Què s’amaga darrere l’elecció del president provisional?

Estava cantat. Tornem al mon terrenal i deixem el virtual. Com ja vaig dir un dia el paper ho aguanta tot però no tenim màrtirs. Jo el primer que no ho soc.
Espero que el Sr. Quim Torra no tingui alguna multa de tràfic pendent i sigui inhabilitat per el Sr. Montoro o el jutge de torn. Suposo que hauran mirat amb la lupa grossa i que els twits seus que corren no poden ser considerats delictes d’odi o d’incitació a la violència. Perquè ho buscaran tot, remenaran arreu per veure com ens poden fer més mal.

Personalment crec que unes eleccions si que haurien fet canviar alguna cosa, la veritat.

Tant de bò que l’independentisme hagués guanyat un quants escons, si. Però que el repartiment dels escons hagués estat diferent crec que hauria suposat una diferència gens menystenible respecte d’avui dia. Decisiva, diria jo.

Segurament si que caldria de nou un acord a tres i dels mateixos partits. Però si les CUP haguéssin obtingut el recolzament significativament superior que tot indica que haurien aconseguit, l’escenari crec que seria substancialment diferent del actual.

I ja no dic rès de la neteja política que unes noves elecions haurien suposat. La gent hauriem tingut l’oportunitat de bandejar aquells que no han portat a terme el mandat que els hi vàrem donar tant el 1-O com el 21-D.

Es nota que no em feien por unes noves eleccions i que gairebé les preferia, oi ?

Estava cantat. Tornem al mon terrenal i deixem el virtual. Com ja vaig dir un dia el paper ho aguanta tot però no tenim màrtirs.
Espero que el Sr. Quim Torra no tingui alguna multa de tràfic pendent i sigui inhabilitat per el Sr. Montoro o el jutge de torn. Suposo que hauran mirat amb la lupa grossa i que els twits seus que corren no poden ser considerats delictes d’odi o d’incitació a la violència. Perquè ho buscaran tot, remenaran arreu per veure com ens poden fer més mal.

Ja hem tibat les costures de l’estat espanyol. Ja no som un assumpte intern. Ja haurien d’haver caigut del cavall “fraternal” els comuns no sectaris. Ja no podíem aguantar més, la nostra força demogràfica i policíaca és la que és.
Fer un pas al darrera per agafar embranzina.
A finals d’any (potser el 21 de desembre) noves eleccions amb llista unitaria. Dos anys per constitució catalana.
El 2021 eleccions republicanes normals, que guanyi el millor.

Completament d’acord amb Francesc R.LL. De l’editorial de Partal jo destacaria que accepta que en unes noves eleccions “l’independentisme podria guanyar uns quants escons i el repartiment d’aquests escons seria evidentment diferent”; i respecte a l’efecte que tindria aquest nou repartiment, no estic d’acord en que “al cap i a la fi, les coses continuarien si fa no fa igual”; més aviat comparteixo plenament la opinió del comentari esmentat, de que les CUP haurien obtingut un recolzament significativament superior a l’actual, i per tant, l’escenari seria substancialment diferent. Voldria també remarcar aquest comentari de la Eva Salas respecte l’afirmació de Partal de que “ni tan sols el nostre President ha acceptat el resultat del 21d.” Però aquesta resignació s’ha produït només a partir de la reculada unilateral de Torrent el 30/1, com també significativament recorda l’editorial. I pel que fa al desig que Eva Salas exposa en la seva ultima frase, jo pensava que una eventual designació de Elsa Artadi era un passaport directe a un NO ideològic de la CUP en segona volta, i en el fons ho desitjava. Però el President ha mostrat molt de seny, potser massa: la personalitat de Quim Torra li posa molt difícil a la CUP de votar NO … però encara ens queden per aclarir els dos vots de Demòcrates, que ningú ha descartat encara que acabin essent dos abstencions, i llavors, eleccions!, amb la responsabilitat de forçar-les, compartida entre CUP i Demòcrates. I encara falta veure què farà l’estat Ñ els propers dies respecte a la delegació de vot de Comin i el mateix Puigdemont. Tenint en compte la personalitat del designat, a hores d’ara ja es deuen haver fet la p__ un lio, igual que el Llarena amb les seves esperpèntiques interlocutòries. Per cert, Eva Salas, totalment d’acord amb Elisenda Paluzie, jo també la hauria preferit, però intueixo que és una persona que rebria una latent hostilitat per part d’ERC durant tota la seva “provisionalitat”, més que no pas la que penso que rebrà Torra.

