07.12.2021 - 21:50
“Acull amb pau, gratitud i confiança el nou encàrrec que em fa l’església. Done gràcies a Déu per aquests dotze anys a l’església de Sant Sebastià.” José Ignacio Munilla compareixia ahir a l’hora de l’àngelus per explicar als seus feligresos que deixava de ser el seu pastor i que a partir d’ahir mateix ja era el pastor dels feligresos de la diòcesi d’Oriola-Alacant. Els demanava que acollissen el seu successor, fos qui fos que Roma triàs. Potser recordava amargament la rebuda que ell va tenir al bisbat que ara abandona a contracor. Quan Munilla deia això del goig i la gratitud i la confiança, amb un intent de somriure i una dicció perfecta, sabia que deixar el bisbat de Sant Sebastià per assumir el d’Oriola era baixar un parell de graons en l’escalafó del bisbat.
El nomenament dels bisbes es fa efectiu el dia que Roma l’anuncia, però hi haurà una transició. El 6 de febrer, Munilla s’acomiadarà de la seua diòcesi amb una missa d’acció de gràcies i el 12 entrarà a la d’Oriola. L’actual titular d’aquella seu, el valencià Jesús Murgui, es jubila després d’haver complert setanta-cinc anys. Darrere queden alguns escàndols, un dels quals, unes presumptes irregularitats econòmiques de l’administrador diocesà. I el darrer, més mediàtic, la seua vaccinació contra la covid quan no li tocava.
El Papa Francisco me ha nombrado hoy obispo de Orihuela Alicante. La entrada será el 12 de febrero. Os pido que oréis por mí para que sea un pastor conforme al Corazón de Cristo.
En este link tenéis las palabras de la rueda de prensa: https://t.co/SbUOJsXP5w pic.twitter.com/GTgfDwTcjt— Jose Ignacio Munilla (@ObispoMunilla) December 7, 2021
Un anunci mig amagat
L’anunci del nomenament de José Ignacio Munilla s’ha fet enmig d’un pont molt llarg, la vigília de la Puríssima, i no en dissabte, com sol fer la Nunciatura. Hi ha hagut una mica de terrabastall a l’Església catòlica. La polèmica acompanya aquest bisbe, de paraula fàcil i dicció continguda, vaja on vaja. Al País Basc, una bona part del clergat ha respirat alleujat després dels dotze anys de gestió de Munilla. Al País Valencià, l’elecció del Vaticà guiada per Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona, president de la Conferència Episcopal Espanyola i cardenal amb influència en el Vaticà quant al nomenament de bisbes, s’ha interpretat com un nou menyspreu de la cúpula vaticana a la llengua i a la cultura pròpies.
El bisbe que cura l’homosexualitat
José Ignacio Munilla, nascut a Sant Sebastià l’any 1961, arribarà a la seu d’Oriola amb una aurèola d’ultraconservador i amb el ressò de diverses polèmiques. “No he estat mai a la vostra terra, però sé que m’ajudareu”, ha dit en un missatge en vídeo.
A Munilla li agrada comunicar. És molt actiu a Twitter i aprofita la xarxa per opinar amb passatges de la Bíblia sobre els temes d’actualitat. Els que més li agrada de comentar són els que tenen a veure amb el dret de morir dignament, els drets de les dones, l’avortament o l’homosexualitat. Té un programa a Radio Maria i una pàgina web personal on es poden consultar les seues homilies. Poques hores després de l’anunci del nomenament, ja s’hi podia llegir: “Bisbe electe d’Oriola-Alacant”. Li agrada encunyar les frases contundents i gràfiques que sap que esdevindran titulars: “L’augment dels avortaments és un holocaust silenciós.”
El nou prelat d’Oriola-Alacant es va fer famós perquè en una entrevista va dir, textualment: “Els homosexuals necessiten la sanació de les ferides afectives provinents de la infantesa i l’adolescència.” Era a la televisió basca i va dir que ell mateix havia ajudat a curar, pel cap baix, tres persones gais. Tenen neurosis, segons la seua opinió. En algun cas ha citat estudis per a explicar que hi ha més casos de xics homosexuals que de xiques lesbianes.
Sobre la masturbació va dir: “La masturbació és violència sobre el cos perquè pretén arrancar-li plaer sense viure a canvi la veritat que l’amor li dóna sentit.”
El bisbe Munilla és contrari a l’avortament en tots els casos, fins i tot, quan l’embaràs és fruit d’una violació. “La defensa de la vida no pot tenir excepcions”, va dir. Tampoc no està d’acord amb el feminisme, perquè diu que és el suïcidi de la dignitat femenina.
L’església basca, en contra
Però molt abans de tot això, el bisbe ja va rebre una contestació majoritària per part el clergat de Guipúscoa. Feia molt poc que l’havien nomenat bisbe d’aquella diòcesi en substitució de Juan María Uriarte, encara no havia entrat a la seu, i prop de dos-cents capellans, el 77% de la diòcesi, i onze dels catorze arxiprestes, li van mostrar públicament el seu rebuig. No el volien.
José Ignacio Munilla havia estat dos anys bisbe de Palència, el més jove d’Espanya, va ser, i ja s’havia destapat com a ultraconservador i homòfob. Deien, els capellans, que el Vaticà no havia escoltat l’església basca. Preventivament, demanaven que la Santa Seu fes marxa enrere per a evitar un retrocés en els avenços aconseguits fins al moment. El papa era Benet XVI, tan ultraconservador com Munilla, i no els va escoltar.
Un dels pocs precedents que es recorden d’una contestació tan massiva i sorollosa com aquella és la que va ocórrer al Principat l’any 1967, amb aquell eslògan que deia “Volem bisbes catalans”, quan Roma va nomenar Marcelo González Martín bisbe de Barcelona.
Profecia complerta
José Manuel Vidal afirma a la publicació Religión Digital que el temps els va donar la raó a aquells que temien que Munilla instaurara un model pastoral allunyat del Concili Vaticà II. Públicament, no renega del Concili, però sí que diu que potser s’ha dut massa lluny i que potser és el culpable de la majoria de mals que té l’Església catòlica.
El model de magisteri de José Ignacio Munilla xocava frontalment amb el del papa Francesc, però, segons que diu aquesta publicació especialitzada, el nou bisbe d’Oriola simulava que estava al costat del papa emprant el vocabulari que ha marcat el papat de Francesc, però imposava un sistema pastoral que s’ha considerat cada volta més rígid i menys democràtic i corresponsable.
Protestes dels feligresos i vocació immobiliària
Durant aquests dotze anys de magisteri, les veus internes de contestació a la diòcesi de Guipúscoa no han callat. El 2019, més de mil persones van denunciar a la basílica d’Aràntzazu deu anys de patiment pel mandat d’un prelat a qui acusaven d’enterrar un model que posava per damunt de tot la comunitat. Munilla, deien, tenia fixació per l’ostentació i el dogma. El criticaven també per haver pres algunes decisions que no van agradar, com ara traure els seminaristes de Guipúscoa per dur-los al de Vitòria, que és més ortodox.
La vocació de Munilla va més enllà de la religiosa i estén les seues urpes fins a temes immobiliaris. L’any 2020, va vendre una parcel·la que tenia un centre d’acollida de persones sense sostre i que era gestionat per voluntaris de Càritas. També va planificar la creació d’apartaments turístics en una de les residències del bisbat.
Munilla pertany al grup de bisbes ultraconservadors que no s’amaguen de fer coincidir les seues postures públiques amb les de Vox. De fet, aquest grup d’extrema dreta l’ha felicitat per Twitter per la seua nova missió.
