La gran sorpresa de les eleccions d’ahir als estats alemanys de Saxònia i Turíngia, més enllà de la victòria de l’extrema dreta en aquest darrer Land, va ser que, a la banda esquerra, la formació que va obtenir més bon resultat va ser l’Aliança Sahra Wagenknecht, un partit format fa menys d’un any i que ha passat clarament per davant dels socialdemòcrates, els Verds i Die Linke amb un missatge antiimmigració, crític amb l’ecologisme tradicional i en contra de la guerra d’Ucraïna.

Encara amb les dades provisionals, l’Aliança Sahra Wagenknecht ha estat tercera en tots dos estats i primera entre les forces d’esquerra. A Saxònia, ha aconseguit el 12% dels vots, per davant dels socialdemòcrates (7,8%), els Verds (5,2%) i Die Linke (4%) i a Turíngia ha aconseguit el 16% dels vots, per davant de Die Linke (11%), els socialdemòcrates (6%) i els Verds (4%).

Wagenknecht proposa una combinació de polítiques econòmiques d’esquerra –amb salaris alts i prestacions socials generoses– i una aproximació restrictiva a la immigració. També qüestiona els plans d’alguns ecologistes per a combatre el canvi climàtic i s’oposa a les sancions contra Rússia i a l’enviament d’armes a Ucraïna.

“Hi ha molta gent que ja no sap qui votar, o que vota la dreta per ràbia i desesperació, i que necessita una alternativa”, diu Sahra Wagenknecht per justificar les seves posicions, discordants amb les de l’esquerra tradicional.

Aquesta dona de cinquanta-cinc anys va créixer a l’Alemanya de l’Est i es va afiliar al Partit Comunista el 1989. Va ser una figura destacada a l’ala dura de l’esquerra del partit i, posteriorment, també va fer carrera a Die Linke – Partit de l’Esquerra, que va sorgir el 2005 quan els ex-comunistes de l’est es van fusionar amb les esquerres occidentals descontentes amb les retallades a l’estat del benestar.

Wagenknecht diu que, amb les sancions econòmiques contra Rússia, els alemanys s’han tallat l’accés a l’energia econòmica sense tenir alternatives viables. Acusa el govern de Scholz d’haver abandonat la “important tradició de distensió” que havia estat la base de la política de l’esquerra alemanya d’ençà de Willy Brandt i argumenta que els conflictes no es poden resoldre militarment, sigui a Ucraïna, al Llevant o a moltes parts del món més.

Sobre l’emergència climàtica diu: “Hem de trencar amb un ecologisme a cegues i aleatori que fa que la vida de la gent sigui encara més cara sense beneficiar realment el clima”, tot i que considera que cal desenvolupar noves tecnologies per a un futur climàticament neutre.

A més, considera que el sistema educatiu d’Alemanya falla i que la immigració no regulada ha intensificat els problemes a les escoles i les dificultats de la sanitat i més serveis socials.

Dóna suport a la constitució alemanya i rebutja d’abandonar l’OTAN i la UE, a diferència de l’extrema dreta. El seu programa és dividit en quatre punts senzills. Opta per redistribuir la riquesa amb una defensa de l’economia social de mercat –el capitalisme corregit per l’estat del benestar que va ser la base de la República Federal Alemanya.

L’aspecte més cridaner del programa és el rebuig a allò que qualifica de “descontrol immigratori” i la crítica a la “cultura de la cancel·lació”, que diu que cada dia fa més estrets els límits de la llibertat d’expressió. En aquests punts, hi ha una coincidència aparent amb l’extrema dreta que el partit rebutja. Una diferència essencial és la crítica que Sahra Wagenknecht fa al racisme, que considera incompatible amb la democràcia. Defensa que cal parlar dels excessos en les polítiques d’immigració, però sense atacar la gent pel seu origen o cultura.

Wagenknecht és filla d’una alemanya i un iranià i té la doble nacionalitat. Mentre feia el batxillerat va participar en accions de protesta contra el règim de la RDA, que van fer que li prohibissin d’estudiar. Després de la caiguda del mur de Berlín, va fer filosofia i literatura contemporània, amb un treball final de carrera sobre la recepció de la filosofia de Hegel en el jove Marx.

D’ençà que va aparèixer aquest moviment, hi ha hagut una gran discussió sobre si aquestes posicions podrien atraure uns votants que, altrament, optarien per l’extrema dreta de l’AfD, especialment a l’est d’Alemanya, on l’antic partit de Wagenknecht, Die Linke, ha anat perdent suport amb els anys i on l’AfD avui és més forta.

“Aquest nínxol que s’obre, que posa l’èmfasi en la justícia social i alhora es posiciona d’una manera més escèptica envers la immigració, té molt de potencial”, ha dit Benjamin Hoehne, científic polític de la Universitat de Münster, a la televisió ARD.

“És clar que no farem mai una causa comuna amb l’AfD –explica Wagenknecht–. Farem un nou partit perquè totes les persones que pensen de votar a l’AfD o que ja ho han fet, per ràbia, per desesperació, però no perquè siguin de dretes ni racistes, tinguin una alternativa seriosa.”

L’efecte polític immediat del nou partit és que fa perillar Die Linke, que va aconseguir de mantenir-se al parlament alemany a les eleccions del 2021 per ben pocs vots i que ahir va caure estrepitosament tant a Saxònia com a Turíngia.

Wagenknecht va ser codirigent del grup parlamentari de Die Linke del 2015 al 2019, però les tensions internes van acabar en una escissió profunda. Wagenknecht finalment va deixar el partit, juntament amb Amira Mohamed Ali, que havia estat codirigent del grup parlamentari i que ara és la presidenta de l’Aliança, i vuit parlamentaris més. Mesos després, aquests molt bons resultats electorals confirmen que tenia raó.