21.02.2022 - 21:51
|
Actualització: 21.02.2022 - 22:51
Aquestes darreres setmanes, els serveis d’intel·ligència dels Estats Units han advertit unes quantes vegades que Rússia planeja un simulacre d’atac contra les seves forces. Aquesta operació de “falsa bandera”, amb imatges que serien retransmeses pertot, causaria una gran commoció entre la població russa i concediria a Moscou el pretext ideal per a envair Ucraïna.
Bo i revelant aquest pla, el govern dels Estats Units vol evitar que el Kremlin fabriqui un casus belli; és a dir, un pretext per a la guerra.
Però els atacs de falsa bandera ja no són com abans. Avui dia, les fotografies de satèl·lit i els vídeos en temps real –que es poden emetre instantàniament per internet– fan que aquells qui planifiquen un atac de falsa bandera tinguin molt mala peça al teler. Tanmateix, havent-hi tanta desinformació i tantes notícies enganyoses, les justificacions per al conflicte sovint no requereixen el risc d’un atac de falsa bandera: a vegades, de fet, ni tan sols han de menester cap atac.
La llarga història dels atacs de falsa bandera
Tant els atacs de falsa bandera com la implicació dels estats en aquesta mena d’operacions tenen una llarga història. El terme “falsa bandera” s’encunyà per a descriure la pràctica dels pirates d’hissar (falses) banderes amistoses per atreure els vaixells mercants i poder-los atacar. Amb el temps, l’ús d’aquest terme s’amplià a qualsevol atac (real o simulat) contra forces “amigues”, ordit amb el propòsit d’incriminar un adversari i assentar les bases d’una futura contraofensiva.
Al segle XX hi hagué uns quants atacs de falsa bandera notables. El 1939, per exemple, agents nazis van emetre missatges antialemanys des d’una emissora de ràdio situada a prop de la frontera polonesa. També van assassinar civils i vestiren els cadàvers amb uniformes militars polonesos, per tal de crear un pretext per a la invasió de Polònia, una operació que Berlín feia temps que planejava.
Aquell mateix any, l’URSS va detonar projectils en territori soviètic a la vora de la frontera finlandesa. De resultes d’aquest incident, que Moscou va imputar a Hèlsinki, l’URSS envaí Finlàndia.
Els Estats Units també han estat responsables d’aquesta mena de complots en el curs de la història. Un cas cèlebre és l’operació Northwoods, un pla pel qual Washington proposà d’assassinar diversos ciutadans nord-americans i atribuir-ne les morts a Castro, amb la qual cosa concedí a l’exèrcit nord-americà un pretext per a envair Cuba. L’administració Kennedy, tanmateix, va acabar rebutjant el pla.
A banda els complots que sabem del cert que succeïren, els Estats Units han estat implicats en nombrosos suposats atacs de falsa bandera. L’enfonsament del cuirassat USS Maine l’any 1898 i l’incident del golf de Tonkin l’any 1964 –ambdós components crucials d’un casus belli– han estat reivindicats com a possibles atacs de falsa bandera, si bé les proves en què es basen aquestes al·legacions són més aviat febles.
Visibilitat mundial, desinformació i cinisme
Més recent, i encara menys basat en fets reals, és el moviment per “la veritat de l’11-S“, que al·lega que el govern Bush va orquestrar l’atac a les torres bessones per justificar la consegüent restricció de llibertats ciutadanes i invasió de l’Irac. Columnistes i polítics de la dreta nord-americana, per una altra banda, han promogut la teoria de la conspiració que els demòcrates haurien organitzat tiroteigs, com ara el del 2018 a un institut de Parkland (Florida), per justificar l’aprovació de legislació de control d’armes.
La gent creu que hi ha operacions de falsa bandera, però això no vol dir que siguin comunes. Més aviat aquestes conspiracions guanyen adeptes per la percepció generalitzada que els polítics no tenen escrúpols i s’aprofiten de les crisis per als seus propis fins. Certament, no és pas inversemblant que –malgrat les complexitats logístiques i els dilemes morals que susciten– els polítics provoquin deliberadament esdeveniments de gran impacte, que després poden explotar per a obtenir-ne rèdit.
