Que cremar la senyera siga legal a la república catalana

L’afer de la constitució cremada per Empar Moliner i l’aparició del manifest Koiné, malgrat la distorsió que se n’ha fet, són símptomes d’un corrent de fons que circula per la societat catalana i que va prenent cos. Una part de nosaltres ja ha assumit tan profundament la desconnexió amb Espanya que hi ha conceptes i formes que ens resulten mútuament incomprensibles: que algú avantpose la simple cremada d’un paper a la salut de la gent, per exemple, o que només es puga pensar la república com un calc del que avui és Espanya, que és en definitiva allò que ens proposen els partidaris del bilingüisme.

Aquest fenomen em sembla molt interessant i el seguesc amb profund interès. La desconnexió real del país va creixent mentre l’independentisme polític, vull dir els partits, semblen cada dia més poc disposats a tirar endavant. No sé on portarà tot això però és un fenomen que em sembla molt remarcable. La CUP és imprevisible i CDC i ERC cada vegada se separen més i es barallen més mentre la il·lusió per Junts pel Sí va esvaint-se. És molt evident que alguns dels seus dirigents ja pensen a fer un nou tripartit d’ací a un any o a governar una autonomia avançada, no pas a proclamar la república. Tanmateix, alhora que passa això, tan trist i preocupant, el pendent ferroviari de què parlava l’altre dia s’accentua i al costat es comença a fer visible aquesta desconnexió popular que pot arribar a ser molt determinant. I que és complementària.

Però la desconnexió no és no sentir-se espanyols. Va molt més enllà. És haver assumit tan profundament que no som espanyols que ja no volem actuar com a espanyols. En el cas d’Empar Moliner, per exemple, és obvi que una gran part de la societat catalana simplement no pot entendre com algú s’escandalitza que es creme la constitució i no li fa res que a vuit-centes famílies els tallen la llum i la calefacció. En el cas del manifest Koiné, l’aldarull que ha ocasionat no ha deixat veure la profunditat de la càrrega, però hi ha un sector de la societat que clarament ha fet un pas més enllà: Catalunya no pot ser un país oficialment bilingüe, perquè ja és un país multilingüe, on un 11% de la població no té per llengua materna ni el català ni el castellà.

En tots dos casos és ben visible el contrast amb la visió general que Espanya té d’aquestes coses, sense oblidar que també allí un sector de la població canvia acceleradament i qüestiona efectivament el model. Però no es pot comparar encara amb la dimensió i la força amb què una gran part de la societat catalana mira críticament l’estat on som avui.

I això és molt important perquè obliga a pensar en una república diferent. Quan diem que no volem cap llengua oficial, per exemple, en definitiva volem dir que esperem tenir una república que es preocupe d’atendre la gent, amb molta més proximitat i, per tant, amb molta més complexitat que no pas ara. El model espanyol és fàcil: català i espanyol a tot arreu i la societat ja s’encabirà en el motlle. El model plurilingüe és més complicat, però també més atractiu: que cada institució resolga com pot prestar més bona l’atenció als seus, també lingüísticament, i que actue en conseqüència i sense límits. Promoure la llengua nacional, però sense oblidar ni menystenir les circumstàncies personals de ningú, de cap ciutadà. Aquest és l’envit de veritat.

I el cas d’Empar Moliner també remarca que allò que importa és tenir un país que es fixe en l’essència del debat i que accepte sense por totes les expressions crítiques que puguen nàixer al seu si. Els símbols només són símbols, però els ciutadans fan la nació. Això que és tan fàcil d’entendre quan dir-ho ens va a favor ho hem de tenir clar, també, quan vaja en contra. I per això he dit unes quantes vegades –i ho torne a dir– que m’agradaria que a la república catalana el dret de cremar la senyera com a expressió política de protesta fos indubtable i respectat constitucionalment.

[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. VilaWeb necessita el vostre suport per a poder continuar oferint-vos aquestes informacions i opinions cada dia. Us demanem que si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]