19.10.2021 - 05:00
En 2015 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va publicar unes recomanacions sobre com posar nom a les malalties infeccioses noves. Aquestes directrius estan adreçades tant a la comunitat científica com a dirigents nacionals i mitjans de comunicació. Un nom inadequat per a una malaltia podria causar efectes estigmatitzants en països, comunitats o sectors econòmics.
Encara recordem els esforços durant la darrera epidèmia de grip dels anys 2009-2010 per evitar el terme grip porcina i substituir-lo per grip A (H1N1)pdm09 atenent les possibles conseqüències negatives en la indústria porcina. El nom comú grip A (H1N1)pdm09, proposat per l’OMS, compleix l’objectiu de ser políticament i socialment correcte però no pertany a un registre de parla estàndard per contenir una referència a les variants proteiques que conformen la superfície del virus. Per tant, aquesta grip té un nom sense significat per a la majoria dels mortals i, damunt, té un signe ortogràfic, molt infreqüent en els noms comuns d’infeccions que coneixem.
L’OMS estableix que un nom de malaltia nova hauria d’estar inspirat en un terme descriptiu associat (per exemple, malaltia respiratòria, síndrome neurològica), i eventualment acompanyat d’algun altre terme modificador relatiu a la seua manifestació atenent la població afectada, o la seua gravetat o estacionalitat (per exemple, progressiva, infantil o greu). En cas que el patogen siga conegut, es recomana que aquest forme part del nom de la malaltia (és el cas de salmonel·la). El document de l’OMS també incideix a evitar noms amb localitzacions geogràfiques (per exemple, febre del Nil occidental); cognoms de persones (malaltia de Chagas); animals o aliments (grip aviària), o col·lectius de persones (legionel·la). També suggereix prescindir d’adjectius que pogueren generar preocupació (com letal o desconeguda).
La tendència en les darreres dècades és separar el nom de l’agent infecciós i el de la malaltia. Un dels casos més emblemàtics és el del VIH (virus de la immunodeficiència humana) i la sida (síndrome de la immunodeficiència adquirida). Una de les justificacions d’aquesta dualitat és que la infecció amb VIH progressa de forma lenta i silenciosa cap a la síndrome i era convenient distingir la fase asimptomàtica de la simptomàtica. Com de lluny es troben els temps de denominacions senzilles com ara xarampió i virus del xarampió. O el mateix nom coronavirus, metàfora pura, inspirat en les seues semblances amb la corona solar, que sortosament i per influència del llatí es diu solar corona en anglès.
Vet ací que, arran del brot d’una malaltia respiratòria inusual, el primer nom que l’OMS li va concedir va ser nou coronavirus 2019 (2019-nCoV en anglès). L’11 de febrer de 2020, l’OMS va reanomenar la malaltia com a COVID-19, tot destacant la subfamília viral a què pertany, coronavirus, la D de disease, “malaltia”, i l’any de descripció. El mateix dia, el Comitè Internacional de Taxonomia de Virus (ICTV) va anunciar el nom aprovat per al virus, SARS-CoV-2 (severe acute respiratory syndrome coronavirus 2). En sentir la notícia, en un primer moment ho vaig entendre a la inversa. Però no: el comitè d’experts responsable de posar el nom al virus el batejava amb unes sigles de quatre mots referents a la malaltia, dos guionets i un número que tot plegat pareix una contrasenya. Al seu torn, l’OMS, responsable del nom de la malaltia, usava abreviat el nom genèric coronavirus.
En la parla estàndard, òbviament, el terme SARS-CoV-2 no ha arrelat i darrerament la mateixa OMS està fent servir virus responsable de la COVID-19 o virus de la COVID-19, fórmules redundants. En qüestió de posar noms, potser, no hi estaria de més incloure en els comitès de superexperts un membre literat o filòleg. Que també en són, d’experts.
M. Alma Bracho és investigadora a FISABO, a l’àrea de Genòmica i Salut.
Aquest article ha estat publicat en la secció «Monstres invisibles» en la revista Mètode. Pots llegir més articles d’aquesta secció ací.
