18.03.2023 - 21:40
|
Actualització: 18.03.2023 - 22:18
Us passa també a vosaltres? A mi, sí: la imatge, la icona, de la tal Queta m’espanta i espaventa. Aquestes dents descomunals serrades que quan s’obren mostren una boca ídem em fan una basarda també descomunal. M’ha sorprès que sigui reciclada, que ja existís, que aquesta sigui la segona campanya. Deu ser que la vaig foragitar del cap per aquesta basarda, i ara em sento fatal perquè torna. Recordo la Norma de la consellera Aina Moll, però ni flowers de la tal Queta, ni d’on ve el nom ni qui se la va inventar. Tan sols rebuig, disgust. I només falta veure-la sencera amb cap d’ulls aterrits i cames i bracets esquifits. Socors, ajut!
Sort que no la necessito, per pur sentit comú i històric. Però si la necessités, ai, en fugiria.
La primera campanya de la mossa dentada va ser el 2005, em recorden els papers (físics o digitals), fixa’t tu, quan el primer tripartit, en què el partit que ara governa ocupava la secretaria de política lingüística. Interessant, el reciclatge quètic.
Què en sabem, de l’eficàcia de llavors? En què va contribuir a no estar pitjor que no estem en l’ús de l’idioma en tants aspectes de la vida personal i de la col·lectiva? Sembla que en no gaire: l’idioma era el del 46% de la població, ara ho és del 36% (algunes de les informacions diuen 40%-30%, ni en això et pots creure res gaire sovint de la premsa). La situació és penosa en la cadena sencera de l’ensenyament, i això és massa significatiu, parlem de professionals docents figura que formats i educats.
La campanya del 2005 es deia “Dóna corda al català”, que ja era un lema prou ambigu: corda per a penjar-se i passar a millor vida? El de fa quaranta anys, el de la Norma, era una mica més clar: “El català, cosa de tots”, que almenys podies llegir que no era només cosa teva, de cada ciutadà, sinó també del govern legislador. El d’ara: “Provem-ho en català. Molt per parlar, molt per viure.” Provem-ho, diu. No pas fem-ho, amb provar-ho n’hi hauria prou. De debò?
Els lemes no són perquè sí, manifesten criteris profunds. És cosa de saber si han estat ben meditats pel govern o simplement han sortit d’un concurs de publicitaris que el govern ha aprovat. En aquest cas, s’hi van presentar sis agències de publicitat i va guanyar la idea de ressuscitar la Queta. Un enginy espaterrant de l’agència multinacional McCann amb filial al Poblenou, amb l’argument que la Queta de fa divuit anys va tenir un gran èxit. En fi. Gran èxit? En fi.
No és pas l’única campanya del govern en aquest afer, que hi ha destinat una inversió inicial de 650.000 euros per a la dentada i s’allargarà durant dos anys. Sóc incapaç d’avaluar si el pressupost és molt o poc o què. A la Queta li correspon el pressupost més elevat del pressupost, permeteu-me la redundància. En què consistiran les altres campanyes dels dos anys de la cosa? M’alarmo només de pensar-hi i més encara respecte dels lemes que tindran. Del seu inconscient, allò que revela el fons d’allò que es diu i del que no es diu, les implicacions subterrànies, inconscients, del lema. Provem-ho, pensem-hi. Més ben dit, fem-ho, que per a només provar-ho tenim la Queta: “L’inconscient no existeix, però insisteix”, deia el doctor psiquiatre i psicoanalista Francesc Tosquelles, si volem fer-li cas o almenys considerar-lo, però això potser és demanar massa als responsables institucionals del present. No existeix, diu Tosquelles, i ho rebla: “L’inconscient no existeix, però insisteix.” Molta peça al teler.
Preguntem a l’inconscient de la campanya que no existeix però insisteix per on es veurà, per quines pantalles. Si és només en les de TV3, la Queta ens sermonejarà i els artistes que canten i ballen ens distrauran, però costa de creure que pugui fer cap efecte en el 48% de la població que no la mira perquè viu en exclusiva en castellà i això va per llarg si les campanyes no s’adrecen directament a aquests conciutadans, molts escolaritzats en catalana llengua que no fan servir perquè no volen, però que coneixen i parlen, i tant que la coneixen i la parlen, i a uns altres conciutadans arribats, i cada vegada en seran més. Tot sigui per no ofendre, en aquests temps de pandèmia políticament correcta institucional. Res de legislar i multar, només provem-ho, i que nosaltres i no el govern en siguem responsables, de la vida i el futur de l’idioma. Au, va. No haurien d’anar al metge?