Què són els “supervolcans”? Ens han de fer por?

The Washington Post · Kasha Patel

Sota els ceps i les termes de la zona sud d’Itàlia, el magma es remou per crear un dels sistemes volcànics més actius del món en una regió coneguda com els Camps Flegreus.

Als afores de Nàpols, els Camps Flegreus no apareixen com una serralada volcànica típica, sinó com una depressió en forma de bol plena de cràters. L’aire pestilent raja dels forats, l’argila bull a les basses i petits terratrèmols sacsegen centenars de milers d’habitants que viuen a la boca del volcà. La mitologia diu que els Camps Flegreus –que vol dir “camps cremats”– són associats amb les portes de l’infern.

La zona és coneguda també com un dels “supervolcans” del planeta –un terme no oficial donat als volcans que han tingut les erupcions més intenses de la història de la Terra. La supererupció dels Camps Flegreus va ser ara fa uns 39.000 anys (segons els registres de roques) i va escopir gasos i gairebé un bilió de galons de roca fosa, va blocar la llum del sol i va desencadenar un refredament intens. La darrera erupció, molt més petita, va ser el 1.538 i va crear un turó d’uns 120 metres d’alçària.

Ara, aquests darrers mesos d’activitat sísmica als Camps Flegreus –més de 2.500 terratrèmols tan intensos com un de 4,3 de magnitud d’ençà del setembre– han fet preocupar que el volcà pugui entrar en erupció aviat. Dubtes que també hi ha a Islàndia per una situació semblant. Però els investigadors diuen que no és així com funcionen els supervolcans i dubten d’una erupció profètica.

Què significa ser un “supervolcà”?

“Quan diem que un volcà és un supervolcà, realment volem dir que ha tingut una supererupció una vegada, pel cap baix”, explica Christopher Kilburn, un vulcanòleg de l’Escola Universitària de Londres. “Però això no vol dir que hi hagi d’haver més supererupcions. Les erupcions molt, molt, molt grans són molt, molt més escasses.”

Els científics no poden veure què es mou sota la superfície dels Camps Flegreus a ulls nus, però Kilburn diu que l’activitat recent pot ser roca fosa subterrània i fluids que es reajusten. Aquests moviments es manifesten com a terratrèmols a la superfície.

“Això, per si mateix, no vol dir que hi hagi d’haver una erupció”, explica Kilburn. El volcà ha mostrat deformacions del terreny i terratrèmols abans, però sense erupcions posteriors. En tot cas, reconeix que com que l’activitat es reprèn després d’un temps llarg, “és natural preocupar-se una mica que pugui ser això”.

Dels més de mil volcans coneguts al món, solament una vintena són considerats supervolcans. Tècnicament, es defineixen com aquells que registren el nivell més alt a l’índex d’explosivitat volcànica, que va del V0 (no explosiu) al V8 (erupcions colossals). Una supererupció expulsa un volum d’aproximadament 1.000 quilòmetres cúbics o més, aproximadament 1.000 vegades més gran que en el cas del Saint Helens (V5), que va causar allaus de fang, incendis, inundacions i més de 50 morts el 1980. La darrera erupció V8 va ser fa uns vint-i-set mil anys a Taupo, Nova Zelanda.

Aquestes erupcions volcàniques intenses solen deixar darrere una depressió coneguda com a caldera, en compte del típic un con volcànic. Kilburn explica que això passa perquè les erupcions expulsen una gran quantitat de material –roca fosa emmagatzemada pocs quilòmetres sota la superfície– en un temps molt curt. El terreny, a conseqüència, es torna inestable i s’enfonsa.

I si no és que esteu atents a aquestes depressions, podeu passar-hi sense saber-ho: “Podeu travessar la caldera i sortir per l’altre costat i realment no haver-vos-en adonat, perquè els canvis són bastant suaus”, diu.

Una volta acaba l’erupció enorme, Kilburn explica que el volcà es reinicia i es converteix en “normal” i a vegades té erupcions de mida més habitual a la superfície de la caldera. És a dir, no hi ha res inherentment “súper” en un supervolcà després de l’erupció, i això fa que l’etiqueta sigui una mica enganyosa.

Yellowstone, un dels supervolcans més famosos del món, fa 48 per 72 quilòmetres i rep milions de turistes al parc. L’erupció més gran va ser fa 2,1 milions d’anys, en què va expulsar més de 2.400 quilòmetres cúbics de material. Com molts sistemes de caldera, la majoria de les erupcions de Yellowstone han estat molt més petites d’aleshores ençà.

Una paraula inventada

Supervolcà és una paraula inventada, aclareix el vulcanòleg Michael Poland, científic encarregat de l’Observatori del Volcà de Yellowstone. “Crec que és enganyosa. Crec que s’aplica de manera incorrecta. No la suporto. M’agradaria que anés a la paperera, però és massa temptadora.”

Igual que passa amb superhome o superestrella, el terme supervolcà és massa hollywoodià pel seu gust. Implica una explosió d’apocalipsi, però cap erupció volcànica explosiva ha causat una extinció en massa que coneguem, diu.

L’explosió volcànica més gran del registre geològic es creu que va ser a Toba, Indonèsia, ara fa uns setanta-quatre mil anys, i que va registrar un V8 a l’índex d’explosivitat volcànica. Alguns científics van especular primerament que l’erupció gairebé va liquidar la humanitat perquè les poblacions van disminuir poc després, però les proves arqueològiques demostren que els Homo sapiens que vivien més lluny van continuar creixent després de l’erupció.

“Cap erupció volcànica explosiva que coneguem ha estat mai associada a una extinció en massa de la vida vegetal o animal”, explica Poland. “Però això no vol dir que no seria devastador o difícil de superar.”

Kilburn diu que ningú pensa que hi haurà una altra supererupció als Camps Flegreus en un futur pròxim. Però una erupció, ni que fos més petita, podria tenir efectes importants, atès que més d’un milió de persones viuen a la zona.

“Les autoritats locals han de tenir en compte la possibilitat d’una erupció”, diu Kilburn. “Ningú no pot saber si passarà, però seria un error no ser prudents, sense haver de pensar en supervolcans.”