05.06.2017 - 22:00
|
Actualització: 06.06.2017 - 07:25
Amb la fundació de Podem i la direcció de les seues primeres victòries electorals, Pablo Iglesias va tenir una capacitat política fora de dubte. Hi ha una part del moviment 15-M que creu que se’l va apropiar per als interessos propis. És possible. Però és indubtable que va fer allò que semblava impossible: canviar la política espanyola i obrir una esquerda monumental en la trama institucional bastida amb la transició del franquisme.
La capacitat d’arribar a acords amb forces de les diverses nacions de l’estat espanyol va dur Podem al moment més brillant i poderós, quan va ser a punt d’encapçalar l’esquerra en el conjunt de l’estat. Disminuir allò que van aconseguir seria absurd.
Però ben prompte es va veure que la personalitat de Pablo Iglesias, en un moment o altre, acabaria causant problemes importants en el partit que ell havia posat dempeus, amb la col·laboració indispensable de molta gent.
I així, aquest cap de setmana hem viscut un episodi impensable: un atac incomprensible del líder de Podem a Compromís, concretament a Mónica Oltra –que no hem de perdre de vista que era una de les cares del seu cartell electoral, tot i no ser-ne candidata.
El motiu és només el dubte públic que Compromís ha posat sobre la taula respecte de la moció de censura. Compromís ha anunciat que donaria suport a la moció de censura, però alhora ha parlat de la conveniència que Podem la retire, tot esperant saber si el PSOE vol presentar-ne cap. La de Podem no té cap possibilitat de fer fora Rajoy. Una moció de censura encapçalada per Pedro Sánchez sí que podria expulsar Rajoy del govern. El dubte és lògic, però Pablo Iglesias se l’ha pres com una ofensa i ha atacat Oltra dient que està enganxada pel PSOE, Compromís dient que no té democràcia interna i el Bloc Nacionalista, acusant-lo de conservador.
Amb aquest moviment, Iglesias, que acaba de perdre el control de Podem País Valencià, no fa res més que enutjar Compromís i obrir un abisme entre tots dos partits. I ho fa, hi insistesc, amb un grup que ha anat en coalició amb ell a les eleccions i que donarà suport a la seua moció de censura, i amb una dirigent política que era la seua principal aliada al País Valencià.
Més enllà de la sorpresa per aquests fets, que semblen una rebequeria indigna d’un dirigent polític important, l’actitud de Pablo Iglesias envers Compromís fa pensar en una qüestió més seriosa: què vol? Què pretén? Al servei de què està la seua estratègia política?
Concretament, la pregunta és si per a Pablo Iglesias, i no dic Podem sinó ell específicament, és important o no aconseguir canvis concrets. Factibles i reals. Contrastables. Al País Valencià Compromís va fer un gran esforç per aconseguir deixar el PP fora del govern valencià, una necessitat ineludible per a milions de ciutadans valencians. Això va implicar compromisos, acords imperfectes, renúncies i alguns problemes. La política és això. ‘A la valenciana’ abans, amb el PP, significava robar. Avui vol dir ser capaços de sumar forces molt diferents per un objectiu més important que el de cadascú.
Quan Pablo Iglesias converteix això en un problema i redueix tot allò que el govern valencià ha fet a una simple imposició del PSOE sobre Compromís demostra, en primer lloc, una ignorància supina de la realitat valenciana. Però també ens fa dubtar a molts, i no solament al País Valencià, sobre què vol en realitat i quin projecte té. Potser ell es pot permetre de pensar només en termes de partit i centrar la seua activitat en ell mateix i en els seus interessos. Però, amb el Partit Popular destruint cada dia el sentit de les institucions, no sembla de cap manera que dedicar-se a atacar els partits democràtics i a dificultar la construcció d’alternatives realment possibles siga un gran encert.
[Bon Dia] –Els Col·lectius Emma, Wilson i Praga han fet públic un manifest comú sobre el referèndum d’autodeterminació, en què expliquen per què hauria d’interessar especialment a Europa. El podeu llegir i fer circular en les nou llengües a què ha estat traduït: anglès, àrab, esperanto, portuguès, francès, espanyol, català, italià i alemany.
–Aquest cap de setmana vam publicar a VilaWeb un article que feia el recompte dels morts en atemptats aquest mes de juny. Eren 89, comptant els set de Londres, els únics fora d’Àsia i Àfrica. El vam publicar dissabte a la vesprada. Avui, dimarts al matí, n’hi hem d’afegir set: dos membres de la comunitat Hazara, assassinats al Paquistan, tres morts a Somàlia per un atac amb bomba, un més a Bagdad per la mateixa raó i un a Melbourne durant un segrest, a càrrec d’un gihadista. Aquest és el món que tenim i és important de saber-ne el context.
–Divendres es va saber que Leo Varadkar seria el nou taoiseach, primer ministre, de la República d’Irlanda. Un país retratat tradicionalment com un dels més conservadors ha triat per a dirigir-lo un jove de trenta-vuit anys, fill d’emigrants indis, ateu i casat amb un altre home. The Irish Times el presenta en aquest interessant article.
