartiment de papers’.
Matar l’àngel de la casa no és tan fàcil, per començar. A més, fa dècades que van començar a caure abatuts i continuen cuejant. Potser és que amb això sol no n’hi ha prou. No és fàcil, tampoc no és suficient. Potser és que no és cosa de les dones a qui l’àngel ronda i prou, perquè hi ha una construcció social pendent de ser tombada que pesa com un mort.
