Què queda de la universitat i del quart poder

La detenció i l’empresonament de Pablo Hasel ha deixat algunes escenes per a pensar-hi. De brutalitat policial, una vegada més, com la injustificable càrrega de la policia espanyola contra els manifestants pacífics de València o l’ús feridor, criminal, de les temibles bales de foam per part dels Mossos. També d’intervencions especialment desafortunades –o potser simplement eloqüents per saber amb qui ens les havem–, que n’hi ha hagut per a donar i per a vendre, com la comparació que la inefable presidenta Ayuso va fer entre el rap de Hasel i un karaoke carregat de cubates, el cinisme de la vice-presidenta Calvo assenyalant els límits de la llibertat d’expressió o aquell piulet de la frívola Talegón descrivint una manifestació com el moment previ a fer una canya amb els col·legues.

Però em refereixo a uns altres fets rere els quals potser despunten qüestions una mica més de fons. I penso, especialment, primer, en la intervenció del rector de la Universitat de Lleida i, després, en l’atac d’alguns manifestants contra el local d’El Periódico. I hi veig qüestions més de fons perquè em sembla que són noves evidències d’una crisi de valors que ha trastocat, molt més que de vegades podem pensar, l’equilibri institucional d’on venim. Amb unes conseqüències i un abast que encara ens costen d’imaginar.

Pablo Hasel havia avisat que ell no es presentaria voluntàriament a la presó però, també, que no fugiria. I finalment va triar, per escenificar el moment de la detenció, atrinxerar-se al rectorat de la Universitat de Lleida. La policia l’hi va anar a trobar i, després d’haver d’arrencar cebes, el va custodiar fins al cotxe que el conduiria a la garjola. Mentrestant, el rector de la universitat, el doctor Jaume Puy i Llorens, atenia els mitjans de comunicació. Per lamentar que li desendreçaven taules i cadires, i potser que alguna es trencaria i tot… No li vaig sentir ni una sola al·lusió a la llibertat d’expressió ni tampoc cap referència a l’elecció d’aquell escenari, segur que intencionada, per part de Hasel.

Potser sobreinterpreto aquests silencis, però em semblen significatius de la deriva que ha viscut la institució universitària si més no a casa nostra. Una deriva que l’ha transformada, passeu-me els termes grandiloqüents, de ser el temple del saber a esdevenir una xarxa de centres de formació quasiprofessional al servei dels interessos de les empreses disposades a finançar-la. Ho exagero una mica, però potser així s’entén què vull dir. I tampoc no exagero tant.

Després han vingut les manifestacions. Marcades des del primer moment pels aldarulls i, ja ho hem dit, per la desmesura policial. Després de tants anys de demostracions de força radicalment pacífiques i cíviques, de la sentència del Primer d’Octubre ençà ens hem hagut d’anar acostumant a les reaccions defensives d’autoprotecció, a la crema de contenidors i més destrosses i, cada dia n’hi haurà més, a brots de violència activa. En parlava Vicent Partal fa uns dies i jo no hi podria afegir gaire res més.

Però hi ha un episodi concret que mereix que ens hi aturem: les destrosses contra la redacció del diari El Periódico. Segur que és significatiu que els incendiaris sempre hagin sentit predilecció per les entitats bancàries i algunes franquícies nord-americanes i grans cadenes comercials. Perquè l’elecció dels objectius, sigui més o menys volguda, també expressa el caire del malestar latent en els atacs. I, en aquest cas, costa no relacionar-la amb la dependència econòmica i política de molts mitjans de comunicació. Que ja no exerceixen aquell paper de quart poder que els convertia en ull crític de la societat, sinó que han esdevingut ells mateixos, fins i tot mentint si calia, agents servils de l’ordre establert. I és contra això, ni que sigui amb mètodes que puguin ser-nos repugnants, que la revolta pren forma.