Avui solament manquen cinquanta dies per al primer dimarts després del primer dilluns de novembre, quan, tal com mana la tradició, els ciutadans nord-americans triaran qui serà el pròxim president dels Estats Units.

La retirada de la cursa del president Joe Biden, el 21 de juliol proppassat, ha convertit aquestes eleccions en les més insòlites de fa molts anys. Però no solament això. També sembla haver-les convertides en les més disputades. Els sondatges ho deixen clar i avui cap dels dos candidats no té un avantatge que es puga considerar sòlid sobre l’altre. Cosa que, d’alguna manera, és un fracàs per a tots dos.

Perquè Donald Trump pràcticament tenia assegurada la victòria, i el seu segon mandat com a president, després de l’atemptat de què va ser víctima i ara va per sota de Kamala Harris en la intenció de vot nacional i empatat al Col·legi Electoral. Harris, mentrestant, sembla que no ha aprofitat prou l’onada d’entusiasme que va acompanyar la retirada de Biden i, si bé ha fet un gran salt endavant per als demòcrates, tot indica que encara no n’hi ha prou.

Per analitzar bé com és l’elecció del president dels Estats Units, primer de tot cal entendre’n el mètode, el tan criticat Col·legi Electoral.

Als Estats Units, les eleccions no les guanya qui obté més vots sinó qui els obté més repartits pels estats. Perquè la clau és aconseguir pel cap baix dos-cents setanta vots en aquesta institució.

Això funciona de la manera següent: cada estat té un nombre de representants al Col·legi Electoral, segons la població. I qui guanya en un estat se n’emporta tots els representants. Per exemple, qui guanya a Califòrnia se n’emporta cinquanta-quatre i qui guanya a Alaska, les dues Dakota, Delaware, Vermont, Wyoming o el Districte de Colúmbia se n’emporta tres –el màxim i el mínim, respectivament.

Tan sols a Nebraska i Maine es trenca la regla i es poden repartir els membres del Col·legi Electoral, cosa que enguany tindrà una importància enorme.

Tot és en joc en set estats, amb un avantatge molt lleuger per a Harris

De fet, les eleccions es juguen en 7 estats, que són els que realment són en disputa. Harris té pràcticament assegurats 226 vots (en necessita 44 més) als estats que gairebé sempre voten demòcrata, i Trump en té pràcticament segurs 219 (en necessita 51 més) en els que gairebé sempre voten republicà.

En els estats en disputa, que són els que decidiran el pròxim president amb els seus 93 vots al Col·legi Electoral, la situació és aquesta, segons l’estudi publicat aquest cap de setmana per The Washington Post:

–Arizona. Trump hi guanya, però per menys d’un punt de diferència. Quan Biden es va retirar, hi guanyava per quatre punts.

–Geòrgia. Trump hi guanya per dos punts. Quan Biden es va retirar, hi guanyava per sis.

–Michigan. Harris hi guanya per dos punts. Quan Biden es va retirar, Trump hi guanyava per tres.

–Pensilvània. Harris hi guanya per dos punts. Quan Biden es va retirar, Trump hi guanyava per menys d’un punt.

–Wisconsin. Harris hi guanya per més de tres punts. Quan Biden es va retirar, hi havia un empat entre tots dos candidats.

–Nevada i Carolina del Nord. Hi ha un empat total. Quan Biden es va retirar, Trump guanyava per quatre punts en tots dos estats.

Amb els resultats actuals –i si els sondatges es compleixen–, fins i tot guanyant a Nevada i Carolina del Nord, a Trump encara li caldrien dos vots per a ser president.

En canvi, si Harris guanyés finalment a Pensilvània, Michigan i Wisconsin, on ja va per davant en els sondatges, seria presidenta.

Tot això tenint en compte encara que, en unes eleccions tan disputades, Maine i Nebraska podrien acabar essent decisius. A Maine, dos vots van al guanyador de l’estat i els altres dos van als guanyadors dels districtes. A Nebraska, dos vots van al guanyador a l’estat i els altres tres es reparteixen entre els tres districtes. El 2020, Nebraska va donar quatre vots als republicans i un als demòcrates i Maine, tres als demòcrates i un als republicans. Qualsevol canvi enguany, tal com van les coses, podria valer la presidència.

Trump encara té més possibilitats que no sembla

Per als demòcrates, hi ha una ruta clara per a la victòria, que implica guanyar les eleccions a Michigan, Pensilvània i Wisconsin, allò que els seus assessors coneixen com “el mur blau” (pel color tradicional dels demòcrates i la capacitat de contenir Trump). Però això anirà acompanyat d’un gran esforç als altres estats, perquè no es poden permetre de cap manera de perdre ni un sol vot.

En canvi, per a Trump sembla que tots els camins passen per Pensilvània. Ha d’assegurar els estats en què va primer –perquè si no guanya a Carolina del Nord o Geòrgia pràcticament no tindrà opcions de ser president–, però, a més, hauria de derrotar Kamala Harris a Pensilvània. La seua posició sembla més difícil d’entrada, però cal tenir en compte que la distància que ara mateix els separa en aquest estat és ínfima i que un tomb, aleshores, sí que seria decisiu del tot. Perquè amb Pensilvània del costat dels republicans, Harris hauria de guanyar per força a Carolina del Nord i Geòrgia per tenir un camí viable a la presidència. I sembla pic probable que guanye a tots dos llocs.

L’únic avantatge d’aquesta situació és que el resultat de les eleccions sembla que se sabrà aviat a la nit. Uns altres anys els resultats han depès d’Arizona o Nevada, que són en fusos horaris més allunyats –tres hores més en el cas de Nevada. Enguany, en canvi, tots els estats que decidiran l’elecció cauen en l’horari de la costa est, amb l’úna excepció de Wisconsin, que és a una hora més.