Qüestió de ciutadania

El temps passa, l’any comença i, si es compleixen els compromisos (que es compliran, oi que sí?), aquest 2017 serà el del referèndum i/o de la declaració d’independència.

(Deixeu-me, si us plau, que hi faci una petita pausa, aquí, només per acabar-ho de pair -………-, perquè això, si és –no: quan sigui–, serà molt gros.)

(I continuem.)

Com que sóc independentista, principatina i visc a València, a hores d’ara ja m’he acostumat a la recurrent conyeta d’amics i saludats, i que podríem resumir en un cru ‘ara que vius ací s’alliberen els d’allà, ha ha ha’.

Al començament, després de posar-hi somriure maliciós, encara havia mirat de respondre amb un igualment cru ‘sí, però jo vaig néixer a Barcelona i, per tant, tindré la ciutadania, ha ha ha’. Ho vaig deixar estar de seguida que em vaig adonar que, en aquest punt, tocava os.

Perquè és un tema important. Clau. I, potser és que jo no ho he sabut detectar, però diria que, ara per ara, no el tenim sobre de la taula.

Però hi hauria de ser. Per establir, clarament, què passarà amb la resta del país, amb els territoris de parla catalana que encara ens quedaran al clos dels estats espanyol i francès, quan l’actual comunitat autònoma de Catalunya deixi l’estatus de supeditació i esdevingui tan dependent i tan independent com la resta d’estats que hi ha al món. Què passarà amb els territoris i què passarà amb les persones que hi vivim. (Parlant de tot això, i posats a pensar: a algú, des de la Catalunya en procés d’independència, se li ha acudit de parlar-ne amb valencians i balears, amb nord-catalans, per saber què n’opinen, què hi diuen, què proposen?)

I és que, d’una banda hi ha la qüestió territorial, és a dir, què passarà amb la resta de terres de l’àmbit lingüístic català (com diu una amiga de Monòver, ‘l’àmbit, és a dir, els Països Catalans’): quina relació, quina col·laboració, quina articulació? Pensem en alguna mena d’euroregió, en un hinterland lingüístic i cultural i econòmic, en una xarxa d’interrelacions?

I perquè, d’una altra banda (o a la mateixa), hi ha la qüestió individual, la de la ciutadania. Com ho farem? Quina resposta donarà el flamant estat català a les persones que no viuen a Catalunya i que, per llengua i cultura, pel fet de compartir-hi projecte social o democràtic, per història, pel que sigui, voldran la ciutadania catalana?

Segur que hi haurà interès. Ja hi és, de fet. Només cal que, aquesta vegada, les interpel·lacions tinguin resposta. Que quan, des de València o Manacor, algú faci la pregunta, trobi que a Barcelona ja hi havien pensat. I que tinguin la proposta preparada.