Per exemple, és cert que l’administració Bush va utilitzar els atemptats de l’11-S per mobilitzar el suport dels nord-americans a la invasió de l’Irac. I això va empènyer alguns a concloure erròniament que, com que el govern de Bush es va beneficiar políticament dels atacs l’11-S, per força els va haver de causar. Les proves, tanmateix, indiquen que no és cert.
El desafiament pendent de la credibilitat
La disposició a creure que els dirigents són capaços d’atrocitats d’aquesta magnitud reflecteix una tendència més àmplia a la desconfiança dels ciutadans envers els seus governs. Aquesta circumstància, tanmateix, dificulta l’èxit dels atacs de falsa bandera.
Històricament, l’impacte d’aquesta mena d’operacions es derivava de la capacitat dels mandataris d’assegurar-se el suport dels ciutadans. Avui, tanmateix, els atacs de falsa bandera no solament poden fracassar a l’hora de causar indignació contra el suposat agressor, sinó que fins i tot poden tenir l’efecte invers, és a dir, aixecar suspicàcies sobre aquells qui se’n podrien beneficiar.
A més, els investigadors que utilitzen la intel·ligència de font oberta –com ara el col·lectiu Bellingcat, un grup digital de detectius afeccionats–encara fan més difícil que els governs se surtin amb la seva quan cometen greus violacions dels drets humans i de la legislació internacional.
Per més capficat que pugui estar el govern dels Estats Units a l’hora de mirar d’avortar la iniciativa de Rússia, Biden també s’encara amb els seus problemes de credibilitat. No és pas casualitat que els periodistes es mostressin escèptics arran de l’advertiment de Ned Price, portaveu del Departament d’Estat nord-americà, sobre un possible atac de falsa bandera rus, oimés que Washington no aportà cap prova que justifiqués aquesta afirmació.
Els escèptics assenyalaren episodis com ara l’atac de drons nord-americans sobre Kabul, l’agost de l’any passat. A la primeria, l’exèrcit dels Estats Units presentà l’episodi com un “atac just” destinat a assassinar un terrorista, però més tard es revelà que l’atac havia causat la mort errònia d’un home innocent i la seva família. Fins que els mitjans nord-americans no publicaren proves aclaparadores i innegables sobre l’error, Washington no l’admeté públicament.
Per al Kremlin, l’objectiu d’un possible atac de falsa bandera seria fabricar un casus belli per als ciutadans russos, més que no pas persuadir el públic estranger sobre la legitimitat d’un atac. Les enquestes, tanmateix, demostren que la gran majoria de russos s’oposen a la invasió d’Ucraïna, encara que també veuen desfavorablement l’OTAN.
Les imatges d’una provocació contra Rússia podria desencadenar un repunt de suport a una possible invasió, si més no inicialment. Així i tot, els russos són escèptics sobre els seus líders, i no és pas descartable que s’escampés la sospita que l’atac hagués estat provocat per Moscou.
Alternatives als atacs de falsa bandera
Sigui com vulgui, Rússia té més opcions per tal de justificar una invasió. Al començament del procés d’annexió de Crimea, l’any 2014, el Kremlin va utilitzar “mesures actives“, incloent-hi la desinformació i l’engany, per evitar la resistència d’Ucraïna i garantir el consens intern. Rússia i més estats ex-soviètics també són propensos a denunciar “provocacions” que converteixen les seves accions en respostes justificades.
Per contra, les operacions de falsa bandera són complexes i sovint massa teatrals, cosa que sol captar una atenció no desitjada. Els governs que volen influir en l’opinió pública d’aquesta manera, doncs, s’enfronten a dificultats més grosses avui que no el segle passat. Els atacs de falsa bandera són arriscats, i aquells qui intenten de fabricar un casus belli sovint poden triar entre tot d’alternatives més subtils i no tan costoses.
Scott Radnitz és professor associat d’estudis internacionals a la Universitat de Washington. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
