Què té Espanya

Justament hi rumiava aquesta setmana quan vaig sentir que el president Puigdemont ho deia al parlament: ‘Espanya ha emmalaltit.’ No va dir que estigués indisposada, pioca, destrempada, que tingués un malestar lleuger i passatger, sinó una malaltia. És una afirmació forta, amb una paraula que no deixa gaire marge a la interpretació ni que permeti alçar les celles de sorpresa per desconeixement lingüístic (fa un munt d’anys, a la primeria del diari, l’Avui va posar a portada en lletres ben grosses: ‘Nixon pioc’, i no ho va entendre ningú; potser els lectors van aprendre, o reprendre, un vell mot, això sí). Vaig pensar que el president m’havia tret les paraules de la boca.

Sigui quina sigui la sentència del 9-N, serà un símptoma més del que li passa a Espanya. Què té? No em refereixo a l’executiu espanyol, ni tampoc a les corts, ja ho sé, què tenen. Pensava, penso, més aviat en els espanyols, en tantes persones, és plausible pensar, que viuen incòmodament l’actual situació política a l’estat. Desconec si l’escriptor Suso de Toro, un dels pocs espanyols que s’hi pronuncia de manera reiterada, sense ser un expert en lleis, tribunals i constitucions (que al capdavall són mutables per naturalesa: la història és canvi), ignoro, deia, si les passa magres amb els editors i lectors, per la seva perllongada actitud no sols de mirar d’entendre el procés català sinó de prendre el pols i la temperatura de la vida política espanyola. Perquè de segur que no el comprenen. Li’n dono les gràcies, pel coratge i la posada en qüestió permanent de la ‘funesta mania de pensar’, que deia aquell, que domina el clima espanyol. Si no és l’únic, que els altres s’hi facin sentir més, si us plau.

Insisteixo que, tot i quedar perplexa amb l’agitprop espanyol dia sí i dia també, allò que em té més desconcertada és que tants espanyols no adverteixin què passa. Sí, és clar que quan sento l’ex-fiscal Villarejo dir que el que va passar aquest dilluns a Barcelona, fins a la seu judicial, allò que tants n’han dit el ‘numeret’, és un acte parafeixista: feixista, va precisar encara més quan l’inefable conductor del programa matinal de la Sexta, de qui m’estimo més no dir el nom, hi va sucar pa, amb la primera paraula, que no li devia semblar prou forta. L’ex-fiscal ho va comparar amb la decisió de Trump de desoir els jutges que li posen difícil el veto als migrants. Sí, és clar que al·lucino quan sento coses així. Li vaig dir a la tele: ‘Vostè, Villarejo, que és de la família (a manera italiano-novaiorquesa, preciso, per als literals), o què? És només el gremialisme professional que li dicta les paraules?’

Hi torno: si sentir aquestes coses em deixa perplexa, més desconcert encara em causa la passivitat de tants espanyols, de les persones que, no en dubto pas, s’adonen que el procés català és la pedra de toc contemporània d’Espanya. Per què no reclamen diàleg i acord per a fer el referèndum? Per què ho deixen a mans dels partits que voten o no voten? De debò que no ho entenc.

No ho entenc perquè, sigui com sigui que acabi la història que vivim, ens haurem d’entendre, tots plegats. La història (m’avorreix la paraula ‘relat’ aplicada a la vida col·lectiva, n’estic tipa d’haver-la d’evitar quan parlo o escric de literatura, està emmerdada), en el vessant del pas del temps, no de la narració, és de trams llargs, no hi compten només els trams curts. Sóc de les persones que creuen que la independència catalana i tot, si s’hi arriba, quan s’hi arribi, s’haurà de preocupar també d’Espanya. Mala peça al teler: una cosa és refundar-ne els lligams i la ‘conllevancia’ que deia aquell altre; l’altra és que estigui malalta i no tingui ganes de curar-se, ni amb catalans ni sense.
En fi, ho deixo aquí per avui.