Que ve el Llop

El punt feble, el taló d’Aquil·les, l’esquerda més important que té l’estat espanyol és Justícia, un bastió qüestionat a Europa. El més qüestionat. S’ha vist darrerament amb el dictamen del Consell d’Europa, que ha demanat l’alliberament dels presos i la fi de les euroordres. Es va veure amb la sentència belga sobre el conseller Lluís Puig, que afirmava que el conseller, si el tornaven a l’estat espanyol, podia no rebre-hi un judici just, i que el Tribunal Suprem espanyol no era l’òrgan competent per a jutjar els presoners polítics. Posicionaments públics d’Amnistia Internacional i conferències de premsa en què el ministre d’Afers Estrangers rus aprofitava el tracte rebut pels catalans per acorralar Josep Borrell en públic. La transició espanyola no va remodelar a fons una estructura franquista, i cinquanta anys després se’n paga el preu. Un preu, també sigui dit, que estan disposats a pagar.

Un preu, també sigui dit, que saben dissimular. L’acte del president Pedro Sánchez al Liceu anunciant els indults és el que la premsa internacional ha rebut. Que el Consell d’Europa ho demanés no ha arribat a veure’s. Ho explicava en aquest diari el diputat alemany de Die Linke, i membre del Consell d’Europa, Andrej Hunko. “La premsa europea, almenys l’alemanya, no va esmentar el Consell d’Europa. Va parlar dels indults de Pedro Sánchez i prou.” La jugada del Liceu, a Sánchez, li ha sortit bé. Pedro Sánchez ha maquillat, salvat, netejat la cara bruta de la justícia espanyola. Ho deia l’advocat Melero: “Pedro Sánchez ha salvat la cara del Tribunal Suprem i de l’estat [espanyol].”

Per això, de tots els perfils de la remodelació del nou govern de Pedro Sánchez m’interessa especialment el de Pilar Llop (1973), nova ministra de Justícia. La senyora ministra de Justícia ho té tot per a continuar netejant la cara, maquillant, el gran drama que l’estat té amb la justícia. I el seu perfil hi ajudarà molt: la madrilenya Pilar Llop és filla d’un català, per part de mare ve d’Astúries i és casada amb un andalús. Vendrà, com ningú, l’Espanya plural i federal, si bé la realitat és que aquí mana una Espanya centralista i castellana. Ha viscut a Girona, parla català, castellà, anglès, francès i alemany. És especialista en traducció jurídica anglès-espanyol per la Universitat d’Alacant. I diu que sap alguna cosa de búlgar i eslovè. Vendrà, com ningú, l’Espanya poliglota, si bé la realitat és que l’Espanya que domina i impera és l’Espanya monolingüe castellana. És llicenciada en dret per la Universitat de Madrid, ha estat jutgessa especialista en violència de gènere i assessora, en aquest camp, a l’Amèrica Llatina i a Europa. També ha estat delegada del govern en violència de gènere i jutgessa sobre la Violència contra la Dona del jutjat número 5 de Madrid. Vendrà, com ningú, una Espanya feminista al país de ‘la manada’.

La senyora Llop, tècnica d’un dels òrgans més mal vists a Europa, el Consell General del Poder Judicial del 2011 al 2015, i presidenta del Senat del desembre del 2019 ençà, tindrà davant seu, i en clau espanyola, la reforma encallada del CGPJ i la reforma del codi penal que pot incloure la reforma del delicte de sedició. De cara enfora, la seva feina consistirà a maquillar el taló d’Aquil·les, l’esquerda espanyola, el drama de l’estat espanyol amb la justícia: com voleu que la justícia espanyola persegueixi els catalans, si la ministra és filla de catalans? Si fins i tot parla l’idioma, per l’amor de Déu! (Miquel Iceta de ministre de Cultura reforça la mateixa idea.)

La jugada de Pedro Sánchez, a banda promoure Llop amb vista a futures eleccions a Madrid, també consisteix a repetir l’acte del Liceu: que els canvis imposats de fora semblin iniciativa pròpia. L’envit de l’independentisme serà de cridar que ve el Llop, que ve el Llop, i que aquesta vegada se’l creguin.