Queco Novell: “La gent està acostumada a veure’m fer riure, però jo vull fer por”

Queco Novell canvia de registre. Durant aquest mes d’octubre representa Capulet, de Romeu i Julieta, al Teatre Poliorama. No és una versió qualsevol, és la versió de la Brutal, que fa la seva tercera temporada a Barcelona arran de l’èxit obtingut. Joan Yago, l’aclamat dramaturg de la Calòrica, s’ha encarregat de fer una adaptació del text atractiva a tots els públics. Una versió poc romàntica del text de Shakespeare amb què vol acostar la història a la realitat dels nostres dies. Parlem de tot plegat amb l’humorista i actor del Polònia, que ens explica com ha viscut aquest canvi de registre que tant li venia de gust: “Després de tants anys de comèdia, tenia ganes de posar-me una mica seriós.”

—Mirant els actors que participaven a Romeu i Julieta em va sorprendre el vostre nom.
—És estrany, oi?

—Com us va arribar, la proposta?
—Substitueixo un actor, en Xavi Ricard, que aquesta temporada no pot fer l’obra perquè té uns altres projectes. Un vespre, em va explicar que buscaven algú per a substituir-lo, i em va preguntar si a mi m’interessaria. Era fer de Capulet, el pare de la Julieta, no podia dir que no. Així que quan m’ho van proposar formalment vaig dir que sí. Tenia moltes ganes de tornar al teatre. I més, de fer una obra com aquesta, que no és una obra precisament d’humor. No és que vulgui deixar l’humor, però sí que m’agrada tastar una mica de tot. Per això a la meva vida he fet coses tan diverses i variades. I aquesta encara no l’havia provat. Havia fet teatre, però no una cosa així, i encara menys un clàssic com és Romeu i Julieta. Al teatre havia fet coses relacionades amb el Polònia. I un monòleg i un parell de comèdies. Però res a veure amb el que faig ara. Tenia ganes de fer un drama.

—Si quan vau començar algú us hagués dit que un dia faríeu un Shakespeare, us ho hauríeu cregut?
—No. És que, quan vaig començar a fer Polònia, si m’haguessin dit que un dia faríem divuit anys, com farem aquest any, tampoc no m’ho hauria cregut. De fet, no s’ho hauria cregut ningú. És molt estrany, això que ens passa. No sabem què passa, però és molt estrany. Quan vam fer tres anys, ho vam celebrar molt perquè vam pensar que era un èxit. Quan en vam fer cinc, ho vam tornar a celebrar. Quan en vam fer deu, vam pensar que era molt fort. I al març en farem divuit i jo ja no em pregunto res. Fem-ho, i si la gent ho continua mirant, perfecte. Per tant, si m’haguessin dit, faràs un obra de teatre dramàtic, hauria pensat que no, que no era possible. Però d’un temps ençà, no em poso fites ni objectius. Les coses em passen. De cop i volta, passen coses. I mira, Romeu i Julieta és una d’aquestes coses que passen…

—Però després de divuit anys fent Polònia, us sentiu actor?
—Sí, sí. Després de tants anys, al final hem après alguna cosa. I m’ha servit. És curiós, això que em passa, perquè en segons quins moments em surt el Queco periodista. Després es torna a amagar, però és dins meu. Tot i que ara em surt més la vena interpretativa. M’agrada molt.

—I us molesta que, de fora, potser no us reconeixen tant aquesta faceta? De vegades, als qui feu humor no us valoren prou.
—Divuit anys continuats apareixent cada setmana a la televisió fent humor, i fent l’humor del Polònia, per sort o per desgràcia, t’acaba marcant una mica. Són molts anys. I, per tant, és una cosa que jo ja compro i accepto. Entenc perfectament que m’encasellin allà. Però per això m’agrada fer ara el Capulet, que té una segona part molt dramàtica i molt tensa amb la seva filla. M’ho passo molt bé, ensenyant aquesta part menys coneguda de mi. La gent està acostumada a veure’m fer riure, però jo vull fer por.

—En quin sentit? Voleu nous desafiaments?
—Fer riure és molt difícil. Sempre s’ha dit que la comèdia és més difícil que el drama. Però després de tants anys de comèdia, tenia ganes de posar-me una mica seriós. Si la gent m’ho compra o no, això ja és un altre tema.

—Això vol dir que esteu cansats del Polònia?
—No, ho vaig combinant. Ho puc fer així. Continuaré al Polònia.

