18.03.2018 - 22:00
La setmana passada el nom de Núria Parés va circular quan Santi Vila, en una entrevista de VilaWeb, no va saber respondre aquesta pregunta: Qui és Núria Parés? I la resposta era fàcil, com a mínim per a l’ex-conseller de Cultura: és la traductora al català del seu llibre, D’herois i Traïdors. El presenta i no sap qui l’hi ha traduït. La relliscada va motivar un cert furor a la xarxa, i el fet és que la ignorància de Santi Vila no és un cas aïllat. El desconeixement de la feina dels traductors, fins i tot entre els autors, és força habitual. Per això avui VilaWeb en fa un perfil professional.
Núria Parés (1972), natural de Manlleu (però que ara viu a Vic) domina l’anglès, el francès, el castellà, l’italià i el català: cinc llengües. Tradueix professionalment de les quatre primeres cap a la cinquena i en algun cas cap al castellà. Té la llicenciatura de Traducció i Interpretació per la Universitat de Vic. Especialitzada en traducció jurídica, econòmica i literària, Parés és traductora jurada de la Generalitat de Catalunya.
Professional de llarga trajectòria, comença a tenir obra publicada pels volts de l’any 2000. En els seus divuit anys d’experiència laboral, la senyora Parés ha tingut la sort de traduir la preciosa prosa d’Oliver Sacks (Musicofilia, Migranya, i més), Robert Fisk (La gran guerra per la civilització), Donna Leon (Mort Entre línies) o Jo Frost (Ja ets mare!) al català. En castellà té, per exemple, Guía fin de semana El Cairo/Nilo per a National Geographic (2011). El total: exactament 199 obres traduïdes i publicades. La primera fou Estúpids Homes Blancs, del documentalista nord-americà Michael Moore. La darrera, La dona de la finestra, d’A.J.Finn. Entremig, Santi Vila i la seva crònica en primera persona dels fets d’octubre.
En declaracions a VilaWeb, Núria Parés sap respondre la primera pregunta, qui és Santi Vila, amb un riure d’entrada i aquesta sentència: ‘És el conseller que va plegar’. ‘L’anècdota que ell no sabés el meu nom ‒continua Parès‒ reflecteix bé la situació del traductor. Invisibilitat. Bàsicament, la majoria de gent, quan compra un llibre, no pensa que hi ha algú, un senyor o senyora, que el tradueix perquè es pugui entendre. I ja ho saps, què diuen (i això m’ho han dit a la cara): si el llibre agrada, és que l’autor és molt bo. I si no agrada, que la traducció era molt dolenta!’.
Segons Parés, el conseller Vila té molt bon castellà: ‘Molt. Et creuries que l’ha escrit un castellanoparlant. Si hagués d’escriure’l jo, no en sabria pas tant’. I sobre el contingut, opina que, independentment que un hi estigui d’acord o no, crea curiositat a totes dues bandes: ‘A veure què diu. A veure què diu, em fa la sensació. I en el fons és un llibre ben escrit. Ho és.’
‘El contacte directe dels traductors amb els autors és escàs’, es lamenta. ‘Sí que m’han arribat a través de l’editorial que “aquest autor està molt content amb la traducció”. Comentaris. Però per mi l’únic contacte directe ha estat venir a Barcelona el dia de Sant Jordi i anar a veure els autors que he traduït perquè em signin els llibres. Això faig, sí. I una vegada que a Vic van entrevistar a Víctor del Árbol, el vaig conèixer i vam fer un cafè. Aquest Sant Jordi no sé si aniré a veure Santi Vila, no. No el voldria pas posar en un compromís, jo ara’.
Núria Parés, camí de la traducció número 200, té un consell per als qui volen ser del ram: ‘T’ha d’agradar llegir i estar molt sol. I a mi les dues coses m’agraden molt. Però molt. I faig deu, dotze hores diàries’. Parés, abans de ser traductora, va estudiar Turisme i volia ser hostessa de vol. Tot i tenir-ne la llicenciatura, però, no ha exercit mai l’ofici.
Parés és autora de tres obres de ficció: Sonatines de carnestoltes (2010), un guió per a història narrada i representada amb peces per a piano de Jordi Domènech; La petita història d’en Nil (2014), un altre guió per a història narrada i representada amb peces per a piano de Schumann, Mozart, Jordi Domènech i Bartók; i Records de xocolata (2015), guió també per a història narrada i representada amb peces per a piano del segle XX.
Núria Parés afegeix ‒ara sí per acabar‒ un últim toc d’humor: ‘Vaig veure que un senyor que viu a Noruega, Josep Sala i Cullell, proposava, i em va fer riure molt, que a partir d’ara qualsevol entrevista a gent de la cultura inclogués la pregunta “Qui és Núria Parés?” ‘
Que aquesta peça ajudi a respondre.
