L’anomenen “llei de llibertat educativa”. Sempre fan igual. Diuen “llibertat horària” quan parlen d’explotació laboral o “llibertat de mercat” quan encobreixen l’ofec als agricultors o al petit comerç, “llibertat d’expressió” per a justificar l’altaveu a les mentides. Etcètera. Aquesta explícita, conscient perversió, aquest intent d’apropiació per intensa reducció: la llibertat sóc jo, la llibertat és meva, la llibertat com a exaltació de l’individualisme o, més exactament, de l’individu dominant (o amb aspiració de domini).

Perquè la llibertat que canten és la llibertat de mantenir els privilegis. La llibertat d’oprimir, de perseguir. De perseguir una llengua, per exemple i ben concretament. La llengua catalana. I la prohibeixen, i la problematitzen, i la invisibilitzen, i la menystenen, i la ridiculitzen. Si poguessin fer-la desaparèixer de la faç de la Terra, eliminar-ne fins i tot qualsevol rastre, ho farien. I a fe que ho han intentat. Ho han intentat i ho intenten.

Però no poden.

Hi ha un moviment preciós que creix avui, aquí, ara, cada minut que passa. Positiu, decidit, colorista. Té un nom descriptiu i senzill d’això que és, i del perquè, Famílies pel Valencià: “Som famílies que volem que els nostres fills estudien en valencià dins l’ensenyament públic. Exigim a l’administració pública que garantisca aquest dret, en perill amb la normativa actual”, expliquen. Han fet un manifest on demanen, u) que, si es fa la consulta, les famílies marquin sí al valencià; dos) que es pugui estudiar plenament en valencià; i tres) que es derogui la llei anomenada “de llibertat educativa”. Simplement, reclamen que es reconegui l’obvietat: que “la proporció d’assignatures que vehicularà cada llengua durant les diferents etapes educatives” és una decisió que ha de quedar en mans de professionals docents, lingüístics i pedagògics. Igual com “confiem en el personal sanitari per receptar el millor remei contra les malalties”, raonen. Tan sols tres dies després de compartir el seu manifest ja hi ha més de cinc mil adhesions. I continuen.

El juny passat, PP i Vox van aprovar una llei que ataca la igualtat d’oportunitats i que, això que expliquen les famílies que es comencen a mobilitzar, assenyala i posa en perill l’ensenyament en valencià. Directament. Denominar-la llei de persecució educativa, o llei de vergonya educativa, o “ley de los servidores de Madrid” hauria estat, potser, massa directe. I en diuen, amb aquella barra que gasten, “llei de llibertat educativa”. Perquè resulta que ara, afirmen, les famílies tindran la llibertat d’escollir: podran votar si la mainada estudia química o si l’alliberen d’una assignatura tan difícil que, al capdavall, no serveix per a res; votar perquè es puguin saltar les classes de gimnàstica, que cansen; votar que enguany no facin matemàtiques i que després ja ho veurem; que els xiquets no hagin de compartir aula amb les xiquetes, que els distreuen, o viceversa; que a la classe del meu fill no hi hagi pèl-rojos; que a veure quina altra barrabassada se m’acut.

Oh, no era això? Llibertat educativa, no? Ah, no? Que l’única cosa que pretenen sotmetre a votació de les famílies és el valencià? Ves quin cas.

(A votació, de veritat, això diuen que volen fer abans de Nadal: una fantasmagòrica votació electrònica, i d’interpretació fantasmagòrica, per a posar en qüestió l’ús del valencià als centres d’ensenyament, i obviant, de passada, els òrgans de participació de les famílies en la vida dels centres educatius.)

En fi. La llibertat. Hi ha aquell episodi famós de José María Aznar, el personatge que havia estat president espanyol. Era l’any 2007, li donaven una medalla en un acte d’empresaris del vi castellans i entre glop i glop es va anar animant i va dir coses com que ell mai (mai!) no bevia res que no fos vi, o, sobretot, allò altre contra les campanyes per a reduir els accidents a les carreteres: que qui m’ha de dir a mi (a mi!) les copes de vi que he de beure o que no he de beure (rialleta etílica), i que deixa’m que les begui tranquil, que en això consisteix la llibertat.

Doncs no. La llibertat no “consisteix” en això que predicava aquell Cid de la caspa (que no m’ho invento jo, que n’he vist la foto: que un dia, en anguniosa sublimació de mancances, l’homenet es va fer retratar disfressat amb cota de malla i tot!), no es redueix a aquesta interessada apologia del menyspreu pels altres, del bé comú. No. Pot ser això que prediquen els trumpistes d’ahir i d’avui, aquest egoisme del privilegi, aquest dret autoatorgat d’esclafar els que consideres per sota teu (per color, per nació, per sexe, per classe social, pel que sigui), pot ser un eslògan publicitari de cotxes, de tampons, de begudes enllaunades, pot ser el nom d’un partit ultra, o pot ser tota una altra cosa. Pot ser, per exemple, pot ser si volem que sigui, aquella completesa que ens dibuixava fa uns anys en Josep Maria Terricabras: “La moneda que m’agradaria fer córrer és la que tingués per una cara la igualtat i per l’altra la llibertat”. I també: “Estic clarament en contra de l’expressió aparentment liberal i massa ben acceptada per la majoria que diu: ‘La meva llibertat comença on acaba la de l’altre’. I jo em pregunto: i si la de l’altre no s’acaba mai? El que vull defensar és la igualtat de la llibertat. Per això dic: ‘La meva llibertat comença on comença la de l’altre’. O les llibertats comencen juntes, o alguna és llibertat sotmesa.”

Aquesta evidència.