Els misteris de Lònia Guiu, la detectiva que va canviar la novel·la negra

Detectiva privada en un món eminentment masculí. Podria ser una bona definició per a resumir qui és Lònia Guiu, el personatge creat per l’escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver (1946-2022), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Na Lònia (hipocorístic d’Apol·lònia) és una de les grans protagonistes del festival de novel·la negra de Barcelona, que s’acabarà diumenge. En una taula rodona, Margarida Aritzeta, Sebastià Bennasar, Irene Solanich, Montse Sanjuan i Anna Maria Villalonga debatran sobre el personatge dissabte, 10 de febrer, i aprofundiran sobre la importància i les característiques d’aquesta detectiva de ficció, que va revolucionar el gènere. Aquest homenatge al personatge i a la seva autora també oferirà una ruta teatralitzada amb el nom de “Torna Lònia Guiu”. Així mateix, l’editorial la Magrana acaba de recuperar les novel·les Antípodes i El sol que fa l’ànec, que, afegides a Estudi en lila, componen la trilogia en què és protagonista.

Ens hem de demanar quina importància té Lònia Guiu, no tan sols per a la novel·la negra en català, sinó per a la consolidació del gènere a Europa i per a la captació d’un públic cada vegada més nombrós a favor d’aquesta literatura popular. I la pregunta només admet una resposta possible: una importància cabdal.

Als anys vuitanta, quan Lònia Guiu irromp en el panorama novel·lístic, la narrativa de gènere feta per dones ja no era cap novetat: n’hi havia que escrivien, que tenien èxit, i cada vegada hi havia més obres i autores, però a la novel·la negra en català n’hi faltaven –llevat de les provatures inicials de Maria Aurèlia Capmany– i sobretot no hi havia protagonistes dones. I fins i tot, si bé a la literatura universal hi havia dones que escrivien gènere, les protagonistes femenines també hi justejaven. Per exemple, la sèrie de l’alfabet del crim, de Sue Grafton, amb Kinsey Milhone de protagonista, no es va començar a publicar fins el 1982; les novel·les protagonitzades per Kay Scarpetta, de Patricia Cornwell, comencen el 1990. I en el cas espanyol, la Petra Delicada d’Alicia Giménez Bartlett no arriba fins el 1996, quan Maria Antònia Oliver ja feia dos anys que havia acabat la seva trilogia i s’havia situat amb tot el dret entre les principals autores de novel·la negra amb personatge femení seriat.

Si algú hagués de definir na Lònia li seria complicat. Sabem que és una dona mallorquina, però que fa deu anys que viu a Barcelona. És detectiva privada, però en els orígens (i això desespera les amigues) va treballar de guàrdia de seguretat en uns grans magatzems. Teòricament, és vegetariana, però de vegades, molt poques, es fa una fartada de menjar carn. Col·lecciona pintallavis de tota mena. Té una relació complicada amb la família mallorquina i no suporta el seu nom i molt menys el diminutiu tradicional illenc: Polita. Té un ajudant que es diu Quim i no fa servir armes de foc, però sap trucs de defensa personal i no dubta a fer-los servir quan li convé.

La seva creadora, Maria Antònia Oliver, va arribar al gènere negre quan ja era una escriptora de trajectòria reconeguda i, si hem de ser sincers, les tres novel·les negres protagonitzades per na Lònia, tot i ser molt destacades, ben actuals en molts dels temes que proposa i fins a un cert punt innovadores, no són la millor part de la producció d’una autora que es va consagrar amb Joana E (premi Prudenci Bertrana, 1991), i que abans de crear na Lònia ja tenia una quinzena llarga d’anys d’ofici.