President Puigdemont,

Ha cedit i ens ha cedit a les pretensions d’ERC i tant de bo m’equivoqui però abans sortirà Oriol Junqueras de la presò que vostè retornarà a Catalunya i, aleshores, serà ERC qui tindrà pressa per anar cap a la República, i cal veure, si quan això passi, aquest President del Parlament que ens ha tocat ajorna Plens o donarà pas amb estora al líder d’ERC per tal que s’endugui els honors.

Alhora cal reprobar-li, a vostè, què no hagi escoltat les urnes. Què no hagi escoltat el clam del carrer des l’01 d’octubre passant pel 21D. Què l’ANC i la CUP han dit a tort i a dret que cal investir-lo a vostè. I que un cop més no hagi confiar amb nosaltres, la gent, aquella que fa tot el que pot per la República.

Cada cop tenim més clar que la República no la podem deixar en mans dels polítics.

Ens va demanar confiança i que el deixessim treballar, que fins el 22 de maig hi havia prou temps. I aquest era el “magnífic Pla D”, cedir a ERC i tornar a l’autonomia.

Abaixo la persiana.

Teresa Puig, Silvia Fortunyo, Eva Salas, Rosa Gisbert. Les quatre molt decepcionades per la renúncia de Puigdemont. Ha “cedit”, dieu.
Bé. Jo ho veig d’una altra manera, ha “aguantat” sis mesos, internacionalitzant el conflicte català amb l’estat espanyol, (la designació de Quim Torra, notícia als informatius europeus). Si em permeteu la comparació, com va fer Sean Connery amb Escòcia. Ja mai més es coneixerà Catalunya com una regió més d’Espanya, sinó com la nació que vol ser estat.
A partir d’aquí, la realitat. Si un exèrcit no té força per guanyar una batalla, encara que sigui justa, ha d’arriscar-se a topar amb la força de l’enemic i perdre més que retirant-se provisionalment?
Donem una mica de confiança als qui s’ho estan jugant tot per nosaltres.

Hi torne puntualment a intervindre:

1. Dicrepe amb el to derrotista d’en Vicent.

2. Hi ha una reestructuració de files en una guerra que ni nosaltres acabem de guanyar ni l’estat invasor pot véncer-nos. El que és, ja, una victòria -símbòlica- si més no. Fa 40 anys els independentistes ja haguérem signat estar on som.

3. M’ha agradat l’exposició d’en Joaquim Torra des del farístol. Poquet, pèrò bo.
Serena i que cala enllà de les fronteres i fa vindre escruiximents ventrals als colonitzadors.

4. En té un perfil internacional.

5. Al diari colonial de la caspa dretana de València, Las PROBINSIAS (Vocento), ja l’han emmarcat com a “RADICAL”. És la reglotada del pensament madrileny a ca nostra. Com el LERMANTE, ho és de la caspa colonial sociatoespañola.

4. Aquesta guerra és de desgast. Com a l’Índia, EUA, Irlanda del sud, Cuba (durà 100 anys i tu, Vicent, de tant en tant, ens ho vas explicar a El Temps). Una més però amb la novetat de fer-ho des d’una colònia interior de la U.E., el que fa bambar l’arquitectura de tot el sistema europeu d’equilibris estatals. Per això fem molta paüra. Lo nostre es pot encomanar depressa!

5. Cal continuar protegint aquells que se l’han jugat per nosaltres, començant pel president de la República C. Puigdemont i les altres víctimes heroiques a hores d’ara.

