Qui és qui en la rebel·lió frustrada de Prigojin i els mercenaris de Wagner?

Dissabte la comunitat internacional va contenir la respiració quan la columna de mercenaris del grup Wagner, després de capturar la ciutat de Rostov del Don, es va adreçar cap a Moscou destruint avions i helicòpters de l’exèrcit rus. El dirigent del grup, Ievgueni Prigojin, va assegurar que era una “marxa per la justícia” amb la voluntat de fer net per la mala gestió de la invasió d’Ucraïna per part de la cúpula militar russa.

Per una altra banda, el president Vladímir Putin i la resta d’autoritats russes el van acusar de traïció i d’instigador de cop d’estat. Tanmateix, hores més tard, tant els mercenaris com el Kremlin van anunciar que s’havia assolit un acord perquè el grup Wagner es replegués. Segons la versió oficial, el president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, va ser clau per a aturar la rebel·lió.

Les conseqüències reals de la rebel·lió i de l’acord –més enllà de la retirada dels mercenaris– tardaran a fer-se paleses. D’ençà de dissabte, quan va acceptar d’exiliar-se a Bielorússia, Prigojin ha desaparegut –els serveis d’intel·ligència dels EUA el situen a Minsk– i tan sols ha fet públic un àudio per a justificar-se. El Kremlin, que es va comprometre a arxivar-li la causa penal, no ho ha fet i Putin diu ara que els organitzadors del motí seran jutjats per traïció.

La rebel·lió de dissabte va ser el capítol més estrident d’una història de lluita de poder que fa mesos que dura i que enfronta el dirigent de Wagner amb la cúpula militar russa. L’acord de dissabte pot haver calmat les aigües, però segurament serà un pedaç en una situació insostenible, especialment per a Prigojin i sobretot ara que Putin ha avisat els mercenaris que si no s’integren a l’exèrcit hauran d’anar-se’n a Bielorússia.

Tot plegat us expliquem qui és qui en aquest conflicte.

Ievgueni Prigojin

Conegut amb el malnom de “xef de Putin”, Ievgueni Prigojin (Leningrad, 1961) és el gran protagonista d’aquesta història. Fins fa poc era un dels oligarques més afins a Vladímir Putin. Abans de la caiguda de l’URSS va fer carrera en els baixos fons de Sant Petersburg com a delinqüent. De fet, va ser condemnat a dotze anys de presó per un seguit de robatoris violents. El 1990, quan va ser alliberat, va començar a treballar de venedor de frànkfurts.

Un any més tard va coincidir amb Putin per primera vegada, quan aquest encara treballava per a l’administració local. De seguida els negocis de Prigojin van florir, sobretot els casinos, i el 1995 va decidir d’endinsar-se en el món de la restauració. Primer amb un restaurant d’alta cuina –Old Customs House–, que es va fer famós entre les classes altes de la ciutat, i després amb un negoci de càtering (Concord Catering).

Prigojin apareix al rerefons de moltes fotografies de trobades de Putin amb alts mandataris internacionals. Els convits anaven a càrrec de la seva empresa, que també va aconseguir de proveir escoles i més endavant l’exèrcit rus. El 2014, segons que ha explicat ell mateix, va fundar el grup Wagner per donar suport a la invasió del Donbass. De llavors ençà, els seus mercenaris s’han desplegat en molts punts de l’Àfrica i el Llevant, on han estat acusats de cometre tota mena d’atrocitats.

L’any passat, amb la invasió a gran escala d’Ucraïna, els mercenaris de Prigojin van tornar al front de guerra, sobretot a la regió de Donetsk, on han participat en les captures de Soledar i Bakhmut, mentre les tropes regulars eren incapaces d’avançar en uns altres punts. Aquella tardor, el dirigent de Wagner va fer campanya a les presons russes per a reclutar nous soldats per a la seva màquina de guerra.

De totes maneres, les friccions amb la cúpula militar russa, especialment amb el ministre Serguei Xoigú, no van tardar a sorgir. Primer van ser desavinences per qüestions tàctiques, però també per dificultats amb el subministrament de material, com ara munició. Al seu canal de Telegram, Prigojin tenia el privilegi de poder criticar, fins i tot insultar, les altes esferes del Kremlin.

Fins el 23 de juny, quan va assegurar que la invasió d’Ucraïna es fonamentava en mentides i va acusar el Ministeri de Defensa d’haver atacat amb míssils un campament del grup Wagner. Arran d’això, va enviar els seus homes en una “marxa per la justícia” cap a Moscou, en una acció que semblava un cop d’estat encobert. Els mercenaris van ocupar Rostov del Don i van arribar a les portes de la capital.

