Què podem fer individualment per lluitar contra el canvi climàtic?

La lluita contra el canvi climàtic és un dels principals desafiaments a què s’encara la humanitat del segle XXI. Conscients del problema, la majoria d’estats del món van signar l’Acord de París a final del 2015. El compromís principal d’aquest acord és aconseguir que la temperatura mitjana global no superi els dos graus centígrads en relació amb els valors pre-industrials. Des d’aquesta perspectiva, uns científics de Suècia i el Canadà van publicar no fa gaire un article en què analitzaven quines eren les mesures més eficaces que podíem prendre els ciutadans individualment per assolir els objectius de l’Acord de París. I el primer que han trobat és que les mesures recomanades pels governs són les menys eficaces. A continuació, us expliquem com podem lluitar contra el canvi climàtic de la manera més eficaç en la nostra vida diària.

Les xifres del canvi climàtic
Els principis de l’Acord de París són clars, però molt genèrics. Per assolir-los cal entrar en detall, veure quina és la situació actual, on cal arribar i com fer-ho. La primera cosa que ens indiquen els investigadors és que perquè l’augment de temperatura sigui inferior a dos graus, una persona no pot emetre més de 2,1 tones equivalents de CO2 per any en l’horitzó del 2050. Convé aclarir que es parla de tones equivalents de CO2 perquè el CO2 no és l’únic gas d’efecte hivernacle. Alguns altres, com el metà –el trobem en el gas natural i també és produït pels animals en les explotacions ramaderes– són molt més potents. Per poder comparar l’efecte dels diferents gasos, es calcula l’equivalent en efecte de CO2, és a dir, com si tots els gasos fossin CO2.

La situació actual, especialment en els països desenvolupats, és molt lluny d’aquestes 2,1 tones equivalents de CO2 (tCO2). Els ciutadans de la Unió Europa emeten relativament pocs gasos, però, malgrat tot, arriben a 6,7 tCO2 per persona cada any. Cadascun dels europeus hem de reduir tres vegades el nostre ‘pressupost’ de CO2 anual. Tanmateix, hi ha ciutadans que hauran de fer un esforç més gran. Els australians emeten 16,3 tCO2, els habitants dels EUA, 16,4 tCO2 i els canadencs, 13,5 tCO2. És a dir, han de reduir vuit vegades el seu ‘pressupost’. La primera conclusió a què arribem observant aquestes xifres és que, per assolir els objectius de l’Acord de París l’any 2050, hem de fer canvis molt significatius en la manera de viure. Possiblement, aquest és el desafiament més gran a què ens hem enfrontat mai. Per adonar-nos-en, un exemple: si en un any mengem carn assíduament i fem un únic viatge intercontinental amb avió, emetem 2,4 tCO2, de manera que exhaurim completament el nostre ‘pressupost’ de CO2, sense comptar la resta d’emissions (transport diari, il·luminació, calefacció, etc.).

Les mesures més eficaces
Una part significativa de reducció de gasos d’efecte hivernacle es farà mitjançant accions estructurals aplicades pels governs. Impuls de noves tecnologies, transformacions de sectors industrials, adopció en massa d’energies renovables, etc. Però al final, qui fa el consum energètic (directament o per via de productes manufacturats) som els individus. És per això que els autors defensen focalitzar-se més en el vessant educatiu adreçat als individus que no pas en un vessant estrictament tecnològic i legislatiu que pot trigar dècades a completar-se. Si avui canviem la nostra manera de viure, les mesures tindran un efecte immediat.

Els autors del treball han estudiat 148 opcions a partir de 39 fonts, i han identificat una dotzena d’accions, que han graduat segons l’impacte que tenen, resumides en la següent figura.

Més en detall, entre les mesures d’un impacte més baix per lluitar contra el canvi climàtic trobem les que tradicionalment promouen les campanyes dels governs o d’organitzacions ecologistes: estalviar aigua, disminuir deixalles, plantar un arbre, fer compostatge, evitar viatges innecessaris, comprar menjar ecològic o canviar les bombetes per unes de baix consum. Aquestes mesures poden reduir entre 6 i 60 quilograms equivalents de CO2 cadascuna, és a dir, entre 0,006 i 0,06 tCO2. Encara que prenguem unes quantes mesures d’aquest nivell d’impacte, baixarà molt poc el nivell de les nostres emissions anuals de 6,7 tCO2 (UE). En el treball s’argumenta que aquestes són les mesures promocionades pels governs, perquè no tenen pràcticament cost polític i interfereixen mínimament en la vida de les persones. Però també és cert que són positives i les més fàcils d’adoptar.