6. la República és la gent i ha de protegir tothom sense excepció.

7. Cal no posar-se neguitosos, perquè açò va per a temps – però sense messinismes- doncs a cada recanvi d’ariet és un colp que esmotxa l’espasa amb la que pretenen dominar-nos fins que la fem caure a trossos i mossos.

8. No ho dubteu: HO ACONSEGUIREM SEGUR !

Dit amb altres paraules, coïncideixo amb el teu editorial, Vicent.

Un molt bon resum i análisi el del President, tot i diferir en dos punts:
– parla de venjança de l’estat espanyol
   Aquesta, tot i ser reprobable, només és aplicable per refer-se d’un mal rebut
    Els catalans no hem fer cap mal a l’estat espanyol, i molt menys als seus ciutadans.
    Estem exercint un dret reconegut internacionalment

– tot I fer referència a que seguirà essent president mentre no sigui cessat pel Parlament que el va escollir:
  Acceptar la investidura d’un altre, per molt que aquest altre sigui una bellísima persona i vàlida pel càrrec, és una reculada que va contra el mandat dictat per la ciutadania.
  És cert que necessitem recuperar les institucions i governar-nos d’acord als nostres interessos, però qui té més a perdre en la situació actual són ells
   Les responsabilitats de les malfuncions derivades de la mal governança per raó d’un 155 a l’ombra seran  objectivament imputades a qui ostenti oficialment el govern

En qualsevol cas hem d’agrair tot l’esforç de tots els que els ha tocat viure aquests moments en aquests llocs clau.

Malgrat tot avancem, i ells ho saben.

Encara n’hi ha per estona, però no hi ha marxa enrera.

Com deia n’Antoni Castellà ahir en aquest mateix diari de Vilaweb, “quina independència s’ha guanyat sense desobeir”?
Semblava que portàvem la sisena marxa o la directa cap a la República i l’1 d’Octubre, el govern despòtic del PP va venir a apallissar al poble de Catalunya i va imposar el famós 155.
Per tant siguem clars, hem estat atacats frontalment, físicament, per un colp d’estat d’una monarquia parlamentaria bananera convertida en dictadura; provocant gent a l’exili, gent empresonada, defenestració d’un centenar de càrrecs, nomenant virreis de Catalunya per ací i per allà, etc., etc.
I aquests fets ningú se’ls esperava, que en ple segle XXI a Europa això pugues passar, doncs ja ho hem vist que si, que pot passar i està passant!
Al meu entendre a les eleccions de 2015 la candidatura de Junts pel Si, segons els sondejos, les expectatives, els enfervorits mítings, la gran gentada que fruïa amunt i avall, hauria d’haver donat un resultat d’una gran majoria parlamentaria, perquè no és va donar aquest resultat, hi haurà algú algun dia que ho tindrà que explicar i dir la veritat……
Ara, tot ha girat com un acordió i la desobediència que comentava en n’Antoni Castellà, no s’ha donat institucionalment com s’hauria d’haver donat veient que hi havia dos milions i mig de catalans al carrer.
Tant se val, som on som, i crec que n’hem sortit de tot plegat molt reforçats, el cop d’estat ens ha servit per agafar-nos mes fort al carro de la República, hem vist amb els ulls ben oberts com les gasta aquest Estat que en alguns vídeos de campanya electoral deien que ens estimaven molt, vídeos que quedaran per a la historia com expressió mes repugnant de la hipocresia i falsedat.
El poble català te presa la decisió de conquerir la llibertat, de conquerir la República, sigui com sigui i quant sigui; aquesta consciencia te un valor transcendental que potser mai s’havia donat, que tothom en prengui nota, passarem per governs provisionals o per altres colps d’estat, a la fi del camí, la República vencerà. Catalunya serà lliure.

Estic bastant d’acord amb tu.

Aquesta pot ser la millor solució per que no hi hagi dissolució de les forces independentistes i que es pugui anar treballant conjuntament per la República de Catalunya. Cosa summament important, conservar l’unitat.

