Que tornin els bolxevics!

L’assalt al Capitoli dels Estats Units per part d’unes hordes (“conjunt de gent indisciplinada, de guerrers, de malfactors, etc.”, segons el diccionari), unes hordes feixistes?, unes hordes frustrades amb el sistema?, unes hordes enganyades?, unes hordes revolucionàries?, ha deixat imatges que han fet la volta al món. Especialment, aquelles fotografies més caricaturesques, de gent estrafolària o en actituds extravagants en aquell edifici sumptuós. A partir d’aquí, l’aire de suficiència, de suposada superioritat moral de molts comentaristes patris (sigui quina sigui la seva pàtria, si és que en tenim cap) ha estat, també, una caricatura, si em permeteu expressar-ho així.

Perquè eixamplar la fòbia a Donald Trump a tots els seus votants (ni més ni menys que setanta milions de persones) és una caricatura que no sé si explica la realitat nord-americana, però sé –això sí que ho sé– que ens fa entrar en territoris perillosos vista la història recent de Catalunya i d’Espanya. Cal tenir memòria: quan l’espanyolisme més ranci centrava el seu odi en uns personatges determinats del País Basc (des de Jon Idigoras o Santiago Brouard fins a Arnaldo Otegui, per citar-ne alguns), el sistema ocultava que deixava fora del sistema democràtic milers de ciutadans que votaven opcions abertzales. Quan el mateix espanyolisme condemna i empresona líders independentistes catalans o expulsa del seu càrrec presidents elegits legítimament, oculta que exclou del sistema democràtic dos milions (pel cap baix, dos milions) de persones. Ja ho veieu, em preocupa caure en simplismes.

És com això de celebrar que Twitter prohibeixi el compte del president dels Estats Units. I no preguntar-se com és que aquesta prohibició arriba quan Trump ja ha perdut, ha perdut la presidència i la legitimitat a causa del mateix assalt al Capitoli. Però mentre era al poder, Twitter li havia permès tants piulets incendiaris –i, a parer meu, repugnants– com havia volgut. De debò que ara atorgarem als dirigents de Twitter o de Facebook el control democràtic de la societat? Ara concedirem el reialme de la bondat a aquests dirigents de les xarxes socials que aquí mai no han prohibit els missatges d’odi (“a por ellos, oé oé”) ni les mentides dels poders fàctics? No fotem! Totes aquestes xarxes no són democràtiques, són mecanismes dineraris que propaguen un puritanisme barat, com això de prohibir nus femenins, però permetre imatges escabroses o de violència policial i militar, entre altres ignomínies.

Ja sé que em queda un article neoliberal, com si vingués a defensar que el món és com ha de ser i que tots som lliures i que, al final, sempre ve un angelet a arreglar-ho tot, com si es tractés d’una pel·lícula de Frank Capra. I una mè: sé que la llibertat no existeix sense igualtat. I que la desigualtat que promou i necessita el capitalisme impossibilita una veritable democràcia. Però una cosa és criminalitzar Donald Trump i una altra posar al mateix sac setanta milions de nord-americans. Entre els quals hi havia Ashli Babbitt, aquesta dona jove que va ser assassinada per un policia del Capitoli, unes imatges que han corregut per totes les xarxes en una mostra de morbositat criminal: nus no, sang tanta com vulgueu. Babbitt era una veterana de les forces aèries dels EUA; per tant, va assaltar el Capitoli segurament convençuda que l’estil de vida americà perillava o jo què sé, no ho sap ningú. Només sé que va ser morta brutalment per un sistema que ella mateixa havia defensat amb el seu cos a l’Afganistan, a l’Irac i a Kuwait. Un sistema on la violència policial (especialment, en contra dels pobres, més encara, dels negres pobres) i la violència militar (la vigilància d’altres països per a garantir, diuen, la democràcia) no flaqueja.

Les coses són més complexes que no semblen. Les podem simplificar, evidentment, però continuaran essent complexes, amb variables que no preveiem. És clar que jo també celebro des de les meves entranyes que Trump hagi perdut, però el cap em recorda que si vols canviar el món, quan t’alegres que governi el menys dolent (aquí en sabem molt, d’això), just en aquell moment el sistema comença a refermar-se i saps que la desigualtat perdurarà. Perquè, diguem-ho clar: ni Joe Biden ni Kamala Harris (que ha treballat molts anys de fiscal al seu país, se suposa que defensant el sistema) no són d’extrema esquerra, per més que ens alegri la seva victòria. Aquesta suficiència de tractar de rucs els votants de Trump; o tots aquells que, al Regne Unit, van impulsar el Brexit; o, aquí, els qui no voten allò que a nosaltres ens agradaria que la gent votés, és massa simplista. Un simplisme que, ves per on, no ens apliquem mai a nosaltres mateixos.

Vaig acabant. L’assalt al Capitoli hauria pogut ser un acte revolucionari. Però això segur que no ho era. La història demostra que les preses del poder no es fan amb banderes i disfresses. No em puc imaginar els bolxevics liquidant el règim tsarista disfressats amb caps d’animal o fent-se retrats amb les cames al damunt de la taula d’un manaire del Palau d’Hivern. Per assaltar el poder s’ha de tenir algun lideratge que vagi més enllà de l’astracanada. I d’això aquí també en sabem un niu: després d’ocupar l’aeroport, de tancar la frontera amb França, de causar aldarulls a la plaça d’Urquinaona, de manifestar-se multituds una vegada i una altra, els qui teòricament havien d’encapçalar la revolta s’aferren al poder com a paràsits. Ells ja fa temps que saben que els bolxevics són història.