29.11.2023 - 21:40
Despús-ahir Politico féu la seua gala anual a Brussel·les. Cada any aquest diari, el més influent a la capital de la Unió, nomena 28 persones considerades les més poderoses d’Europa. Enguany el president Puigdemont ha estat una d’aquestes 28, com també el cap del PP europeu, l’alemany Manfred Weber.
Puigdemont i Weber s’hi van trobar, a l’acte, i davant periodistes el president va llançar una bomba calculada. Va dir al dirigent del PP europeu que ell no tindrà cap dificultat a oferir una moció de censura al PP espanyol si a mitjà termini el PSOE no compleix els acords signats. A condició que el PP s’allunye de Vox, canvie d’actitud respecte de Catalunya i accepte un referèndum d’autodeterminació, que cada vegada és més clar que és l’objectiu real del pacte signat amb el PSOE. I que cerque un candidat independent.
Evidentment, ara mateix aquesta possibilitat és política-ficció. Aquella conversa no era cap negociació ni es podria aplicar a curt termini. Però tan sols la conversa i la difusió que se n’ha fet ja han aclarit de colp un grapat de coses.
En primer lloc, Puigdemont ha deixat ben clar que ell no s’ha lligat ni a Pedro Sánchez ni al PSOE. Ha deixat clar, en una de les tribunes més influents d’Europa, que el pacte és fet per allò que ell considera que és l’interès nacional de Catalunya i no per cap interès específic relacionat amb la política espanyola. Amb aquesta perspectiva, és d’una lògica aclaparadora que tant hi fa que siga el PSOE com el PP qui accepte les condicions dels catalans.
Això, de fet, ja s’havia dit durant les negociacions, i el PP mateix havia reconegut converses indirectes amb Junts. Però dit davant Weber i dialogant amb ell pren una altra dimensió. Perquè remarca i realça el marc europeu en què Puigdemont vol que es jugue la resolució del conflicte català. Ell dialoga directament amb la cúpula europea –i això vol dir, òbviament, que ell sí que pot parlar directament amb la cúpula europea– i hi dialoga sobre els temes i amb la perspectiva que interessen al PP europeu. Puigdemont, això, no ho explica al PP català, que no hi pinta ni hi pintarà res, ni al PP espanyol, sinó que en parla amb el PP europeu i entrant de ple en el debat central que manté aquests mesos: si s’acosten a l’extrema dreta o no.
I això que els diu Puigdemont, als populars europeus els sorprèn i els suscita un gran interès, com ho certifica el gran ressò que ha tingut la conversa a Brussel·les. Perquè els parla de les coses que com a europeus els importen ara mateix, i de tu a tu. Els explica que amb l’extrema dreta no hi ha res a fer, però que el PP espanyol i l’europeu tenen alternatives a l’abast si volen. A un preu altíssim i gairebé inassumible per al PP català; a un preu molt alt i extraordinàriament difícil d’acceptar per al PP espanyol; però a un preu assumible i interessant per al PP europeu, que és en definitiva qui dibuixa el gran esquema dels anys polítics vinents i qui acabarà decidint, també, què ha de fer el PP espanyol.
La bomba, en fi, sembla tenir un darrer objectiu, de caràcter intern: distanciar-se del diàleg estèril d’aquests darrers anys. Un diàleg en què el PSOE se sentia còmode i gens amenaçat pel fet que l’independentisme català deia i redeia que no faria mai res amb el PP. Cosa que, automàticament, el convertia en presoner dels socialistes, que el podien menystenir i enganyar sense por.
Ara no. Ara això ha canviat i el PSOE sap que una part de l’independentisme està disposada a fer camí amb ells, però també preparat per a trencar-hi. Cosa que, després d’haver imposat al PSOE un mecanisme de verificació internacional capaç d’explicar –si no hi ha avanços– que no hi ha voluntat, deixa Pedro Sánchez en unes condicions a les quals no està acostumat.
Ras i curt: allò que Puigdemont ha aclarit i Brussel·les sembla que ha entès és que té Pedro Sánchez a les seues mans i que la supervivència del govern espanyol depèn del compliment dels pactes. Si Pedro Sánchez vol continuar a la Moncloa s’ho haurà de guanyar. I, tot i que és evident que res no canviarà demà, ni el mes vinent, ni segurament d’ací a un any, la perspectiva general ha canviat completament. I no ha calgut sinó una conversa informal, a peu dret, al lloc adequat de Brussel·les.
PS1. La presidenta del Parlament de Catalunya, Anna Erra, ha convocat avui Aurora Madaula. Si la reunió es fa –perquè Madaula demà havia de ser a Roma–, tot fa pensar que Erra li demanarà, o li exigirà, que deixe el seu càrrec a la mesa, per l’enfrontament amb el grup parlamentari de Junts. Els embolics interns de Junts són tan constants com insensats, però en aquest cas hi ha una cosa que converteix l’actitud del partit de Puigdemont en infame: tot comença perquè la diputada Madaula denuncia un cas que ella considera de violència de gènere i el partit decideix fulminar-la fins i tot abans d’investigar la denúncia. No es pot tenir una actitud més menyspreable, més criticable, més indigna del món en què vivim.
PS2. VilaWeb estrena avui Poc cas, un nou pòdcast, de literatura infantil i juvenil, amb Carlota Torrents, Tina Vallès i Paula Jarrin. El primer capítol ja el podeu escoltar en aquesta pàgina. Totes tres autores hi parlen de poesia, de poesia per a infants, i també de grans noms de la literatura catalana, com ara Marçal i Brossa. I hi parlen de caques, moltes caques i uns quants culs, perquè es pot escriure literatura sobre tot.
PS3. Àlex Solano ha preparat avui precisament un dossier sobre aquest tomb que hi ha dins el PP europeu, en relació amb la discussió d’acostar-se a l’extrema dreta o no: “El tomb reaccionari del PP Europeu que obre les institucions europees a la ultradreta”.
PS4. Com cada dia us demane el suport a VilaWeb. Per continuar fent la feina que fem, hem d’augmentar la xifra de subscriptors, hem d’augmentar el nombre de lectors que ens donen suport. Si podeu i ho voleu, feu-vos-en en aquesta pàgina.