Cal però buscar noves formes de lluita pacífica i efectiva que posi en evidència la situació a la que ens han portat els unionistes catalans, que s’han creat ells mateixos una crispació i una animadversió pels independentistes que nosaltres no sentim capa ells.

Nosaltres els considerem catalans com nosaltres i volem per ells el mateix que per nosaltres, el millor per Catalunya i per tots els catalans sense distinció de partit, com un sol poble que vol el millor pel seu país. No excloem a ningú, Catalunya som tots els que vivim a Catalunya, els de dretes i els d’esquerres.

El problema son ells que volen que siguem més espanyols que catalans i això no és possible, ja que no és normal voler ser partidari de qui no l’hi agrada que parlis un altre idioma i de que tinguis un altre cultura que ells, son ells qui discriminen als catalans que ens sentim més catalans que espanyols.

Aquest és bàsica i realment l’origen del problema, la seva intransigència.

Mentre no hi hagi un canvi de la seva mentalitat vers el respecte que ens mereixem i que s’ens deu com a persones lliures a tenir la nostra opinió, no l’hi se veure una bona solució al conflicte.

Però és molt evident que la nostra lluita és totalment lícita, per que defensem la nostra llibertat amb la única arma que tenim, que és un arma que no mata ni fa mal a ningú, la DEMOCRÀCIA i el dret universal de totes les persones humanes a viure en pau i decidir els nostres propis destins.

Teoria de les tres potes: el poble, la República fora de l’abast de Madrid i un Govern subordinat a la República.
Si el temps ens treballa a favor, podem tenir un quadre bo.
L’important no es teixir i desteixir l’autonomia, sinó engegar el Consell de la República. Anar marejant la perdiu a la Ciutadella no era un camí positiu.
L’autonomia és “seva”. Que s’hi faci el que es pugui, però no servirà per tombar el règim. No és un bon camp de batalla.
Cal començar a definir poder alternatiu.

Bona nit. Doncs jo em vaig a dormir molt tranquila i ben satisfeta per la proposta de Quim Torra i Pla, com a President de la Generalitat. És un home de conviccions republicanes, que aspira a que Catalunya sigui independent, que respira els valors i princípis que van inspirar l’1 d’octubre i que considera, com tots nosaltres, que el llegítim President de la República és el MH Carles Puigdemont. Estic segura que ha assumit, sense reserves, com tots ho faríem, de col.laborar lleialment, amb el President llegítim, el full de ruta pels propers mesos, que passa, a nivell intern, per la recuperació de l’espai autonòmic de govern, el qual s’alinearà amb el desplegament, a l’exterior, de la República. I estic segura que el seu esperit serà el d’entrega total a la causa que lidera el President Puigdemont i de servei dedicat al desplegament de la seva estratègia. M’en vaig a dormir tranquila, si. Tenim un full de ruta i ens toca a tots, cadascú des de la seva posició, treballar amb il.lusió, energia i compromis a favor del desplegamet del full de ruta i amb lleialtat als seus dirigents. Bona nit. Demà és el primer dia d’un camí llarg però que ens portarà a la llibertat!

Entre puros i flautes portem 8-10 mesos en lluita la Gent, amb Manifestacions, encaraments..Enfrontament en un Atemptat que va reaccionar els Veïns, Gent del Carrer, al marge de la Excelencia dels Urbans, Bombers, Sanitaris, Mossos i un Trapero “Chapeau”
Estaran animats per 1-O ,On ven tindré uns Cadires Invasors Apallissar i la Gent poc Emparada.
M’extranya molt que Ni Generalitat,Ajuntaments o Colegio Advocats entre altres No hagin Presentat Demandats a TRIBUNALS contra Estado, GC+ON i el Cap de Guàrdia Civil que No va donar la cara i l’han pujat de Càrrec.
Als 8d.van agafar Nòrdics i ningú s’encara a una gent desconeguda i que ha fotut Generalitat i Catalunya potes AMUNT amb Xuleria dels 40 i de orígens de ExtremaDreta (Vox). No sels demanda? I el Estado fot el 155 amb la Infracció de convocar un 21D, i per postres aceptar a Llistes Junqueras,Sànchez, els de Bruseles i No aceptar resultats…..després de tot historial ara tindrem president que ens d’on Puigdemont, i crec que aquí la Gent , Ciutadà es te que Imposarà al Polític, perquè No ha estat a l’Alçada. SORT a Quim Torra No deixaré TREPITJAR per ningú!!*!!
En tota una legislatura.