Els autors, en canvi, reclamen que les accions que es promoguin públicament siguin les de més impacte. Així, entre les mesures d’un impacte mitjà trobem: menjar productes locals, reciclar, reutilitzar, reduir el consum, no menjar tanta carn (redueix les emissions de metà), conservar energia (aïllaments a les cases), comprar productes d’alta eficiència energètica, utilitzar el transport públic, anar amb bicicleta, caminar, instal·lar-nos plaques solars, instal·lar sistemes de climatització d’alta eficiència, no utilitzar eixugadora i rentar la roba amb aigua freda. Cadascuna d’aquestes mesures pot tenir un impacte en el nostre pressupost anual fins a 0,4 tCO2. Si en prenem unes quantes de combinades, podem estalviar-nos fàcilment més d’una tona de CO2 anualment.

Finalment, entre les mesures de gran impacte per a reduir les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle hi ha seguir una dieta basada en plantes i no en animals (reducció fins a 1,6 tCO2), comprar només energia renovable (-2,5 tCO2), reduir els efectes de la conducció, com ara comprant un vehicle elèctric (-1,2 tCO2), evitar un vol transoceànic (-2,8 tCO2), viure sense cotxe (-5,3 tCO2) o, la mesura més polèmica de l’estudi: tenir un fill menys (entre 24 i 118 tCO2 menys). Només amb aquestes mesures de gran impacte es pot fer que les poblacions dels països més avançats passin de generar entre 6 i 16 tCO2 per persona i any a assolir les 2,1 tCO2 que representa l’Acord de París, el valor màxim per tal d’assegurar que les temperatures no superin els 2°C i es desestabilitzi completament el sistema climàtic.

El context de l’estudi
Cal contextualitzar les mesures proposades per l’estudi, perquè se centra sobretot en països anglosaxons. Una de les mesures que proposa en l’àmbit general, més enllà de l’individual, és canviar un urbanisme extensiu, típic de països com els EUA, el Canadà o Austràlia, per un urbanisme de ciutats compactes, que és precisament el nostre, típic de ciutats mediterrànies. Igualment, al nostre país la utilització de transport públic és molt superior al d’aquests indrets, on va lligat precisament al tipus d’urbanisme. Tot i que som molt lluny de països com ara Dinamarca o els Països Baixos, darrerament es comencen a prendre accions decidides a favor de la bicicleta en ciutats com ara Barcelona, incloent-hi la prohibició de la circulació dels vehicles més contaminants. En l’adopció dels vehicles elèctrics, especialment en el transport públic, el nostre país va molt endarrerit en relació amb països com ara la Xina, Noruega o els Països Baixos, capdavanters en aquest àmbit. Pel que fa a seguir una dieta vegetariana, el nostre país té una gran indústria agroalimentària per a l’exportació, que continuaria generant emissions. Sobre això, caldria una reconversió industrial impulsada pel govern. Cal tenir en compte, a més, que mesures d’impacte mitjà, com ara comprar productes locals, potenciar el reciclatge i la reutilització, ja formen part de les campanyes governamentals del nostre país, segurament a diferència de molts països anglosaxons.

