08.03.2022 - 20:51
|
Actualització: 08.03.2022 - 21:04
Joan Fuster, una vegada, es va trobar embolicat en una tremenda polèmica a propòsit dels seus articles en la provinciana premsa valenciana dels anys seixanta. I va decidir de respondre-hi amb un article inoblidable, titulat “Mi vela en este entierro”, una expressió que trobe que es pot traduir avui passablement per aquest “Qui et mana de ficar-t’hi?”. No vull comparar polèmiques i encara menys intervinents, però el cas és que l’editorial de dilluns i unes declaracions que vaig fer en el programa de l’ANC “L’Estat de la Nació” han desencadenat una inesperada allau de respostes, comentaris, preguntes directes i en alguns casos desqualificacions que crec que he de respondre.
Efectivament, jo estic molt més que convençut que aquest govern i les tres forces independentistes que hi donen suport no tenen cap més objectiu que mantenir-se en l’estabilitat autonòmica, si pot ser durant la legislatura completa i tants anys com puguen. No hi ha cap voluntat d’anar cap a la independència, més enllà de la retòrica electoralista, ni faran res de res per avançar en aquest camí. No dic que no hi haja diputats, o consellers i tot, que voldrien fer alguna cosa, però en tot cas seran accions limitades a la bona voluntat d’aquest o d’aquell, sense un pla ni cap full de ruta ni cap element que permeta de bastir una confrontació amb el govern espanyol a curt termini. Diré més: ni ho pensen fer amb el govern espanyol actual ni amb el següent, ni que fos de Vox i PP. La confrontació és completament fora dels plans de la Generalitat.
Efectivament, jo també crec que la classe política que va protagonitzar el Primer d’Octubre i la proclamació de la independència no està en condicions de dur-nos més enllà d’on ha arribat. En general. Respecte d’això, diferencie molt clarament l’exili belga, pel que té de negativa implícita d’acceptar l’ordre constitucional espanyol i el dret d’Espanya a jutjar-los i perquè aquests cinc anys han demostrat que no havien deixat de lluitar i d’enfrontar-se a l’estat espanyol, i guanyar. I també, com és lògic, diferencie aquells militants dels tres partits que intenten de ser fidels al mandat del Primer d’Octubre, que existeix i és ben viu. Me n’he trobats per ací i per allà i me’ls crec. Però, dit tot això, em sembla que l’aparició de nous lideratges seria un pas positiu.
Efectivament, jo crec també que la situació avui, tot i ser complicada, en moltes coses és millor que el 2017, som situats en més bona posició. Evidentment, l’eufòria del moment s’ha dissipat i sense il·lusió no hi ha victòria possible. Però això no em preocupa molt. Distingesc perfectament entre el desencís que inunda l’independentisme i la força de la nova etapa que va propiciar el referèndum d’autodeterminació. El Primer d’Octubre ha canviat la història del país i, com escrivia molt bé fa uns dies Julià de Jodar, la diferència essencial ara és entre el vençut i el perdedor. A Espanya i a Europa el treball d’aquests darrers cinc anys ens situa en una posició infinitament millor que la que teníem el 2017. I això també cal tenir-ho en compte. El problema, pràcticament, el tenim a casa i prou.
Efectivament, per això mateix, sé que la independència és possible a curt termini, no pas com un horitzó retòric al qual no s’arriba mai. I la crisi ucraïnesa ens recorda una vegada més d’una manera punyent que si ets un problema, si esdevens un problema prou greu i molest, les coses es mouen. La independència de Catalunya arribarà quan la comunitat internacional, i ben particularment la Unió Europea, no puga aguantar més les contradiccions que li causen la repressió violenta i l’autoritarisme espanyol, la seua negació de la democràcia. Especialment si això és ben visible i televisiu. I és per això que l’estabilitat, dotar d’estabilitat Catalunya o Espanya, és el camí equivocat.
Efectivament, per tot això crec que l’independentisme, sobretot el que hi ha fora dels partits, ha de passar a l’oposició i ha d’enfrontar-se a aquest govern. Per recuperar-se. Per tornar a construir-se. Per tornar a guanyar respecte. Obertament i sense cap prevenció. Perquè de què serveix tenir un govern independentista si no vol fer la independència? Més i tot: de què serveix un govern independentista si fa coses que faria igual un govern del PSC? (Per a dir alguna cosa: jocs olímpics, no defensar la immersió, detenir independentistes, intentar de posar fi a la Meridiana…) Això no vol dir enfrontar-se a tot i a tots per sistema, com una rebequeria, i sense reconèixer res. Si fan alguna cosa ben feta o interessant, millor. Però no condescendència general amb ells perquè siguen els del 52% i representen els nostres vots. En el meu cas, ho diré ben clarament, representen en tot cas la butlleta que vaig ficar dins l’urna. Però de cap manera no representen, ara, la intenció del meu vot.
I, efectivament, crec que el país es pot moure i avançar sense els partits polítics, com ho va fer del 2010 al 2015. Crec també que el carrer pot pressionar-los i sé que sols canviaran d’actitud quan tinguen més por dels votants que no de la repressió. O quan alguna formació nova se’ls enduga els vots, si això arriba mai a passar. I crec, per això mateix, que quan vinga la nova oportunitat s’enfilaran al carro perquè no tenen cap més remei que fer-ho. Però espere que tots hàgem après dels nostres errors i no els confiem com si res aquella responsabilitat gairebé total que els vam regalar el 27 d’octubre del 2017.
Ah, sí! I efectivament jo sóc tan sols un periodista, no represente ni vull representar ningú i sempre dic allò que pense. Sempre. I si canvie d’opinió, perquè hi ha arguments nous que em convencen, també ho dic. I reconec els meus errors i escolte amb atenció tots els qui em critiquen, per veure si tenen raó. Però jo sóc allò que escric. I, com que escric cada dia de fa més de trenta anys, són els meus texts, i no les opinions d’altri, els que em defineixen.