—I no el deixaríeu per res del món? Per exemple, si us arribés una oferta per a fer una sèrie de Netflix i fos incompatible?
—Hòstia, me n’hi aniria, no? Depèn. Però sí, home. Però això no passarà. Això sí que no m’ho imagino ni en somnis. Hi ha somnis realistes, però això entra dins una altra galàxia. M’agradaria molt fer una sèrie o aparèixer en una pel·lícula. Així i tot, més que per fer un paper protagonista, a mi m’agradaria participar-hi per tastar nous ambients i formats. Per provar coses que no he fet mai.

—Com és fer Polònia actualment? Sembla que tothom està molt cansat de la política. Costa fer sàtira política si la gent ha desconnectat de la política?
—Potser costa seguir amb militància l’actualitat política cada dia des d’un mitjà tradicional. Amb la sàtira, no veig que tinguem aquest problema. Continua tenint el seu públic. La gent hi continua responent. Es fan bones audiències. A més, quan circules pel món, totes les coses que et diuen són molt positives. Potser sí que hi va haver un moment de tensió màxima l’octubre del 2017. I ara la gent ha desconnectat una mica i pensa que ja l’avisaran quan sigui l’hora. Tot i que ara el panorama no està gens malament. No estem pas avorrits. Al Polònia estem molt agraïts que sempre passin coses.

—Potser la gent està més enfadada. Hi ha més bàndols?
—En general, la gent està més enfadada. Després de la pandèmia, hi ha molta mala llet. Es respira un cabreig general. Hi ha mal humor. No sé per què. Deu ser un cúmul de circumstàncies. No crec que sigui només per la pandèmia. Però sí que vaig notar un canvi. No sé qui es va inventar aquella teoria que, després de la pandèmia, tot aniria molt bé i seríem millors… Però no tenia raó! No ha estat així. M’imagino que la situació econòmica tampoc no hi ajuda. Hi ha molta gent que no s’ho passa bé.

—I en política?
—En l’àmbit polític, tenim el fenomen Ayuso, que ho contamina tot. Ho embruta tot. És molt difícil de debatre, i si ho fas amb proves, no serveix. Això és el pitjor que pot passar. Que un mitjà demostri que un polític menteix de manera flagrant i no serveixi de res. És el més desesperant que hi ha. Perquè això significa que hi ha barra lliure per a dir el que vulgui. Parlo d’Ayuso, però podríem parlar de molts casos. A més, els polítics estan molt pendents del mòbil. I de fer petites càpsules perquè la gent les consumeixi de pressa, cosa que només es pot fer amb un titular molt cridaner. I això fa que els nervis estiguin més tensos. Però amb tot això, nosaltres hem de continuar fent el paper del bufó. Hem de despullar el rei i ensenyar les veritats. L’altre dia, una consellera em deia que sembla que siguem sota la taula del seu despatx. I no, no hi som. No hi ha cap talp. Això és sort. Hem jugat i l’hem encertada.

—I fer humor en una situació així és més complicat?
—No. Complicat va ser el 2017. No sabíem què fer. Però fins i tot en un moment complicat vam saber-ho fer.

—Per tant, no té aturador, el Polònia?
—He arribat a la conclusió que no. O passa alguna cosa molt grossa que impedeix de fer el programa o, si no, és un transatlàntic que va fent. Fins i tot, espero que ens traspassi a nosaltres. M’agradaria molt anar-hi, un cop jubilat, a tocar els collons.

—Tornem a Romeu i Julieta. Dèieu que és una obra dramàtica. Però aquesta versió té poc a veure amb el clàssic. Té tocs d’humor. Fins i tot, s’hi balla un reggaeton...
—Sí, és una versió actualitzada. Sembla que passi actualment. És una bona manera que nois entre dotze anys i setze vagin al teatre i vegin un clàssic. És molt diferent portar aquests nois a veure un Romeu i Julieta al Centro Dramático Nacional, amb tota la pompa i les seves tres hores, que anar a veure una versió d’una hora i quaranta minuts en què hi ha un personatge de gènere indefinit, les músiques són actuals i hi ha una festa molt desfasada… Per molt que després hi hagi una segona part molt dramàtica. Si no has vist mai Romeu i Julieta, i et fa una mica de mandra perquè és un clàssic, aquesta versió és una bona manera de conèixer l’obra. És molt actual i digerible.

