19.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 19.01.2020 - 22:34
Passen tantes coses, i gairebé totes alhora, que de seguida tot sembla vell i, alhora, falta massa per a dir. Entre la promesa de càrrecs del govern espanyol, l’emocionant presa de possessió dels escons europeus per part del president Puigdemont i el conseller Comín, els intents d’inhabilitar de manera humiliant el president de la Generalitat i qualsevol cosa que encara hi vulgueu afegir, jo ja he perdut el compte dels dies que falten perquè es constitueixi la promesa taula de diàleg entre governs. Se’n deu acostar l’hora, això sí, perquè eren només quinze i ja en fa uns quants que, per iniciativa del president Torra, els nostres es van reunir per poder dir que havien arribat a un acord de mínims sobre què n’esperaven, i després la meitat dels partits presents al parlament va fer si fa no fa igual, entre els escarafalls habituals de la meitat que no hi va voler anar.
Doncs sí: si no hi ha cap nou viratge de guió poc o gens sorprenent, d’aquí a no res el president Torra es reunirà amb el president Sánchez i, amb la discreta solemnitat que imposi la previsible inflamació de les cavernes, declararan constituïda la mesa de diàleg entre governs. On tot indica que, en el millor dels casos, els nostres voldran fer calendari de l’exercici del dret d’autodeterminació i del procés d’amnistia, amb més bones paraules que no pas mesures contundents de pressió –si no és que el Tsunami s’acaba de decidir a reaparèixer com anunciava fa pocs dies. I mentrestant els altres imposaran, més o menys capciosament i en el millor dels casos, un estira-i-arronsa que culminarà, ves quina gran sorpresa, amb l’estatut del 2006, ara ben disfressat i empolainat però encara més ribotat. Ei, i tot això, això sí, en el millor dels casos.
Però se’n pot esperar gaire més? Deixeu-me fer una mica de memòria, per dir-ho així.
Aquest juliol farà deu anys que ens vam treure col·lectivament la son de les orelles i vam entrar a la fase del procés d’alliberament nacional on som. I tot al llarg d’aquesta dècada hi ha hagut molts moments en què hem actuat com si davant tinguéssim un govern presidit pel capitost d’un partit polític. I prou. Em sembla que a força de trompades hem acabat entenent que la cosa no és ben bé aquesta. Que més que unes persones, unes sigles i unes ideologies, que també hi són, i ben concretes, davant nostre hi ha l’Estat. L’Estat, així, amb majúscula.
I és l’Estat així amb majúscula, que és com se sent l’estat espanyol, de la seva estructura més superficial fins a la més profunda i pregona que us en pugueu imaginar, que s’ha vist en perill a mesura que aquesta dècada ha anat avançant i, lluny de desinflar-nos, hem pres cada vegada més consciència de la nostra força, dels nostres objectius i de les renúncies que no estem disposats a fer. És l’Estat així amb majúscula que ha anat movent amb més o menys traça els fils del govern de torn, ara amb l’impassible Rajoy al capdamunt –no us recordava algun d’aquells ninots del ventríloc aquell oficial de la tele franquista?– ara amb Sánchez, el màdelman supervivent. És l’Estat que, quan ha convingut, ha tret l’espantall gros, vull dir el titella aquest que porta uniforme de rei. És l’Estat que, quan més magre ho ha vist, ens ha llançat a sobre policies i guàrdies civils, ben patriotes tots. I és l’Estat, sempre amb aquesta majúscula ostensible, que ha decidit de tornar a posar amb calçador les coses al seu lloc mitjançant els seus jutges i fiscals.
I ara demanem-nos: qui el governa, l’Estat? El seu govern de pa sucat amb oli, sobretot aquest tan poc afí que tenen ara, de segur que no. Per això em sorprendria cosa de no dir que de la taula entre governs en pogués sortir res que no fos un altre brindis al sol, simple lletra morta, foc d’encenalls i para de comptar. L’Estat, ingovernable com és, no ho permetria.