27.04.2022 - 21:50
|
Actualització: 28.04.2022 - 11:31
Per a justificar l’espionatge contra la classe política independentista catalana, Margarita Robles, ministra espanyola dels militars i responsable del CNI, es preguntava ahir en veu alta què havia de fer Espanya arran d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i la proclamació de la independència.
Bé, doncs simplement hauria pogut fer com el govern del Sudan, que el 2005 va signar els acords de Naivasha, en què reconegué les aspiracions sobiranes del Sudan del Sud i obrí pas al referèndum del 2011.
O hauria pogut fer com el govern d’Etiòpia, que va acceptar que una missió de l’ONU verificàs el referèndum de l’any 1993 pel qual Eritrea es va convertir en estat independent.
Hauria pogut fer també un pacte internacional com el que va conduir Namíbia a redactar una constitució que certificà la seua independència de Sud-àfrica el 1990.
O hauria pogut fer com França, que va organitzar tres referèndums d’autodeterminació a Djibouti per a gestionar el procés d’independència, igual com fa ara mateix amb Nova Caledònia.
També hauria pogut aprofitar l’avinentesa per refer el seu estat, com va fer el Regne Unit el 1980, quan garantí la independència d’Antigua i Barbuda, alhora que reformulava l’antiga federació de les Índies Orientals.
Hauria pogut convocar eleccions amb la promesa de respectar la voluntat ciutadana en cas que els electors decidissen de votar la independència, i tot seguit obrir un procés de negociació com el del Timor Oriental el 2001.
O hauria pogut reconèixer al Parlament de Catalunya la capacitat constitucional com l’URSS va fer amb Armènia, que va redactar una constitució, com a pas previ a la independència.
Fins i tot hauria pogut proposar una independència “de trànsit” com la de Montenegro, que el 1992 va crear la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro, prèvia a la independència del 2003; o bé com la d’Irlanda, amb el Free State com a pas intermedi entre el 1922 i el 1937.
O hauria pogut optar per dissoldre l’estat espanyol com van fer Txèquia i Eslovàquia el 1993, deixant que cadascú fes el seu camí.
O encara hauria pogut reconstruir el projecte propi d’una manera intel·ligent, com el 1954 els Països Baixos, que van crear un Regne dels Països Baixos dins el qual hi ha quatre països completament independents.
Crec que amb aquest tast improvisat i ràpid ja n’hi ha prou. El món és ple d’exemples que indiquen com reaccionar d’una manera constructiva i sensata, que no vol dir alegre, a la voluntat d’un poble de constituir-se en un estat independent. De fet, Espanya sap prou bé que de tant en tant és inevitable de perdre territoris. Quan jo vaig nàixer, l’any 1960, ocupava 800.000 quilòmetres quadrats en dos continents i ara només n’ocupa 505.000. I d’ací ve que avui hi haja 17 estats independents amb els quals Espanya manté relacions diplomàtiques generalment amables però que van nàixer a conseqüència de separar-se’n. Saben de què va això.
La ministra Robles, el govern d’Espanya i el seu regne haurien pogut fer moltes coses el Primer d’Octubre, però van optar pel pitjor camí. Per la violència, per la repressió, per tancar files, negar la realitat i posar el manteniment del seu status quo per damunt de tot, per damunt de la lògica, per damunt de la democràcia, per damunt de la dignitat més elemental i tot. I, tanmateix, al final no els servirà, tampoc.