Escriptors professionals

I possiblement la paraula “ofici” és realment cabdal per a entendre què va ser Lònia Guiu i com es va desenvolupar una part important de la novel·la negra de casa nostra els anys vuitanta. L’esclat de les narratives populars, d’una banda, i de les experimentals, d’una altra, va arribar a casa nostra en el franquisme tardà i la transició. Manuel de Pedrolo havia dirigit la Cua de Palla entre el 1963 i el 1970; Jaume Fuster havia obtingut un èxit inqüestionable amb De mica en mica s’omple la pica; Andreu Martín va començar a alternar el castellà amb el català com a llengua de creació; i al País Valencià va emergir la figura de Ferran Torrent. D’una altra banda, els escriptors aplegats al voltant del col·lectiu Ofèlia Dracs havien guanyat el 1979 el premi La Sonrisa Vertical i ara s’endinsaven en uns altres viaranys creatius, que el 1983 varen culminar en el volum Negra i consentida, en què apareix per primera vegada Lònia Guiu, concretament al conte “On ets, Mònica?” El gènere negre anava obtenint cada vegada més bons resultats econòmics i l’editorial la Magrana va decidir de llançar una col·lecció, la Negra, que és on es van publicar les tres novel·les negres de Maria Antònia Oliver.

La Magrana va ser una editorial molt polititzada, al començament, i constituïa en bona part una extensió de la branca cultural del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). L’editor Carles-Jordi Guardiola en va ser el primer impulsor, i Àlex Broch i Jaume Fuster els primers directors de la col·lecció la Negra, que va combinar autors de casa amb autors traduïts, sobretot europeus de l’àmbit de l’extrema esquerra, per bé que al catàleg també hi va haver algun americà. Així, doncs, un grup d’escriptors amb moltes ganes de ser professionals de l’escriptura, entre els quals hi havia Maria Antònia Oliver, troben refugi en la novel·la negra. Però Oliver no s’hi va voler encasellar i, després dels èxits ràpids d’Estudi en lila i Antípodes, deixa passar prou temps abans de retrobar el personatge de Lònia Guiu a El sol que fa l’ànec.

Tot amb tot, Lònia Guiu, arriba a un món d’homes i a un gènere amb tot un seguit de cotilles que són les que entusiasmen els veritables lectors d’aquest gènere i que la seva creadora no toca, sinó que adapta a la realitat dels casos a què s’ha d’enfrontar la detectiva mallorquina. Na Lònia, això, sí, és la protagonista i narradora en primera persona de les seves històries, és una dona intel·ligent, que viu una mica d’esquena a la societat i amb un fort menyspreu envers la policia. Tot això amanit amb molts diàlegs, marca de la casa, tant amb uns altres personatges com amb en Quim, el seu ajudant. Aquest fet és rellevant, perquè hi ha una inversió de papers respecte d’allò que és convencional en el gènere.

En una entrevista que Isabel-Clara Simó va fer a Oliver a la revista Canigó el 1980, afirmava: “El feminisme existirà mentre les dones mediocres no puguin ocupar els llocs que ocupen els homes mediocres.” Però amb la creació de Lònia Guiu Maria Antònia Oliver no volia fer una novel·la de tesi, ni que les seves idees passessin per sobre de l’acció, ans al contrari: volia fer novel·la negra protagonitzada per una dona i en català com un acte de normalitat. I aquesta va ser la gran contribució: fer normal (i obtenir molts lectors) quelcom que no ho era. Lònia Guiu, doncs, és un personatge progressista, que s’ha d’enfrontar amb situacions de desigualtat entre dones i homes, que reivindica la seva condició femenina i s’indigna especialment amb les injustícies de gènere i la violència masclista. De tot això, ja fa quaranta anys. Si a això hi afegim una forta dosi de crítica social, sobretot cap a Mallorca, però també cap a Catalunya, ja tindrem els principals ingredients amb què s’ha bastit un personatge cabdal de la nostra literatura, i que és d’una modernitat absoluta.

Maria Antònia Oliver va deixar en guaret el seu personatge després de l’èxit de la trilogia, però la mort sobtada de Jaume Fuster (1945-1998), el seu company de vida, a més d’un trasplantament de cor i més malalties, van fer que el ritme d’escriptura de l’autora s’alentís molt i na Lònia ja no va tenir més recorregut. Oliver havia intentat de reprendre l’escriptura d’algun text protagonitzat per ella, però no es va arribar a concretar. Sigui com sigui, la seva contribució ha estat fonamental per a la novel·la negra tant a casa nostra com a Europa: l’autora no va voler fer una lliçó de feminisme, sinó una lliçó de normalitat.