El problema més important que hi veig és si l’independentisme està prou unit per a tenir una estratègia conjunta. Si a partir d’ara ERC no està d’acord amb les passes que faci el President Puigdemont, tenim un problema. La famosa ponència que ERC presentarà en la seva Conferència Nacional del 2018, si s’aprova, pot fer descarrilar el nou full de ruta i trencar el bloc independentista. Imaginem-nos el govern de la Generalitat dividit i en total desacord, un pas més cap a l’abisme. Per això crec que és important el paper que jugui l’ANC. En aquest sentit una ANC molt forta, amb gent molt rellevant del país, al costat del President, que trobi la manera d’incentivar ERC que torni a la pantalla que toca, pot ser determinant.

Tinc la sensació que la sorprenent proposta del Rajoy a parlar -després de deu anys- amb el pròxim President de la Generalitat és la preparació per a complir l’ordre de la Merkel i ara també d’un Junker penedit d’haver fet tan exageradament el fatxa, que ara toca posar-se a parlar. Com que és ben ridícul pel Rajoy haver d’acceptar la derrota després d’haver destruït l’esbós de democràcia que havia arribat a fer creure a Europa, ho vesteix dient que “siempre i cuando se hable solo dentro de las leyes españolas”, per a dissimular davant de les seves hordes feixistes. Però és ben clar i ell ho sap, que això no serà possible, i que quan Europa els mana que parlin, es refereix a parlar amb la presència d’una tercera persona justa i afí al pensament democràtic europeu.
Que el Rajoy intentarà que no sigui així mentint com un posseït, és evident, però em temo que aquesta vegada no se’n sortirà, perquè ara ja el coneixen bastant més que abans.
Quant a l’elecció del President, la crec molt encertada i suficientment provocadora per a fer mal a l’enemic i enfrontar-lo amb el depredador Ribera. En Quim Torra no té cap causa pendent ni ha participat directament amb el govern anterior, pel que per a ells és un “límpio”, però és una persona independentista i republicana com la que més, i, de ben segur serà fidel al President. De sempre les torres han defensat als reis quan ha calgut enrocar.

Sobre en Quim Torra… He tornat a llegir l’entrevista que en Pere Cardús li va fer el 2 de març, https://www.vilaweb.cat/noticies/quim-torra-quan-tornem-a-tenir-un-moment-propici-hem-destar-disposats-a-ser-tres-mil-a-la-preso-entrevista-junts-per-catalunya/, i si continua així, “No em desdiré del que he pensat sempre”, continuarem endavant. En Vicent ho diu i en Quim Torra ho deia també: “No hem guanyat perquè encara no s’ha acabat el partit.” Doncs, som-hi. El que ha passat ja no ho podem canviar, deixem de plànyer-nos, uns i altres, que prou feina tenim, deixem de buscar culpables, mirem d’aprendre dels errors, i endavant les atxes, que aquí no s’ha acabat res i tots hi tenim feina a fer, no només els polítics! Com escrivia algú, només cal veure la cara que hi han posat els altres!