—Si diem “Romeu i Julieta”, la majoria deu pensar en l’amor romàntic. En canvi, aquesta és una versió que dóna pes a unes altres coses, com ara la violència i la confrontació.
—Certament, no és la versió de dos nois que s’estimen molt i no els deixen casar perquè són molt dolents. No és tant això, que també hi és, com per què les coses de vegades són tan difícils si en realitat són més fàcils. Els grans ens entestem a posar impediments i entrebancs, i tot plegat és més fàcil. És una crítica perquè no deixem fer, cal que permetem que les coses flueixin més. A l’obra, també és molt important les ganes de la gent jove de canviar-ho tot. A la gent gran ens és molt difícil d’entendre els més joves. A mi em passa. Començo a tenir dificultats per a entendre algunes coses.

—Com ara?
—Per exemple, hi ha un tipus de música que la trobo aberrant, diguem. Però veig que la gent jove, i no d’un determinat tipus, sinó molta gent jove, la troba estupendíssima. I llavors penses que aquella música no t’agrada perquè no està feta per a tu. No està feta perquè t’agradi a tu. Està feta perquè agradi a un altre tipus de gent. I dius, d’acord, és per a ells. Però m’ha costat arribar aquí, eh? No ha estat fàcil. Ara ja no ho intento entendre.

—Això és fer-se gran?
—Això és fer-se gran, seguríssim. Si això em passés amb trenta-dos anys, seria un vell prematur, però com que em passa ara, és normal que em passi. Que no entengui segons quin tipus de música, les baralles de galls o el reggaeton és normal. No està fet per a mi, no cal que ho entengui. Voler-ho entendre és l’error.

—I fins que no s’entén això, costa fer-se gran?
—Sí, és clar. A veure, estic content de fer-me gran, perquè me n’estic fent. Vull dir, sóc viu. Però, vulguis que no, comencen a aparèixer aquests temes. Hi ha coses que ja no són per a mi. Però ha passat tota la vida. És llei de vida. Als pares no els agradaven els Beatles perquè portaven els cabells llargs. I a mi ara no m’agrada el reggaeton, ni les lletres, ni res. Ho trobo horrorós, però això no té gens d’importància.

—Tornem a Shakespeare. Sorprèn com pot ser tan actual. Toca qüestions que són debats eterns.
—Que la gent s’enamori no és nou, passa de fa molts anys. Que hi hagi dificultats perquè aquests dos es puguin enamorar també passa de fa molts anys. A vegades diem: “Caram, Shakespeare, com ho endevinava tot!” No, són coses que passen des que el món és món. Però ell les va escriure, i ho va fer molt bé. És actual perquè són temes que encara ens afecten.

—Ara feu sessions matinals amb escolars. Sempre es diu que aquest és un dels públics més exigents i difícils. Com ho viviu?
—M’he endut una sorpresa agradable. Pensava que me n’aniria al desembarcament de Normandia. I, de moment, no ha estat així. De les sessions que hem fet, n’hem tingut una complicada. La resta han entrat dins la normalitat. Durant la primera part de l’obra s’ho passen molt bé. Criden i aplaudeixen, però dins un ordre. La sorpresa és que quan comença el drama callen, i segueixen molt tota la funció. L’altre dia em preguntava si és perquè no saben el final.

—Deuen saber el final de Les tres bessones…
—Segurament, perquè quan Romeu es pren el verí, sempre hi ha algun crit d’algú que diu: “No! Que és viva!” Però, d’alguna manera, això està bé, perquè s’assembla molt al que passava quan Shakespeare va estrenar les seves obres. Ara que diuen que als joves els costa d’anar al teatre i seguir una funció d’una hora i quaranta minuts sense aixecar-se ni obrir el mòbil, jo dic que és possible. El mòbil el deuen obrir, oi? Segur que sí! Deuen mirar-lo. Però, ara que diuen que els agrada la Kings League perquè és més curta i passen més coses, té mèrit que funcioni això amb Shakespeare. En canvi, el futbol tradicional el troben llarg i avorrit!

—Finalment, què creieu que diria Rosa Novell, la vostra germana, si us veiés fent un Shakespeare?
—Ui!

—Hi penseu?
—Sí, inevitablement. No cada segon del dia ni quan faig teatre, però aquests dies que hem estat assajant i fent la funció, sí que hi he pensat. M’hauria agradat que em veiés. La Rosa, el pare i la mare, i tots els que no hi són. Ella, potser perquè tenia aquesta cosa més del ram i perquè en sabia molt. Però a la vegada m’hauria fet molt de respecte actuar davant seu, eh? No sé si hi hagués actuat, davant d’ella. No ho sé. És un dubte i és indemostrable, però segurament m’hauria fet molt més respecte. Tot i que vam fer una cosa junts. Vam fer unes lectures d’unes cartes del nostre avi amb música d’Eduard Toldrà. Vam treballar junts, i va ser perfecte.