15.09.2017 - 02:00
El Parlament de Catalunya va aprovar la setmana passada la llei que dóna cobertura legal al referèndum de l’1 d’octubre, mitjançant el qual la ciutadania catalana podrà triar lliurement i pacífica el seu futur col·lectiu. Ha complit així el seu deure de respectar la voluntat popular emergida de les urnes en les últimes eleccions autonòmiques de manera clarament majoritària: els catalans volen votar i ara podran fer-ho. La resposta dels poders fàctics espanyols –polítics, judicials i comunicatius– ha estat gairebé unànime i furibunda; mentre el govern envia la Guàrdia Civil a escorcollar impremtes i els tribunals acusen els parlamentaris catalans que votaren a favor de la llei de delictes terribles, el sistema comunicatiu espanyol anatematitza les decisions del Parlament de Catalunya amb qualificatius que van des de ‘atemptat contra la democràcia’ a ‘colp d’estat’. La reacció espanyola recordaria un esperpent de Valle Inclán sinó fóra perquè els fets, les sentències i les publicacions són ben reals i no meres trames de ficció.
La pressió és tan potent que, a aquells que no som catalans, ens resulta complicat de mantenir una postura tan òbvia: Catalunya és un subjecte col·lectiu de dret i, per tant, ha de poder decidir. Ho ha de fer si hi ha una petició clara i majoritària de la seua ciutadania i es garanteix que el procés serà pacífic i democràtic. Malgrat tot el soroll mediàtic, jurídic i polític, les condicions es compleixen. A molts ens hauria agradat que l’estat espanyol, seguint els exemples del Quebec o Escòcia, haguera col·laborat per pactar les condicions del referèndum, però ni el govern espanyol ni els principals partits de l’oposició no han donat mai cap opció. En aquesta situació, el Parlament de Catalunya no té cap més alternativa que continuar tot sol, perquè així li ho ha manat el seu poble. Una solitud terrible, reforçada per l’actitud dels ‘progressistes espanyols’ que, amb excepcions lloables, o callen o s’apunten al cor de desqualificadors grotescos.
És impossible de saber com acabarà el procés català, però és evident que ens trobem davant un moviment d’alliberament democràtic sense parangó a l’Europa occidental. Per a molts catalans l’única manera de fugir de les misèries d’aquella transició, que valdria més anomenar legitimació del tardofranquisme, és la independència. He dit alliberament democràtic perquè entendre això que passa a Catalunya en una clau exclusivament nacional seria una simplificació tergiversadora: tot i que el component nacional és el que ha fet possible aquesta revolta ciutadana, ara es tracta, sobretot, de democràcia. La democràcia que volen uns contra la sagrada unitat de la pàtria que imposen els altres.
No crec que la història, ni la gran ni la petita, es recorde de mi, però no em sentiré moralment bé si no deixe ben clar de quina part estic, i per això escric aquest article, per donar-ne fe i perquè la meua filla el puga llegir d’ací a uns anys: estic al costat dels demòcrates, vull que l’1-O els catalans voten i no em cansaré de denunciar sempre que en tinga l’oportunitat l’actitud miserable del govern espanyol i dels seus còmplices.
Jordi Sebastià, portaveu de Compromís al Parlament Europeu
