Què vol dir viure d’escriure en català?

El dia de Santa Llúcia, patrona dels que escrivim, es va fer públic el resum executiu d’Escriure en català 2023. Estudi sobre la situació professional dels escriptors i traductors en llengua catalana, i hi vaig anar. Escric i tradueixo i també corregeixo i mai se m’ha acudit dir que visc d’escriure, però amb aquest estudi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a les mans, puc dir que formo part de l’afortunat 22% que viu d’escriure en català, perquè dins d’escriure hi entra traduir, que els traductors són autors, i gràcies a això les conclusions de l’estudi han pogut ser una mica més “optimistes” del que ho haurien sigut sense els que tradueixen. Seia, escoltava i recordava els anys d’activisme amb els col·legues traductors, quan et passaves el dia rondinant per tot, per les tarifes, els terminis, els contractes, la invisibilitat… (no sé per què parlo en passat), i pensava en els col·legues que es dediquen exclusivament a la traducció i sovint em diuen que jo rai, que amb això d’escriure he fet un salt endavant i respiro més tranquil·la.

El 22% dels socis que van respondre l’enquesta quants socis són? Aviam, doncs l’enquesta la van fer 665 socis de l’AELC, dels quals, 527 només escriuen, 38 només tradueixen i 100 diuen que escriuen i tradueixen. Estem parlant d’uns cent quaranta i escaig, si no m’erro. Que no se m’enfadi ningú però el titular potser hauria de ser: hi ha 146,3 persones que afirmen que viuen d’escriure en català. Deixem el decimal, que són coses del directe. I esbrinem aviam què és això de “viure d’escriure”. És una de les preguntes que es fa de seguida a la roda de premsa de presentació de l’estudi: viure d’escriure què vol dir? De quants euros estem parlant? Què entenem per “viure”? Què entenem per “escriure”? Després hi tornarem, i abans de continuar deixeu-me dir que aquest estudi em sembla utilíssim com a radiografia del gremi, tant per les dades que se n’extreuen com per les preguntes que genera, les mancances que pugui tenir (després si hi cap parlarem del perquè d’aquestes mancances, eh, que no és responsabilitat de l’associació, oi, Tribunal de la Competència?) o els dubtes que pugui despertar.

Però escriure, què és? Escriure no és només escriure, és tot el que hi ha al voltant d’escriure, també és anar a fer xerrades o clubs de lectura, per exemple, visitar escoles o instituts, biblioteques, llibreries, anar a festivals literaris, formar part de jurats literaris, fer conferències, entrevistes, taules rodones, rutes literàries, tallers, cursos i altres activitats que et fan sortir de casa i no poder seure i escriure. I totes aquestes activitats, ben recollides a l’apartat 6 del resum executiu de l’estudi Escriure en català 2023, haurien de ser remunerades o, espereu, que em deixo l’adverbi, haurien de ser ben remunerades. El 34% dels que escrivim som autònoms, cosa que vol dir, parlant clar, que si sortim de casa, i ens absentem de la feina, aquella feina no es fa, i si no es fa, no es factura, i si no es factura no es cobra. M’avorreixo només de dir-ho, perquè és que ho hem dit tants cops. Però cal tornar-hi perquè a la pregunta (gràfic 24) de si aquest tipus d’actes són remunerats, el 21% diuen que mai i el 50,9% diuen que de vegades, i només el 2,6% diuen que sempre cobren per “sortir de casa” –afegim-hi, i per això he posat cometes, que costa de fer entendre a qui t’encarrega aquestes activitats que encara que les facis des de casa, virtualment, això es paga, perquè el teu temps té un preu. I hi tornarem, al temps, el bé més preuat.

Llavors, escriure és també sortir de casa, però quan sortim de casa només el 2,6% afirmen que els ho paguen (sense adverbi quantitatiu/qualificatiu). Així que viure d’escriure, què és? Doncs també és que et tradueixin a altres idiomes i cobrar-ne els drets d’autor (i viatjar, en el millor dels casos, al país on t’han traduït). Vegem-ho? El 58,4% dels enquestats diuen que no els han traduït cap obra. El 13,1% només tenen una obra traduïda, i llavors hi ha el 14,5% amb dues o tres obres traduïdes, el 7% amb de quatre a sis obres traduïdes i el 7% restant tenen més de 6 obres traduïdes. Per tant, més de la meitat no han vist cap obra seva traduïda. Seguim sense saber què és exactament viure d’escriure. Si hi afegim que dels que han vist les seves obres traduïdes, la majoria (36,8%) només la tenen traduïda a una llengua i que només el 18,8% tenen la seva obra traduïda a més de cinc llengües (el 4,2% a més de deu llengües), què és viure d’escriure?

No sé si m’aneu seguint, però cada cop agraeixo més aquest estudi i tot el suc que se’n pot treure (jo només l’espremo una mica, com qui posa unes gotetes de llimona als calamars a la romana), i tinc ganes de llegir-lo sencer, perquè no oblidem que ara només se n’ha presentat el resum executiu, de 48 sucosíssimes pàgines. A més, Sebastià Portell, president de l’AELC, va informar que a partir d’ara aquest estudi es farà cada quatre anys (l’anterior s’havia fet el 2014). Això és una bona notícia, perquè amb aquesta anàlisi del sector després es poden prendre decisions a títol tant individual com col·lectiu per mirar de millorar les xifres amb vista a l’estudi del 2027.

