01.02.2020 - 21:50
Ves qui ho havia de dir! Tot l’any vigilant les xifres de creació d’ocupació i al final resulta que segons el resultat de l’Enquesta de Població Activa (EPA), que hem sabut aquesta setmana, el creixement d’ocupats de l’any 2019 ha estat del 2,57%, més alt que la mitjana estatal, del 2,06%. I no diguem el nombre de desocupats, que a l’estat espanyol ha baixat d’un 3,4% i a Catalunya, d’un 10,1%. Això fa que el 22% de la nova ocupació de l’estat espanyol s’hagi generat aquí i el 40% dels que han deixat la desocupació, també. Són xifres interessants, perquè en un any en què ha continuat la desacceleració, aquí les magnituds laborals han estat millors que el 2018. Això vol dir que Catalunya trampeja millor la desacceleració? No és fàcil ni em sembla correcte de generalitzar, però les xifres no enganyen. El 2019 es van crear a Catalunya 87.000 nous llocs de feina i a la resta de l’estat espanyol (sense Catalunya), 315.000. L’any abans, les xifres eren de 75.000 i 491.000, respectivament. Això vol dir que aquí hem creat un 16% més de llocs de feina que a l’any anterior; i a la resta de l’estat, un 36% menys. Vist així, sí que sembla que la desacceleració afecti més les altres comunitats.
Un cas a part és Madrid. Ha generat el 35% dels nous llocs de feina i, igual que Catalunya, ha donat feina al 40% dels desocupats estatals. Madrid continua essent un focus d’atracció, fins al punt que la taxa de desocupació hi ha baixat de l’11,5% del 2018 al 9,99% del 2019. Compte! Aquesta baixada tan important és deguda en bona part al fet que el denominador de la taxa (la població activa) hi ha pujat extraordinàriament: 95.000 persones enfront de 38.000 de l’any anterior. Això origina un problema seriós a les comunitats que té a la vora. A Castella – la Manxa, Extremadura i Múrcia, per exemple, la taxa de desocupació és més alta el 2019 que l’anterior i a Castella i Lleó no s’ha mogut. Això indica desplaçaments de població i crea una desertització, que ja comença a ser percebuda com un problema. L’escó de Terol Existeix al congrés espanyol n’és un primer exemple… Ves per on, a veure si Madrid serà per a aquestes comunitats un problema més gros que no Catalunya. El temps ho dirà…
Però tornem aquí. La millora en l’ocupació que hem tingut ens hauria d’acontentar… però a mitges, perquè si la xifra és bona quantitativament, no ho és tant per la composició. En realitat, l’any 2019 els serveis han crescut de 113.000 persones i la resta de sectors han baixat de 26.000, amb diferències substancials entre ells. Per exemple, a la indústria, l’alimentària ha creat 32.000 llocs de feina, però la metal·lúrgica i la de material de transport n’ha perduts 30.000. I als serveis ha passat igualment: mentre sanitat i serveis socials guanyava 39.000 treballadors i el comerç (a l’engròs i detall) augmentava la plantilla de 34.000 i la logística, 14.000, l’administració pública, l’educació i les comunicacions en perdien 5.000 cadascun. I sorprèn que l’hostaleria en perdi 1.000, una xifra anecdòtica en volum, però significativa pel pes que té aquest sector dins la nostra economia. De totes maneres, el balanç és positiu en els temps que hem viscut i la forta crisi que passa un sector clau com el de l’automòbil.
Entre els altres aspectes interessants de l’EPA, la xifra de desocupats de llarga durada (més de dotze mesos) va baixant significativament. El percentatge encara és molt alt, però 11 punts de davallada en dos anys no és gens negligible. El 2019 representen el 38% del total, davant el 42% i 49% dels dos anys anteriors. I els de molt llarga durada (més de dos anys) també han baixat de deu punts en dos anys, del 32% al 22%.
La taxa d’ocupació també ha pujat unes quantes dècimes, fins al 55,1%, i eixampla una mica més la diferència amb l’estat espanyol. Un punt important en aquest aspecte és l’atracció que Catalunya continua tenint per als estrangers. Dels 87.000 nous ocupats del 2019, 59.000 són forans i 28.000, de nacionalitat espanyola; en canvi, a la resta de l’estat (sense Catalunya), les xifres són de 123.000 estrangers i 192.000 de l’estat espanyol. Com podeu veure, les diferències són molt notables.
Hi ha una dada que de segur que ha sorprès: ha augmentat més l’ocupació a temps parcial (5,3%) que no a jornada completa (2,1%), si bé el nivell global encara és molt baix, entorn del 15% dels assalariats. I, sobretot, és important que entre la població ocupada assalariada hagi crescut més la que té contracte indefinit (3,6%) i hi hagi disminuït la que té contracte temporal (−1,5%). Això passa perquè treballem amb saldos anuals. I no vol dir que enmig, en els contractes que se signen cada mes, guanyin els temporals. Segons el Departament de Treball, al conjunt del 2019 s’han formalitzat 3.346.255 contractes de treball a Catalunya, dels quals 447.198 han estat indefinits (el 13,4%) i 2.899.057, temporals (86,6%). Tot plegat, fa que la taxa de temporalitat sigui del 21%. Ha millorat un punt respecte a l’any anterior i és 5 punts per sota de l’estatal.
Un altre dia haurem de parlar de l’EPA a llarg termini, analitzant concretament què ha passat amb l’ocupació des d’abans de la crisi. Un primer cop d’ull diu que les tendències són preocupants, perquè anem cap a una terciarització accelerada del país (serveis) mentre la indústria s’endarrereix. I això per als catalans és un problema seriós. Faig meves les paraules del professor Antoni Serra Ramoneda, que dimecres passat, al Col·legi d’Economistes, es va mostrar convençut que ‘la indústria ha de ser la clau del futur de l’economia catalana’ i va assegurar: ‘Catalunya ha de ser una economia forta en innovació tecnològica destinada sobretot a la indústria.’ I, molt lligat a aquest punt, també va comentar: ‘El país necessita més inversió en universitats, formació professional i recerca per a potenciar i alhora retenir el talent.’
