Què voten els catalans de l’estranger?

Un dels punts calents del referèndum de l’1 d’octubre serà el vot dels catalans que viuen fora de Catalunya. Sembla clar que el govern espanyol no en cedirà pas el cens (CERA). Per a substituir-lo, s’ha activat el registre de catalans residents a l’estranger, encara que el govern no l’ha vinculat mai a la votació; un registre que permet beneficiar-se de serveis com ara la targeta sanitària individual, el carnet jove o l’eBiblio. El problema és que, de moment, només s’hi han inscrit 5.500 dels 220.708 catalans a l’estranger amb dret de vot. La baixa adhesió dificulta la possibilitat de convertir el registre en un cens alternatiu.

Baixa participació, majoria independentista
En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, del 27 de setembre, els catalans residents a l’estranger van tenir unes quantes dificultats per a votar. D’un cens de 196.065 ciutadans, 21.771 van poder sol·licitar el dret de vot i només 14.781 van poder votar. Per tant, la participació va ser del 7,54%.

La força més votada, com en totes les comarques, va ser la candidatura de Junts pel Sí (JxSí), que va obtenir el 54% dels vots. Sumats als vots de la CUP, el bloc independentista va assolir una majoria del 64% del vot exterior.

Els resultats mostren que la comunitat resident a fora està més escorada en l’independentisme, més encara si tenim en compte que, en el conjunt del Principat, els partits independentistes van obtenir el 48% dels vots. En contraposició, les forces en contra de la independència (PP, PSC i C’s) van aconseguir el 39% dels vots al Principat, mentre que a l’estranger van obtenir només el 23%.

Tot i que representa tan sols el 3,6% del cens català, la comunitat a l’estranger podria haver estat clau en les eleccions, ja que JxSí es va quedar a 15.000 vots a Barcelona de prendre un diputat al PP.

Amb una participació a l’estranger del 7,5%, JxSí va aconseguir de retallar 5.049 vots al PP a Barcelona. Si hi hagués hagut una participació similar a la de les eleccions espanyoles del 2008 (28%), els resultats electorals podrien haver canviat completament: JxSí hauria obtingut més escons que la suma de totes les forces no independentistes.

La gran majoria independentista del vot estranger no es deu solament a una especial mobilització per la singularitat de les eleccions del 27-S. El 2012, la suma de CiU, ERC i CUP també va ser-hi molt superior: un 58%, mentre que en el conjunt de Catalunya va ser d’un 48%. A les eleccions espanyoles del 2016, la primera força va ser En Comú Podem (28%), seguida per ERC (19%), totes dues amb un percentatge de vot més alt que no pas en el país.

Els problemes del vot exterior
El 2011, el PSOE va impulsar –amb el suport del PP, PNB, BNG i CiU– una reforma de la LOREG, el règim electoral general espanyol, amb la qual volia posar fi, principalment, al frau dels electors morts. Fins aquell moment, les paperetes arribaven automàticament a casa sense haver-ho de sol·licitar. Des d’aleshores, s’ha de demanar expressament la voluntat de participar, fet que s’anomena ‘pregar el vot’. Cal dir que aquest cens, a Catalunya, és relativament petit, un 3,6%. La reforma afegeix un període per a sol·licitar el vot, cosa que escurça els altres terminis i fa impossible de complir-los en molts estats.

El cens permanent que es té en compte és el de dos mesos abans de la convocatòria electoral. Per tant, si hom no hi està inscrit, l’única possibilitat és de fer-ho de manera presencial a les ambaixades i consolats, durant l’exposició pública de llistes electorals. Aquest fet pot obligar el votant a desplaçar-se centenars de quilòmetres.

En aquest sentit, per a votar el 27-S, hi havia temps de sol·licitar el vot fins al 29 d’agost. Teòricament, entre l’1 i el 15 de setembre s’havia de rebre la documentació per a votar. Un termini molt ajustat, que va fer que, en molts casos, fos impossible de rebre les paperetes a temps, més encara si hi afegim un mal sistema de correus en molts països. En estats com Xile, Mèxic i el Brasil, o en llocs dels Estats Units i de la Xina, no hi van arribar a temps.

Més enllà dels terminis, cal afegir el paper d’ambaixades i consolats, que van rebre nombroses queixes i denúncies per haver donat informació errònia i no estar al cas dels terminis, per haver tingut els serveis tancats durant l’agost i no haver deixat inscriure’s al cens de manera arbitrària, entre més dificultats.

La xarxa de catalans al món
Per a substituir les ambaixades i consolats espanyols arreu del món, la CUP ha exigit que s’instal·lin punts de votació presencials, tant en les delegacions com en les oficines comercials i la xarxa d’entitats catalanes a l’exterior. Actualment, hi ha 142 comunitats catalanes (casals, associacions, centres, agrupacions acadèmiques i empresarials, etc.) i 73 centres de la Generalitat, principalment les oficines exteriors de Comerç i d’Inversions (39) i delegacions, com la de l’Agència Catalana de Turisme.

Si tenim en compte que el 92% dels 284.374 catalans a l’exterior, inscrits al cens o no, es troben només en vint-i-cinc estats del món, seria factible que hi hagués un local d’aquesta xarxa en gairebé cadascun d’aquests estats.

Una solució alternativa, o complementaria, és el vot electrònic. L’octubre del 2016, va començar el projecte de llei al parlament per a permetre de votar des de qualsevol lloc del món amb accés a internet. Però serà difícil que hagi quedat enllestit per a aplicar-lo l’1 d’octubre. A més, segons els lletrats del parlament, calen els vots del PP, PSC o C’s per tirar endavant aquesta llei. En tot cas, el problema principal torna a ser el cens, si no és que es fan unes altres fórmules, com va passar el 9-N.

Què es va fer el 9-N?
En el procés participatiu del 9-N, no es va fer servir pas el cens dels residents a l’estranger. Per dur a terme la votació, es van habilitar dinou punts de vot en disset països. Hi van poder participar els qui s’havien inscrit al registre de catalans residents a l’exterior o duien el certificat d’inscripció al padró d’espanyols residents a l’exterior (PERE), i era necessària alguna identificació (DNI o passaport). Si bé és un sistema transparent, té l’inconvenient que no existeix un cens de partida.

Tot i la gran diferència amb l’estructura espanyola a l’estranger –que inclou 117 ambaixades bilaterals i 90 consolats–, amb la vintena de punts de votació del 9-N la participació va ser similar. El 27-S van votar 15.489 catalans, mentre que el 9-N ho van fer 13.573. La gran majoria ho va fer a favor del sí-sí (12.087). Fins i tot, la participació a Londres (2.942), Mèxic DF (636) i Brussel·les (1.272) va ser molt superior al nombre dels qui van poder sol·licitar el vot el 27-S a tot el Regne Unit (1.852), Mèxic (560) i Bèlgica (616).

El vot pregat ha generat un descens espectacular del vot. Amb tot, la participació en les eleccions al parlament (7,5%), tot i ser molt baixa, ha estat la més alta des de la implementació d’aquest mecanisme en totes les eleccions a l’estat espanyol.

Aquest percentatge queda molt lluny del que hi havia abans del vot pregat. En les eleccions al parlament català del 2006, tot i ser menys mediàtiques i amb menys participació a Catalunya, van tenir una participació del 22%; i les eleccions espanyoles del 2008 van mobilitzar un 32% del cens.

El sistema de sol·licitar el vot ha fet caure la participació al mínim i sembla clar que no és per la manca de voluntat ni interès d’una comunitat que espera mobilitzar-se i votar l’1 d’octubre.