Què sap Espanya dels líders catalans?

Cap al final de la magnífica pel·lícula El talp (Tinker Tailor Soldier Spy), basada en la novel·la de John le Carré, l’espia George Smiley diu al seu ajudant Peter Guillam que ara aniran de debò contra l’enemic, i que per tant tanqui qualsevol tema compromès que tingui pendent. Guillam, que en aquesta versió és homosexual, parteix peres amb el seu xicot per evitar que puguin fer servir aquesta informació en contra d’ell.

Penso molt sovint en aquesta escena cada vegada que els líders catalans accepten una renúncia, s’avenen a pactar amb el govern de Madrid o s’arrapen a la legalitat del BOE. Ara sabem que, quan van decidir jugar a trencar Espanya per motius electorals, no van prendre cap mesura elemental d’autoprotecció, i més endavant van caure de quatre grapes en un espionatge no gaire subtil. Tenim uns polítics que no van entendre mai que al davant hi tenien un estat, que encara és el tipus d’entitat més poderosa del món, i a sobre un estat tan putrefacte com l’espanyol. De fet, tampoc no tinc clar que la ciutadania ho hagi entès encara. Ser independentista et converteix immediatament en un antisistema, i si una cosa no pot tolerar un estat són els antisistema.

L’espionatge dels líders catalans és un escàndol democràtic, és clar, però n’hi ha prou de veure com els nostres líders hi passen de puntetes per imaginar-se com n’estan, d’atrapats. Espanya els ha llegit els grups de WhatsApp de la comunitat de veïns, els privats on conspiren contra amics i coneguts, els missatges de Tinder i Grindr, els comentaris sobre el pitram de les companyes de partit. Ha sentit les trucades amb la mare en què critiquen la tieta, ha accedit a les dades bancàries, i ha vist totes les fotos que tenien al mòbil. Si algun tenia una relació fora de la parella, Espanya ho sap, i per portar-ho a l’extrem, si algú tenia negocis amb un camell o, Déu no ho vulgui, afecció a tractar amb menors, Espanya també ho sap.

Tot plegat és una indecència, però ara penseu què faríeu en el cas que algú tingués aquesta informació de vosaltres, que de sants pel carrer no en corren gaires. Per això és un descrèdit (un més) que continuïn al capdavant de la política prenent decisions sobre el futur de la nació. Si al principi de la guerra d’Ucraïna els russos haguessin segrestat la família del president Zelenski, hauria estat un escàndol internacional, un crim, una acció fora mida, però és segur que avui Zelenski no presidiria el país.

L’espasa de Dàmocles sobrevola la política catalana, però qui es pensi que la podrà esquivar va ben errat. Tard o d’hora se sabrà tot, i llegirem les converses i els missatges a la portada d’un dels diaris afins al règim. El més probable és que ni tan sols sigui una jugada mestra del govern de torn, sinó un efecte col·lateral d’una guerra entre faccions. Al capdavall, si van fer caure una presidenta autonòmica filtrant un vídeo en què pispava cremes en una botiga, i ella era dels seus, què no faran amb la tropa de separatistes perifèrics, per més agenollats que els tinguin.

Ara bé, d’espases de Dàmocles n’hi ha unes quantes, i algunes afecten moltíssima gent. Avui sabem que el Tsunami Democràtic va ser una maniobra per a conduir les emocions de la sentència del procés i evitar una fractura que hauria pogut ser definitiva, però allà també es van remenar dades personals, grups de Telegram i codis QR. I aquestes dades de milers de persones, sabem on són i qui les té? I com s’han fet servir? Valdria la pena de recordar-ho quan algú torni a tenir la temptació de convertir una manifestació independentista en una gimcana amb coreografies i samarretes de colors.