Una altra limitació de l’estudi és que no considera la innovació tecnològica. Moltes de les mesures, especialment les de més impacte, representen d’antuvi un canvi dràstic en les nostres vides, molt impopular políticament i només atractiu per a les persones més conscienciades i militants. Tanmateix, les noves tecnologies poden aconseguir el mateix efecte sense haver de fer grans renúncies en el nostre nivell de vida actual. Per exemple, podríem fabricar carn de manera industrial a mitjà termini. La substitució dels vehicles de combustió per vehicles elèctrics s’accelerarà els cinc anys vinents. Amb l’aparició de vehicles sense conductor, podrem viure sense cotxe en propietat però sense haver de renunciar a utilitzar-lo quan el necessitem: hi haurà flotes de cotxes autònoms que podrem compartir amb familiars o amics, o llogar-los per hores. D’una altra banda, avui dia les energies renovables són la manera més econòmica de produir electricitat, i les centrals solars i eòliques es construeixen molt més ràpidament que no les centrals de carbó, gas o nuclears. Comprarem energia renovable no pas per militància, sinó perquè serà la més barata. Pel que fa als avions i vaixells, es comencen a fabricar els primers prototips elèctrics. Alimentats amb electricitat de fonts renovables, no haurem de renunciar a fer viatges amb avió o amb vaixell. Per tant, hi ha mesures que avui dia impliquen renúncies i que ara percebem com si fossin militants, però que aviat seran l’opció més lògica i econòmica.

Finalment, la mesura més polèmica, però de més impacte, la de tenir un fill menys, cal relacionar-la amb la natalitat. El nostre país és un dels països del món amb una natalitat més baixa, per sota de la taxa de substitució (2,1 fills). A la pràctica al nostre país, tenir un fill menys representaria no tenir-ne cap, per a la majoria de parelles. De fet, els països de la UE, com també la Xina, amb la natalitat actual començaran a perdre població durant els anys que vénen. Avui dia, globalment, ja s’ha assolit una taxa de 2,1 fills. L’augment de població no és degut al fet de tenir un gran nombre de fills, sinó a l’augment de l’esperança de vida. Tanmateix, la població creixerà fins a uns 10.000 milions d’humans, cadascun dels quals produirà gasos d’efecte hivernacle. Fins i tot els experts calculen que una població ideal hauria d’oscil·lar entre 1.500 milions i 5.000 milions d’humans (avui dia en som uns 7.000 milions).

Una altra crítica a l’estudi és que es basa en el fet que és millor emprendre accions de caràcter educatiu en la població escolar, perquè el sistema de valors d’una generació és molt difícil de canviar, valors com ara què representa un cotxe, els perills del consumisme o la necessitat de reciclar. El problema és que aquestes mesures trigaran dècades a tenir efecte (quan la població escolar es faci adulta), i l’estudi justament critica que les mesures estructurals són molt lentes. Igualment, les mesures educatives tenen limitacions, com es pot comprovar en el reciclatge. Mentre a la UE el reciclatge d’escombraries es fa des de l’àmbit pedagògic (campanyes com ‘Envàs on vas?’) o amb multes als ciutadans que no reciclen (països nòrdics), països com els EUA han apostat per la tecnologia: les escombraries les separa la companyia de recollida i no els ciutadans. Tot i que d’entrada el triatge per part dels ciutadans hauria de ser més eficaç, a la pràctica s’aconsegueixen taxes superiors de reciclatge amb la separació industrial. Això és així perquè els ciutadans, tot i les campanyes d’educació, poden no destriar bé els residus, per mandra, per manca d’espai a l’habitatge, per ideologia o per incivisme, entre més. El tractament de les aigües residuals al nostre país també exemplifica que les mesures estructurals tenen un impacte molt més gran que no pas les mesures educatives. Tot i que ja no llencem tants residus al vàter gràcies a les campanyes de conscienciació, encara se n’hi llencen. La millora de les aigües residuals ha estat, principalment, per la construcció de nombrosíssimes depuradores, en compliment de la normativa europea, mesures estructurals de compliment obligatori que els ciutadans paguem amb el rebut de l’aigua.

Malgrat tot, la principal virtut de l’estudi és que posa una xifra, 2,1 tCO2 per persona i any, que ens alerta de la magnitud d’esforç que hem de fer en relació amb el nostre nivell de vida actual, que és insostenible. A partir d’aquí, podem anar aplicant en el nostre àmbit personal les mesures que ens proposa, essent conscients de l’impacte que té cadascuna. Però, tot i les mesures dels governs, no hem de passar per alt que al final som nosaltres que provoquem les emissions de gasos d’efecte hivernacle, segons el nivell de vida que tinguem i les decisions de consum que prenguem. Lluitar contra el canvi climàtic també és responsabilitat nostra.