Sobre si hauria estat millor l’Elisenda Paluzie… Jo celebro que no hagi estat la Paluzie la persona proposada. No per falta de mèrits sinó simplement perquè la partida s’ha de jugar a tres bandes, o més. Hem de mirar d’afegir al carro més gent amb capacitat de lideratge, gent amb capacitat de teixir acords, de mentalitat oberta però amb les coses clares, i no tensar només una de les cordes perquè si peta… No em direu que tots no patim per si alguna cosa li passava al President. No ho podem jugar tot a una carta, a una sola persona. No carreguem la responsabilitat sempre sobre un de sol. El President Puigdemont necessita aliats a dins i pertot. Com més figures sobre el tauler, més acorralats estaran els altres, i més fitxes mourem. Els que es posen a primera línia mereixen la meva admiració, els pot tocar més el rebre. Jo només demano que qui no sàpiga què li va, que no es posi al davant. Però un cop s’hi han posat, si hi van de debò, la resta al darrere a protegir però també a empènyer!

Sobre tirar la tovallola, remugar i criticar… Criticar és bo i necessari, si es fa de forma constructiva, però a molts dels qui només critiquen els diria: i què fem cadascun de nosaltres per aixecar la República? Jo cada dia que passa sense haver fet res concret per denunciar la injustícia, col·laborar a compensar els greuges o construir aquest país que tants volem em sento en deute especialment amb els qui són a la presó. Perquè necessitem gent a primera línia però també a segona, tercera i ocupant-se de la intendència i ajudant les famílies i entitats que són a primera línia, més enllà dels llacets i actes de resistència i presència, molt necessaris també.

Si una cosa bona han fet els polítics aquests darrers mesos és que per la seva ineptitud (o por, però ja sabien amb qui se les haurien) ha despertat la consciència del poble. Tenim molt clar que no volem tornar enrere i frisem per anar endavant. Divendres passat en una xerrada de Nous Republicans (busqueu-los a Telegram), una noia deia “No sé dónde voy pero sé de dónde huyo”. Cada dia són més els tallers, xerrades i fires sobre consum responsable i de proximitat, laboratoris per posar les bases d’aquesta República que volem més justa socialment, més solidària i sostenible (som la repera, per voler ho volem tot, i ja tenim part d’Europa “contaminada”! i més enllà), trobades de debat per compartir arguments, pors, il·lusions…, són veritables recàrregues d’energia! Mentre resistim, construïm! Mentre esperem la desconnexió política, tots i cadascun de nosaltres tenim molta feina a fer: desconnectar dels múltiples oligopolis estatals és possible i cal parlar-ne, que arribi a tothom la bona notícia! Hem estat mesells fins ara la majoria! També, com deia aquesta mateixa persona divendres, no perdeu el temps intentant convèncer ningú perquè no volen escoltar, però si fem, veuran què fem i com ho fem, i això és la millor llavor que podem sembrar, potser no la colliran al moment però acabarà germinant. Recordeu la samarreta d’en Fernàndez? Ens volien enterrar i no sabien que som llavor! Quants encara tenim compte a la Caixa, línia amb Telefónica, electricitat amb Endesa, mira segons quins canals de televisió, llegeix segons quins diaris encara, etc. etc. Ensorrem-los mica en mica, que això sí que ho podem fer, no esperem que ens vingui tot de dalt. I potser algú, a casa i més enllà, començarà a mirar-nos d’una altra manera abans de perdre-ho tot.

UN PRESIDENT PROVISIONAL NOMBRAT PER PUIGDEMONT
La impaciència de tantes setmanes ens ha portat a unes discussions especulatives força negatives. En comptes de veure la situació que en la seva complexitat demanava potser silenci i deixar fer, molts i moltes (només cal veure certes reaccions aquí mateix) s’han obstinat a forçar de forma molt insidiosa en funció d’unes afirmacions, que per molt contundents, no s’aguantaven en la seva literalitat davant dels atacs de l’Estat, estaven buides d’intel·ligència tàctica. Res era tan senzill. Govern ara! (això dit fa mesos); Puigdemont o eleccions!; fem república!; cal ampliar la base sobiranista!; etc. Fins i tot en Vicent avui critica que Puigdemont hagi acceptat que “no hi hagués un enfrontament amb l’estat espanyol per a l’elecció del president de la comunitat autònoma” (?), frase que està en la línia d’aquella que es va dir després del 21-D: que Puigdemont ens va enganyar perquè va dir que si guanyava es presentaria al parlament, etc. N’hi ha que prefereixen dirigents presoners de les seves paraules front una realitat complexa i canviant. En la seva incomprensió només hi veuran traïcions…

Tot plegat per dir que el menys important és qui sigui president del nou govern català. És un home de confiança d’en Puigdemont i amb això n’hi ha prou. Ningú fa esment que el partidisme segueix i seguirà. Només un apunt, hi ha partits que ja han escollit les “seves” conselleres per sobre de la decisió del nou president. És així.

