Com que la notícia no parlava de futbol, ni del rei emèrit espanyol ni d’armes blanques, de seguida es va deixar passar: l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona ha traduït a eurets el valor de cuidar gent gran sense cobrar: 10.105 milions l’any en no-salaris, una xifra que representa el 4,1% del PIB català. I això que només s’hi ha comptat l’atenció als dependents més grans de seixanta-cinc anys. Si no és abusar, n’espero una segona part que computi la resta i tinguem la dimensió completa del deute als qui –a les qui– sostenen la civilització amb les seues mans.

Perquè parlar de cuidar és parlar de civilització. Em remeto a l’antropòloga nord-americana Margaret Mead (1901-1978), que en va situar l’inici no pas en l’invent de la roda ni en el foc ni en el tomàquet de sucar, sinó en un fèmur fracturat i soldat aparegut en un jaciment. Un fèmur refet indicava que algú s’havia compadit de l’homínid infortunat i li havia dedicat temps, atencions i aliments fins que es va poder tornar a valdre. Altrament, el convalescent hauria patit la mateixa sort que qualsevol altre mamífer amb el mateix diagnòstic: una mort segura per inanició, per deshidratació o a queixals dels depredadors.

Des d’aquell fèmur soldat fins als nostres dies, una part de la humanitat es dedica a fer la vida impossible als altres i una altra part a fer-los-la possible, literalment. Vull dir que hi ha un flux constant de gent que mata i gent que salva. Per a matar, no cal la intermediació escandalosa d’una arma, n’hi ha prou de donar un malviure d’alguna modalitat en què el capitalisme excel·leix. També, quan parlem de salvar, de seguida ens vénen al cap professionals amb bata blanca, uniformats en camions udolants, socorristes enfilats en una talaia davant del mar. Gent que cobra un salari per vetllar-nos, que és reconeguda amb drets laborals, a més de socialment. Però, més enllà de les intervencions puntuals, evitar que la gent es mori –de fam, de set o a queixals dels depredadors– és una feina de fons.

I aquesta feina de fons té sexe, com sap tot fill d’una mare: l’estudi del començament revela que 102 dels 148 milions d’hores gratuïtes l’any de “cures” –en mala hora se’ns va acudir de traduir els “cuidados” castellans per aquest esguerro– són dispensades per dones; individualment, sis més a la setmana que els hòmens. Parlen les dades, no el senyor Manel que de tant en tant baixa a la farmàcia a comprar els medicaments. I encara una altra: una part significativa del pes de cuidar dependents grans recau sobre les filles de 45 a 65 anys, la dita “generació sandvitx”, perquè s’ha trobat que s’ha de fer càrrec dels pares quan encara té a càrrec els fills, si és el cas. Per tant, mentre el dia no tingui més de 24 hores, el diferencial cuidador entre elles i ells és un vas comunicant que té repercussions en la dependència econòmica de les parelles i en les futures pensions. I si encreuem les dades amb un altre estudi del mateix Observatori, un que diu que el 43% de les catalanes serien pobres si visquessin soles, és que quadra tot.

En aquest cap de la història les dones han conquerit moltes fites emancipatòries, però davant de la crida del cuidar, el xantatge emocional i la culpa continuen intactes, són un motor tan greixat com el primer dia. A moltes senyores que s’han passat la vida atenent els altres –els fills, els pares, els sogres, els germans, els marits–, quan per fi podrien començar a respirar, els arriben els néts: són temps de divorcis, de bronquitis i de salaris que no donen. A Suècia, que saben que amb amor no es paguen les factures, no només fa cinquanta anys que tenen permisos parentals retribuïts, sinó que ara ja en poden transferir una part als avis, a altres familiars o amics. Salvar vides també és això: invertir en la llibertat d’elecció dels cuidadors potencials, afavorir que puguin continuar els seus plans vitals, perquè el benestar crida el benestar.

Una anècdota en relació amb això, per mi significativa: l’altre dia, a la ràdio nacional, justament parlaven d’avis que s’havien de cuidar dels néts. En una ronda de trucades, totes les àvies incidien en la gratificació i el goig que els suposava encarregar-se dels fills dels fills: anar a buscar-los a l’escola, alimentar-los, tornar-los als pares en condicions, mentre que l’únic testimoni d’un avi, l’únic senyor, va portar a col·lació amb molta gràcia la possibilitat d’una compensació pels serveis de cangur en forma de creuer a Mallorca, i va dedicar una menció al temps merescut dels jubilats per a cultivar la cultura i les aficions. I ho trobo significatiu perquè il·lustra el resultat de dues maneres ancestrals de criar: a les xiquetes en el valor suprem de donar-se als altres, i als xiquets en el valor de contribuir a si mateix, i cadascú a casa seu.

Però aquest món antic ja és en crisi. Les noves generacions de dones n’han après dels mestres, i els seus desitjos i aspiracions personals no són tan fàcils de doblegar com en èpoques anteriors. Ara encapçalen estudis, elaboren informes, s’interessen per qui feia el sopar a l’Adam Smith, saben que les teories econòmiques dominants fan trampa: donen per descomptat el treball gratuït de les dones i xiquetes arreu del món, la feina de fons que equilibra l’equació. De la mateixa manera, saben que cuidar no és natural, que ningú no neix especialment dotat per a aquest ofici que, a diferència de parir o alletar, s’aprèn. I les que han format famílies de pocs membres, que són les que abunden ara i més que abundaran, saben que quan n’hagin de dependre no les podran atendre ni volent ni obligadament, perquè al preu d’un vaixell se n’enfonsaran dos.

Segur que estem tots d’acord que cal una reorganització social que posi fi a aquesta incompatibilitat irracional entre viure i salvar, entre guanyar-se la vida i cuidar. L’únic obstacle que hi veig, i que no és poc gros, és que la urgència de canviar aquest destí només la senti la meitat de la població.