Què veus quan mires?

Ahir vaig entrevistar Laureano Serres, un viticultor de Pinell de Brai, a la Terra Alta, que fa vint anys que predica que no es facin servir components químics en l’elaboració del vi. Sempre l’han tractat de boig, d’excèntric. Diu: ‘El vi és com un fill. Voldries que fos el més guapo, el més intel·ligent i el que tingués més èxit, però has de respectar el seu camí, perquè precisament allò que el farà especial és ser com és.’ Ell ha fet d’aquest respecte a l’essència de la terra el seu camí professional i ha aconseguit anar polint els processos, amb imaginació, i que els vins, a poc a poc, siguin tan bons en filosofia com al paladar. Vivint al marge de la seva DO, ha anat despertant la curiositat dels millors restaurants del món. ‘Abans em trucaven cada dos mesos, després cada setmana, ara cada dia’, diu per referir-se a l’interès que ha despertat entre els estudiosos del món del vi. Els sommeliers del Noma, el millor restaurant del món, a Copenhaguen, el van a visitar al seu poble de mil habitants, per conèixer-lo. També els germans Roca s’han rendit a l’art d’aquest revolucionari anònim.

Parlant amb ell, torno a pensar que difícil que és sempre sortir dels mapes que ens van donar quan vam aterrar al món. Els mapes que ens diuen com hem de treballar, com hem d’estimar o quina successió d’esdeveniments s’han de seguir en la nostra vida. Curiosament, a mesura que m’acosto a la perifèria del mapa, trobo persones com el Laureano que fan que tingui sentit intentar explicar la realitat. Persones que transiten per carreteres secundàries però que, des del silenci, construeixen una espècie de sistema solar al voltant del seu compromís amb l’essència.

El primer dia de classe a la Universitat Autònoma de Barcelona, el professor Francesc Burguet ens va dir que el periodisme no podia ser ‘objectiu’. ‘Qui et digui que és objectiu, o és un ruc o és un fill de puta’, va dir. Els meus ulls veien per la finestra la gespa verda del campus, però la realitat deixava d’existir allà fora.

Després de vuit anys d’ofici, aquesta idea em persegueix. I en aquest intent meu no deixo de preguntar-me què estimula i encurioseix l’ullal periodístic, sempre àvid.

L’obra La treva, que es representa al Teatre Villarroel fins el 15 de gener, planteja aquest debat sobre la vertadera essència de la mirada periodística. Què és allò que mereix ser capturat per la nostra càmera o per la nostra ploma? El personatge de la Clara Segura, una fotoperiodista d’èxit que ha de tornar a casa després de ser ferida a l’Irac, comença a pensar per què està tan enganxada al reporterisme de guerra. Una pregunta que el guió només apunta però no explora. Què interessant de descobrir-nos a través de les nostres fixacions. I si som periodistes, no és un assumpte privat, és un assumpte públic.

Només arribo a una conclusió, que em constata l’amic viticultor. La mirada pròpia perviu i perdura, sempre aixecant el cap per voler dir-hi la seva, tot i anar afegint coneixements, anys d’experiència i esperit crític. No som simples transmissors: construïm el món segons com el veiem. Potser el nostre vi no és el que té més bon gust, però si continuem cultivant-lo serà únic.