Ara esperançat en veure com s’articulen els tres front de lluita i sobretot que comenci a funcionar el consell de la república com la direcció més política del republicanisme en enfront de la de gestió i antirrepressiva de la generalitat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

“La premsa espanyola reacciona amb fúria a la designació de Quim Torra.”
“Alarma a la premsa espanyola, que veu Torra com un “titella” de Puigdemont .”
“Llarena divideix el judici als líders del procés i obre una peça separada per a Puigdemont.”
Anem per bon camí sempre que els mitjans del país veí treguin fel per la boca… estratègia peronista. A la tardor començarem a tenir notícies dels tribunals internacionals i de les vulneracions de drets. Fem sal! Som República!

No és el que una majoria d’independentistes de bona fe haguéssim volgut. Voliem, tal com es van prometre per a les eleccions del 21-D, que Puigdemont, tot el govern legítim, fos restablert al seu lloc. Però no comptàvem amb la rabieta i hipocresia d’en Junqueras i tota la cúpula d’ERC.

Copio la frase de l’article
“… Però, per raons ben diverses, el resultat de les eleccions del 21 de desembre no ha estat respectat. No ho ha estat per les autoritats espanyoles, que mai no han acceptat la decisió popular i que són les principals responsables que siguem on som. Tampoc no ho ha estat pel president del parlament, que va frenar en l’últim moment la investidura del 30 de gener…..”
Com a exemple dels pals a les rodes, posats per en Junqueras, per a restablir el govern foragitat pels colpistes del 155 PP-PSOE-C’S i els seus claqueris en certa manera pels Comuns/Podemos.

Si, tot i que la sortida de to de darrera hora del 30G la va fer en Roger Torrent (ERC), a ningú ens enganya que al darrera hi havia el tacticisme de partit, no pel pais, d’en Junqueras (el tenia molt ben considerat a ell i a ERC abans) .
A ningú ens enganya ja que la cúpula d’ERC (quina decepció de partit!!!) , no els seus votants, va voler escenificar que ells eren la esencia del republicanisme independentista i per això no van voler una llista unica per Catalunya.
La seva contrarietat, en quedar segons, l’han evidenciat tots ells (Junqueras, Rovira, Tardà, Sebrià, Torrent, Romeva,…) faltant a la promesa electoral cada cop que parlaven de “govern efectiu”. Per això és precisament a ells, que s’han vist retratats, que els fa més pànic unes noves eleccions. A aquestes tindrien una davallada de vots que tornarien a la CUP o marxarien a la llista de pais con Junts per Catalunya.

Tot i la previsible victòria de l’independentisme a les noves eleccions, si ERC torna a posar partit pel davant de pais anant sola, no tinc clar que per la llei electoral, que castiga la fragmentació, l’independentisme hagués resultat beneficiat en el nou repartiment.

I el país és lo primer ara en els pocs dies que queden.

Ja no hi ha temps per més, la suspensió cautelar de la Injustícia espanyola, amb el seu TC impedeix nomenar Puigdemont President sense fer un acte sincer de desobediència, i no m’en fio dels representants d’ERC. Ens cal agafar les regnes del govern, reparar el mes ràpid possible les destrosses fetes pels colpistes del 155, internacionalizar encara més el conflicte català i avançar cap a la República reconeixent que el President Republicà és Puigdemont.

