Que sigui l’última vegada

Dilluns, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller d’Afers Estrangers Romeva aniran a Madrid amb l’Última Oferta de Diàleg. L’enèsim déjà vu causa un curtcircuit cerebral momentani. Una altra vegada?, demana l’hemisferi més cansat del meu cervell, mentre hi ressona aquell ‘us esperarem a l’andana’. Que sí, que s’ha de fer, que s’han de fer totes les etapes, passar totes les pantalles, que diuen ara, cremar tots els cartutxos i carregar-nos de raons. Fa tants anys que anem carregant-nos de raons que devem caminar amb una bona gepa. Potser per això sembla que costi tant d’avançar. Però allà seran, és clar que sí, per nosaltres que no quedi. D’acord, doncs. A l’altra banda, tenen tantes ganes de diàleg i d’escoltar que, entre els qui han dit que no hi anirien, els qui amenacen perquè no volen que els representants catalans hi posin els peus i els qui convocaran actes de protesta perquè com s’atreveixen aquests totalitaris que vénen a explicar-nos que els catalans volen votar però què s’han pensat, el resultat final sembla bastant dat i beneït.

Això no vol dir que el referèndum català no tingui amics. Justament, avui es presenten els suports recollits aquests últims mesos pel Pacte Nacional pel Referèndum. Suports de dirigents de l’estat espanyol i suports internacionals de tota mena. Tenim Gerry Adams, Angela Davis, Viggo Mortensen, Rigoberta Menchú, Dario Fo, Desmond Tutu, Irvine Welsh i una corrua de noms més que omplen uns quants folis. No crec que l’estat espanyol en faci gaire cosa, més enllà d’engruixir alguna llista negra particular o d’eixugar-s’hi, però m’imagino que serviran per al carro de les raons, pensant en l’esfera internacional. ‘Deixeu votar els catalans’, diuen. Perquè encara estem així, demanant permís perquè ens deixin votar, tot i haver-nos erigit sobirans per voluntat democràtica. D’acoooord, passem per totes les caselles, i tornem enrere cada vegada que caiguem a la de la mort. Encara que els altres juguin amb daus trucats.

Mentrestant, l’estat espanyol va donant senyals tan evidents de voler respectar-nos que continua recorrent a les togues per a frenar una opció política tan legítima com qualsevol altra, i va querellant-se contra representants elegits democràticament. Ens escupen el seu menyspreu, i els mateixos que no tenen cap pudor a reconèixer que volen ‘españolizar’ els alumnes catalans ara posen sota la lupa les editorials de llibres de text, que tothom sap que a l’escola ens adoctrinen i per això som una colla de nacionalistes separatistes i no estimem la nació pàtria, que és l’espanyola. Perquè ells sí que poden ser nacionalistes, que el seu és un nacionalisme bo. Justament, el poderós, l’ocupant, l’imperialista, l’imposat, el que allarga els braços per escanyar. En canvi, els altres nacionalismes no tenen dret d’existir. Els petits, els de la resistència, els de tants que, si són nacionalistes, és perquè encara no han pogut deixar de ser-ho, que deia Joan Fuster. Perquè n’hi ha que, senzillament, volem ser, a seques. I fugir del perill xovinista.

El govern català, doncs, serà novament a Madrid. En un auditori amb un nom tan escaient com Caixa de Música –perquè el senat no els va voler rebre a la cambra de tots els territoris–, a veure si els amansen. No sé com ompliran els minuts de la conferència, perquè segurament n’hi hauria prou amb una paraula: de-mo-crà-ci-a. Tan senzill i bàsic com això, i alhora tan inabastable i torpedinat. Cops de cap contra la paret des de fa massa, ja. Se suposa que aquesta vegada és l’última, definitiva, darrera, terminant i tot de sinònims categòrics més. Que si el govern espanyol no respon, el català farà via i convocarà el referèndum. Però que això de dilluns no sigui cap casella trampa, que la sensació de déjà vu pot assemblar-se massa a la de presa de pèl. Que volen anar a fer l’Última i Definitiva Oferta de Diàleg? D’acord. Però si no va acompanyada del compromís que serà, ara sí, la darrera de totes (cansa només d’escriure-ho), no cal que agafin el tren de tornada. Perquè ja no s’admeten excuses ni hi ha comissions de Venècia que valguin. Que hi vagin, entesos, que diguin que volem votar (vergesanta, votar!) i si s’hi posen de cara, bé, i si no, també. I que concloguin donant al govern espanyol una data límit de resposta. Breu. I anem passant. Sense peròs ni ‘esperem cinc minuts més’. Que sobirania també deu voler dir dignitat, i estem tan cansats d’haver de demanar permís com ‘farts d’haver de demanar perdó per existir’ (avui tinc Fuster a la punta dels dits).