El Kremlin, després d’acusar Prigojin de traïció, va acceptar la rendició de les seves forces en canvi de retirar la causa penal en contra seu i de permetre’n l’exili a Bielorússia. Ara, en una compareixença recent, Putin ha assegurat que tots els organitzadors del complot seran jutjats per traïció. “Els neonazis de Kíiv i occident volien que els russos es matessin entre ells”, ha declarat.

D’ençà de la rebel·lió, el dirigent dels mercenaris ha desaparegut –va ser acomiadat de Rostov del Don com una estrella de rock–, però en un missatge d’àudio s’ha justificat i ha dit que el motí no era per a enderrocar el president, sinó per a salvar el grup Wagner.

Serguei Xoigú

Una altra cara destacada de la rebel·lió és el ministre de Defensa rus, Serguei Xoigú (Txadan, 1955) que comanda la invasió d’Ucraïna d’ençà de l’atac llampec sobre Kíiv, el febrer del 2022. Els inicis de Xoigú són a Sibèria, on, després de llicenciar-se en enginyeria civil, va treballar en projectes de construcció a les ordres del Partit Comunista. No va ser fins el 1990 que es va traslladar a Moscou, on fou nomenat cap adjunt del comitè estatal d’Arquitectura i Construcció de la Federació Russa.​

​Un any més tard el van nomenar cap del cos de rescat, que finalment va esdevenir en el Ministeri de Situacions d’Emergències. El 1999, quan Putin va succeir Borís Ieltsin al capdavant del Kremlin, Xoigú va continuar en el càrrec. De fet, no va deixar el ministeri fins el 2012, quan va ser nomenat governador de l’óblast de Moscou. Ara, va exercir tan sols uns quants mesos fins que fou recuperat per al govern com a ministre de Defensa.

Entre el 2014 i el 2015, sota la seva direcció, es va dur a terme la invasió del Donbass, l’annexió de Crimea i l’entrada de l’exèrcit rus en la guerra de Síria. Home molt acostat a Putin –han passat moltes vacances de luxe plegats–, ha mantingut la cartera de Defensa amb Dmitri Medvédev i Mikhaïl Mixustin. Com més alts càrrecs russos, els dies abans de la invasió a gran escala d’Ucraïna, Xoigú va negar-la rotundament.

El ministre ha estat assenyalat per la mala gestió de les tropes –ha estat especialment conflictiva la relació amb el grup Wagner, que volia assimilar dins les files regulars–, que, després d’avançar els primers dies d’invasió, han quedat encallades o fins i tot s’han retirat de moltes zones.

Durant la rebel·lió dels mercenaris, Xoigú va desaparèixer completament i no va dir absolutament res, tot i que els revoltats van abatre uns quants avions i helicòpters de l’exèrcit. Finalment, ahir va reaparèixer en un vídeo del Ministeri de Defensa rus, on es veu passant revista a les tropes a la zona ocupada del Donbass.

Valeri Gueràsimov

En el punt de mira de la revolta també hi havia el cap de l’estat major de l’exèrcit i vice-ministre de Defensa, Valeri Gueràsimov (Kazan, 1955). El 1971 va entrar a l’escola militar de Suvòrov i, a poc a poc, va anar escalant en la jerarquia, fins que el 1997 es va llicenciar de l’acadèmia militar de l’estat major, fet que li va obrir la porta per ser el primer comandant adjunt de l’exèrcit del districte de Moscou.

En la segona guerra de Txetxènia, Gueràsimov va dirigir el 58è exèrcit al districte militar del Caucas Nord. L’ONG Memorial, que el règim rus ha il·legalitzat, el va acusar de crims de guerra per la seva actuació. El 2009 va ser nomenat comandant del districte de militar i durant quatre anys va supervisar les desfilades del Dia de la Victòria a la Plaça Roja.

El 2012, amb els canvis a la cúpula de Defensa i la destitució del ministre Anatoli Serdiúkov, Putin el va nomenar cap de l’estat major en substitució de Nikolai Makàrov. L’estiu del 2014, els serveis secrets ucraïnesos van responsabilitzar Gueràsimov de dirigir directament l’operació de membres de l’exèrcit rus i tropes pro-russes en la batalla d’Ilovais’k (a la regió de Donetsk), on van morir més de 450 soldats ucraïnesos. La derrota va empènyer el govern ucraïnès a signar el protocol de Minsk.