Per tant em sembla que en Quin Torra, per la seva trajectòria i perquè ha merescut la confiança del President Puigdemont, és una bona opció en aquests moments.

El que no em sembla adient és que el pes d’ERC sigui del 50%, doncs tot i que els números electorals del 21-D així ho diuen, la realitat actual és ben diferent, i els pes real d’ERC hauria de ser d’un 35%.

A la Ronda del Rector Moreta de Berga hi ha un mural amb unes paraules d’Antoní Massaguer que també són a la Viquipèdia: ” Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”. El gran repte que ens hem plantejat col·lectivament demana recordar sovint aquestes paraules i, recordar també, a tantes persones que les han fet i les fan efectives des de les seves possibilitats i visions. Tots els braços compten. Si ho tenim clar ens en sortirem quan sigui possible. Estem en camí i, per arribar a terme, cal anar fent tot el camí. Anem-hi!

Crec que cal donar un vot de confiança.
No conec en Quim Torra, la primera impressió fa pensar que pot ser més aviat tou com a caràcter, però la seva trajectòria sembla un bon aval,

Positiva la reacció dels mitjans espanyols. Si no els agrada, es bon senyal, tot i que tampoc el coneixen i es basen en l’historial.

En aquest moment cal reagrupar forces, consolidar una estructura exterior, reprendre l’iniciativa i encarar la batalla legal que es va configurant, per tant, veig bé la proposta.

Recordo a qui vulgui còrrer més, que hi ha tres forces heterogènies i que en molts aspectes no coincideixen massa.

Jo veig bé, en l’estadi actual, guanyar una mica de temps per encarar unes properes eleccions dins del 2019, a determinar en funció de la temperatura i oportunitat política.

Confiança plena en Carles Puigdemont.

Vaigi per endevant que jo era partidari de noves eleccions, equivocadament, o no, pensava que serien una oportunitat per “endressar” una mica dins de casa. Be, passem full.
No tinc una clara opiniò respecte del candidat, però hi ha més factors a favor que en contra. El fet que hagi estat designat directa i obertament per el nostre President, ja em tranquilitza en certa manera, el seu perfil, també, com el seu discurs.
Introduïr un matiç als comentaris: el fet que no sigui un home de partit, em fa pensar que l’estratègia del President en aquest sentit és prou revel.ladora (i coincideix amb el meu pensament) de que hem de superar els partits per anar endevant. Veurem que hi tenen a dir tant les CUP com Demòcrates, a qui no hauríem de deixar de banda mai, en cap reuniò, en cap tema, per “poca” representaciò que tinguin…
El meu optimisme és proporcional a l’enrabiada dels espanyols.

Potser té raó el Sr. Partal en algunes coses, però francament, el d’ahir va ser un altre dia nefast per la democràcia i per Catalunya.

Seguim encallats complint fidelment el guió que marca Ñ, obeint a la dictadura borbònica.

Però amb el Govern legítim a la presó o l’exili, amb desenes d’imputats per defensar la República, amb la democràcia esclafada pels feixistes del 155 i amb un president del Parlament covard i rendit a les ordres d’Ñ, molts demòcrates, molts independentistes, esperàvem ahir de Quim Torra alguna cosa més, alguna cosa molt més clara i contundent que un vergonyosament constitucional “Visca Catalunya” en les seves primeres paraules després de ser proposat com a candidat.

És molt mal senyal, molt. Ni en les paraules tenen el valor de defensar allò que el poble va decidir sobiranament l’1 d’octubre.

Qui guanya, qui perd?
De fa més de cinc-cents anys, l’estat Espanyol ha utilitzat tots els recursos al seu abast tant econòmics com humans, per destruir i fer invisible Catalunya.
Fa uns set anys, que esclata el “Procés” i això fa, Catalunya visible.
Set anys donant la tabarra, els enemics començant a pati, estrès, insomni, restrenyiment, malalties que poda’n esdevenir greus, i produir uns fluids llefiscosos de venjança. Cinc-cents anys, per exterminar als catalans, i aquí estén tocant la flauta i el flabiol.