El Quebec: vint anys de remordiments

Preparava un article sobre els vint anys del fracàs major de l’independentisme quebequès. I intentava fer-ho sense recórrer gaire als records personals de la televisió: aquell home que plorava a borbolls, amb un nadó a la falda, ja al referèndum del 1980; aquelles dues adolescents atònites, amb el rímel desfet, el 30 d’octubre del 1995, que s’aferraven a una bandera quebequesa com si així poguessin no caure, mentre a davant seu una pantalla gegant i indiferent sentenciava: ‘OUI: 49,4% – NON: 50,6%’.

Per no pensar gaire en aquell fracàs que em va doldre tant, vaig decidir d’escriure als quebequesos que conec i preguntar-los quin és el seu record d’aquella nit de fa vint anys i, sobretot, com veuen el futur del Quebec. Però l’article que al final escric sobre aquest aniversari no serà, al contrari del que havia previst, una mena de catàleg sintètic de les seves respostes. Tot d’una vaig adonar-me que havia de concentrar-me en les respostes d’Alexandre Chartrand. Potser ja heu sentit el nom d’aquest director de cinema quebequès, catalanoparlant, que va passar unes setmanes a Catalunya fa poc, per rodar les últimes imatges del documentari que prepara sobre la independència catalana, ‘Le peuple interdit (El poble prohibit)’. He de parlar d’ell, perquè, el 1995, va votar no.

En el seu missatge, em diu que fa molt poc temps que s’atreveix a dir públicament que fa vint anys va votar contra la independència. Explica que, el 1995, acabava de fer divuit anys i que el seu vot va ser induït per la por que sentien els seus pares. Es creien els missatges apocalíptics vinguts de l’unionisme. Alexandre Chartrand va votar, doncs, pensant en la tranquil·litat dels seus pares, i el vespre mateix es va penedir del seu gest: ‘Quan va pujar el no, i que va esdevenir clar que guanyaria, vaig sentir molta culpa. Vergonya. Havia participat en la derrota del meu país.’ I al Quebec d’avui es pot tocar, a vegades, aquest envitricollament d’opinions: conviuen persones que lamenten haver votat no amb persones que no veuen quin seria l’interès, avui, de votar sí. Impera el dependentisme ordinari. Un dependentisme que ha sabut engiponar-se d’orgull canadenc i esdevenir, quan escau, altiu i prepotent. Per això l’independentisme, en aquests vint anys, ha actuat sovint com una rata que cerca la sortida del laberint: on és, la via per al tercer referèndum? I mentrestant, uns quants ànims s’han desmoralitzat, i uns quants altres, més simplement s’han aquietat fins a la somnolència.

Alexandre Chartrand viu encara amb un cert dolor el record d’un vot de fa vint anys. I diu molt clarament que aquell vot va ser un dels motors del seu activisme independentista, un dels motius pels quals es nega a ell mateix la possibilitat de ser somnolent: ‘Des d’aquell moment, he volgut canviar les coses i fer que en cas de nou referèndum, la gent no tingui por.’ Desig raonable o utopia? M’ho respon ell mateix quan em diu que s’ha decidit, ara, a explicar aquell vot de regust amarg perquè sent que l’ambient està canviant. ‘Crec que el cansament que va seguir aquella derrota s’està acabant. Hi va haver una certa vergonya a dir que eres independentista, durant uns anys. Però sento que molta gent torna a dir obertament que està a favor de la independència.’ Anàlisi certa o somieig? La lliçó, pel que fa a Catalunya, és prou clara: el temor d’avui seria el remordiment de demà.