Qui és polític?

Metges que adverteixen (i amb raó) que nouvinguts i aliens a la medicina prediquen la no-vacunació. Taxistes que es queixen amb contundència de l’intrusisme que suposa Úber. Per ser catedràtic a la universitat, el tribunal que t’examina està format per catedràtics que donen o neguen el vist-i-plau a formar part del seu selecte club. I sí, és clar, periodistes que alerten que qualsevol amb un telèfon mòbil pot fer-se passar per periodista. Advocats, jutges, veterinaris. No conec cap col·lectiu que no sigui gelós amb ell i que no es presenti com a indispensable per executar la funció que té encomanada. El problema de polítics sí/polítics no és que s’ha acabat assimilant que ser polític és una professió més; quan en realitat és una funció en si mateixa: la de vehicular, gestionar i executar els desitjos d’una comunitat. Qui és un polític? Aquesta pregunta és una pregunta parany. En lloc de preguntar-nos “qui és un polític” hauríem de preguntar-nos “qui pot fer de polític”. En el mateix moment que votar (o abstenir-se) és un gest polític, tothom pot ser polític. Cridar en plaça davant la multitud: “President, posi les urnes!” és un crit polític, i ningú discuteix que Carme Forcadell –exregidora d’ERC a l’Ajuntament de Sabadell– és un nom fantàstic per anar a una llista sense polítics. En lloc d’anar a mirar carnets i currículums a la recerca de l’expulsió automàtica per haver estat polític, potser que mirem aptituds per fer política. I més ara, quan s’obre el foc real i fer política serà un exercici majúscul: es tracta de desendollar-se de tot un estat membre de la UE per muntar-ne un de propi i a més amb l’hostilitat anunciada d’aquest estat. S’entén perfectament que per visualitzar que el procés el mou la societat civil sigui la societat civil qui lideri la llista en detriment dels polítics. Però una cosa és no liderar i una altra prescindir. O no havíem quedat que l’important és sumar i que ningú quedi fora?