Els anys següents, Gueràsimov va acusar Kíiv d’incomplir reiteradament els acords de Minsk i va responsabilitzar les seves autoritats de qualsevol escalada militar al Donbass. Ara, mentre negava qualsevol intenció del Kremlin d’activar una invasió a gran escala, el cap de l’estat major prenia part en el petit comitè –format pels col·laboradors més estrets de Putin, com ara Serguei Xoigú i l’assessor Nikolai Pàtruixev– que n’organitzaven els preparatius.

L’11 de gener d’enguany, el ministre de Defensa el va nomenar màxim comandant de la invasió en substitució de Serguei Surovikin. A principi de maig, quan Prigojin va anunciar que es retirava de Bakhmut, va ser molt crític amb el cap de l’estat major.  “Tenim una escassetat del 70% de munició. Xoigú, Gueràsimov, on és la refotuda munició? Mireu-los, malparits”, deia mentre ensenyava els cossos de combatents morts.

Així mateix, el dirigent del grup Wagner tractava els dos responsables russos de criatures i de ser en clubs cars mentre els seus fills “gaudeixen la vida, fent vídeos per a YouTube”. “Creuen que són els amos de la vida i que tenen el dret de desfer-se d’aquestes vides”, afegia en referència als mercenaris morts.

Nikolai Pàtruixev

L’ex-director del Servei Federal de Seguretat i actual secretari del Consell de Seguretat de Rússia, Nikolai Pàtruixev (Leningrad, 1951), és un altre dels homes que conformen el pinyol de Putin al Kremlin. De fet, es considera un dels principals assessors del president –ambdós es van conèixer els anys setanta quan treballaven pel KGB a Sant Petersburg– i una figura clau en la política de seguretat nacional de Rússia.

El 1999, quan Ieltsin va nomenar Putin com a primer ministre, el president rus va col·locar Pàtruixev com a substitut seu al capdavant dels serveis de seguretat, on va romandre fins al 2008, quan va fer el salt al Consell de Seguretat. Entremig, el 2006, una investigació britànica va considerar “probable” que hagués avalat l’assassinat de l’ex-agent Aleksandr Litvinenko.

Des del Consell de Seguretat, Pàtruixev ha influït en decisions del Kremlin com ara l’annexió de Crimea, un suposat intent de cop d’estat a Montenegro (2016) i la invasió a gran escala d’Ucraïna. A mitjan març d’enguany, Prigojin el va assenyalar com un dels responsables de moure els fils dins el Kremlin, especialment en converses amb Putin, per liquidar el grup Wagner o diluir-lo dins l’exèrcit rus.

Ígor Guirkin

Veterà de l’exèrcit rus –amb passat a Txetxènia, Bòsnia i Transnístria– i ex-oficial del Servei Federal de Seguretat, Ígor Guirkin (Moscou, 1970), és un actor menor en aquesta història, però no pas insignificant. El 2014 va ser un element clau en l’annexió de Crimea i en l’organització de grups militars a l’autoanomenada República Popular de Donetsk, on el govern titella de Moscou, encapçalat per Aleksandr Borodai, el va arribar a nomenar ministre de Defensa.

Ara, el càrrec no li va durar sinó pocs mesos, arran de l’atac amb un míssil contra un vol comercial de Malaysia Airlines (MH17), en el qual van morir 298 persones. Arran d’això, Guirkin va ser considerat criminal de guerra i, ara fa pocs mesos, la justícia neerlandesa el va declarar culpable in absentia de l’assassinat de tots els passatgers i el va condemnar a cadena perpètua.

D’ençà de la invasió a gran escala, Guirkin ha fet de propagandista a favor de la guerra en blocs i canals de Telegram, tot expressant opinions de la línia més dura dins el putinisme, com ara fer servir armes nuclears tàctiques per inundar Europa amb “20 milions de refugiats”. Així mateix, més d’una vegada, ha acusat la cúpula militar d’incompetència i fins i tot ha demanat que el ministre de Defensa sigui afusellat.

A final de maig, Guirkin va acusar Prigojin de tramar un cop d’estat a Rússia amb els mercenaris del grup Wagner. L’acusava de vulnerar les lleis de censura russes amb les seves crítiques a la cúpula militar –cosa que ell mateix també fa– i de ser al llindar del motí. D’ençà de la rebel·lió, ha demanat unes quantes vegades el cap de Prigojin.

“No crec que tots els comandaments i soldats de Wagner mereixin de ser afusellats. Però penjar el ‘Xef’ [en referència a Prigojin] per rebel·lió i assassinat dels nostres oficials és simplement necessari per a preservar Rússia com a estat”, ha escrit a Telegram.