Què votem quan votem

Durant anys, no recordo quants, mort el dictador, no vaig votar en les eleccions que per fi hi havia des de l’any 36, que aviat és dit. No era una rebequeria d’una jove contracultural polititzada, crec que no, era més fondo. Des del prisma genuí dels setanta més analític de la meva generació, enfocat en les arrels llibertàries, allò de “la festa de la democràcia” em resultava una expressió i una imatge, un eslògan, una consigna pròpia d’una campanya electoral gandula d’uns partits, o bé nadons o bé massa vells, que poc me’n refiava; encara en sospitava més si era el lema, que ho era, i els mitjans ho repetien com lloros, la consigna emesa des de l’estat i les institucions que s’hi anaven conformant i s’adreçaven així a l’enteniment dels electors, considerats, trobava, de nivell de guarderia.

Moixaines festives de final de curs: vinga, tots a votar, que comencen les vacances, deixeu que pensem i actuem per vosaltres. Parlo per mi, insisteixo, potser per uns quants semblants més. La festa i la provocació al carrer s’han acabat, ara toca anar a votar. En podem fer uns quants paral·lels polítics propers més.

Certament, no sabíem gaire llavors com anaven les coses en el sistema de representació parlamentària democràtic, per no dir que gens, però encara retinc el neguit de creure que hi arribàvem tard, que hi vam arribar tard, només calia veure què passava aquells anys de plom a l’Europa democràtica: Irlanda, Itàlia, Alemanya, els anys de plom i el plom de l’estat. I què ha passat després en l’Europa postcomunista… Era una jove fatalista, ai. Penses el pitjor, les coses t’acaben donant la raó, i potser resulta que així has contribuït a ensorrar tot allò que la història veu aparèixer fora dels camins fressats, tantes coses d’aquells primers anys postfranquistes: Ocaña a la Rambla, el bar feminista i les publicacions de laSal, les Jornades Catalanes de la Dona i les llibertàries del Park Güell, el Congrés de Cultura Catalana, la revifalla valenciana…

Ho puc formular així ara, gairebé cinquanta anys després, llavors sentia només una perplexitat política difusa i prou que no trobava expressió –ens passava a bastants, he sabut amb el temps–, un desfici que em duia al negacionisme electoral parlamentari. Votava només en els referèndums: ruptura o reforma, la constitució sí o no, entrar a l’OTAN o no.

Fins que un dia, tampoc no recordo quan, em vaig dir que no votar en eleccions era potser més aviat una ganduleria, que, cert, les consignes eren gandules però que també ho era jo, que potser, fins i tot, m’estaven alimentant la ganduleria. De tota mena: política, ciutadana, històrica… No era gandula perquè no participés en “la festa de la democràcia”, eslògan que em continua rebentant. Sinó perquè així no calia pensar, avaluar, jutjar, decidir: no anava a votar i ja està, basta, prou. Era la meva abstenció pensament polític? Si ho era, ho era sense matisos, pel broc gros. 

Déu-n’hi-do com he hagut de pensar, sola i en companyia, qui votaré aquest 23 de juliol. Això està bé, sempre està bé pensar el vot. Si és difícil de decidir, està encara més bé perquè així en parles amb els teus, els més propers i aquells que et procuren les afinitats electives imprevistes, a més de llegir, escoltar i considerar arguments sensats, informats, i descartar-ne tants altres. Què votem quan votem potser és això, el dret de pensar políticament. Pensar pel propi compte.