Però seguim sense tenir del tot clar què vol dir viure d’escriure, perquè a més en cap de les 48 pàgines del resum executiu veureu que es parli d’euros, més enllà d’algun apunt sobre tarifes de traducció, sempre basat en les dades de l’enquesta i amb peus de plom perquè el Tribunal de la Competència no ens multi. Per si no m’heu entès, hi torno: no podem parlar de preus, tarifes, honoraris, sous, etcètera sense que ens caigui una multa del tribunal que us deia. No podem recomanar tarifes mínimes públicament, per tant, encara menys podem parlar de sous o d’ingressos mensuals o anuals per aconseguir quantificar què deu voler dir això de viure d’escriure. A la roda de premsa, davant de la insistència de passar de tants per cents a euros, Portell es va aventurar a afirmar que estem més a prop de cobrar mil euros al mes que no pas de cobrar-ne tres mil. És tot el que es va poder concretar.

Així de complicada és la vida de qui escriu i tradueix, per això el 78% dels enquestats fan altres feines per arribar a finals de mes (mestres, professors, periodistes, etc.). I llavors és quan reprenc el tema del temps… O encara no, espereu, abans faré un exercici de transparència, que en diuen ara, i us diré quant he facturat (facturat no vol dir cobrat) aquest novembre com a escriptora i quant com a traductora (i editora i correctora) i ho compararé amb el novembre de l’any passat, i així parlarem d’euros, a títol individual i sabent que una flor no fa estiu, però en començarem a parlar.

Aquest novembre he facturat 5.066 euros bruts en total, 1.322 euros són per feines de correcció i edició i els altres 3.744 euros són feines d’escriptora. He d’aclarir que sóc de les que tenen més de sis obres traduïdes a altres idiomes, de les que han vist traduïda la seva obra a gairebé una vintena de llengües i de les que cobra per diria que el 90% de les vegades que surt de casa per anar per aquests mons a fer d’escriptora. O sigui, sóc un cas força atípic. I he facturat cinc mil euros bruts aquest mes passat, dels quals el 73,90% són de feines relacionades amb l’escriptura. Que per què no ho celebro? En tot el mes de novembre si he escrit deu pàgines de ficció ja és molt. Així doncs, aquests 3.744 euros, què són? Ara us ho detallo una mica: una xerrada a la Universitat d’Évora amb Gonçalo M. Tavares (dos dies fora de casa), una taula rodona sobre literatura infantil i juvenil a València (dos dies fora de casa), una xerrada en una biblioteca de Reus (un dia fora de casa), els articles que escric aquí (4 dies a casa), una lectura en una llibreria (una tarda fora de casa), una col·laboració amb la meva editorial eslovena arran d’haver guanyat un premi (un dia a casa) i un avançament de drets d’autor per una novel·la que publicaré el 2025 però que vaig escriure entre el 2022 i el 2023 (no sé quants dies, no m’ho feu comptar).

I l’any passat? El novembre del 2022 vaig facturar (que no cobrar) 5.369 euros, dels quals 2.539 eren per feines de traducció, correcció i edició i els altres 2.830 per feines relacionades amb l’escriptura (els articles, una xerrada en un institut de Blanes, els drets d’una traducció al coreà i la participació en un festival de literatura infantil i juvenil); o sigui: 52,71% per escriure, 47,29% per corregir, traduir, editar.

Així doncs: novembre de 2022: 5.369 euros (bruts, hi insisteixo); novembre de 2023: 5.066 euros (bruts, cal restar la quota d’autònoms, l’IRPF, despeses diverses…). Perdo 303 euros però guanyo percentatge d’escriptura. He de dir, però, que en el món de l’autònom cada mes és diferent, cada mes és, permeteu-me la imatge suada, una pàgina en blanc, i tens una previsió de què facturaràs però després tot ha d’anar bé perquè a finals de mes ho puguis facturar, i poden passar mil coses: que no acabis una feina perquè has estat fora, que et posis malalta i treballis a mig gas (poques vegades deixem de treballar del tot), que una feina no te la passin quan et van dir que te la passarien i llavors el calendari se’n veu afectat i la factura passa al mes següent, etcètera, que no us vull avorrir. El que sí que no canvia és que: com més surto de casa, menys cobro i que, com més surto de casa, menys escric.

El temps. Ahir en parlava amb dos col·legues. El temps cada cop és un valor més preuat per als que escrivim, un cop els euros ens deixen respirar una mica. Així que potser seria interessant que un dia, des de l’AELC, o des d’on es pugui, es fes un estudi sobre el temps d’escriure (escriure en el sentit d’escriure, vull dir, de crear), amb percentatges i hores, que aquí no vindrà ningú a multar-nos, i així podrem saber qui escriu en hores de feina, qui esgarrapa hores de son, qui sacrifica caps de setmana i vacances, qui matina, qui disposa de tot el temps del món… Estic convençuda que això ens servirà per plantejar-nos canvis que influiran positivament en l’estudi de l’AELC del 2027, perquè si (alguns) no escrivim més és perquè el temps no ens el regalen i, a diferència dels diners, és irrecuperable.