17.12.2019 - 21:50
Dilluns un jutge de Brussel·les va ajornar la vista sobre l’euroordre contra el president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig fins al 3 de febrer. I, amb això, va fer una cosa remarcable. Va decidir d’agrupar tots tres casos, inclòs el de Lluís Puig, tot esperant que el Tribunal de Luxemburg decideixi sobre la immunitat de Puigdemont i Comín com a eurodiputats. És a dir, va voler esperar també en el cas de Puig, per més que no sigui eurodiputat i no pugui arribar a tenir immunitat, perquè entén el cas d’una manera global. Hauria pogut obrir una peça separada i avançar en la resolució sobre Puig, però no ho va fer. La situació del conseller ha estat eclipsada aquestes darreres setmanes pel debat sobre la immunitat, però la seva lluita jurídica i política contra l’extradició és molt important perquè palesa les contradiccions de l’acció de la justícia espanyola en la persecució contra els dirigents independentistes.
La mala reputació de l’estat espanyol amb la gestió interessada i barroera de les euroordres es comença a notar. És un mecanisme de confiança entre els estats membres per a millorar i agilitar la cooperació entre els sistemes judicials. I l’ús que en fa Espanya aconsegueix l’efecte contrari: crea desconfiança. Perquè el jutge belga no veu pas clar que el Suprem no acabi retirant també aquesta euroordre, tenint en compte el possible reconeixement de la immunitat de Puigdemont i de Comín. Hauria pogut separar el cas de Puig, fer-ne un tractament diferencial i avançar-hi, però no ho va fer.
El jutge belga té una visió global de la situació, no se cenyeix estrictament a examinar el cas particular dels exiliats que la justícia espanyola vol extradir, sinó que té coneixement de l’expedient que hi ha pendent a Luxemburg sobre Puigdemont i Comín i de l’euroordre contra Clara Ponsatí a Escòcia, amb el condicionant important que hi ha en el seu cas de l’execució del Brexit, previst el 31 de gener. Perquè Ponsatí serà eurodiputada quan els eurodiputats del Regne Unit es reassignin entre els altres estats membres. Curiosament, el jutge belga que ha de decidir sobre l’extradició de Puig, de Puigdemont i de Comín ha adiat la vista següent més enllà d’aquesta data, el 3 de febrer. Aquell dia, previsiblement, el panorama global sobre els exiliats polítics catalans serà més definit.
Perquè llavors és probable que ja s’hagi aclarit la situació de Puigdemont i de Comín com a eurodiputats; se sabrà si efectivament disposen d’immunitat i, per tant, no poden ser extradits. El jutge de Brussel·les podria retornar l’euroordre contra Puigdemont i Comín a Espanya perquè no és pertinent, i deixar que el procediment contra Lluís Puig continuï el seu curs. Però és possible que si se sap abans que Puigdemont i Comín tenen immunitat, l’estat espanyol retiri l’euroordre, i això vol dir retirar també la de Lluís Puig. És això que tem el jutge belga, i per això dilluns va decidir de guanyar temps i esperar, pel cap baix, fins el 3 de febrer.
Quina malversació?
Una altra possibilitat seria que, arribats a aquest punt, després emetessin una quarta euroordre només contra Puig i, alhora, demanessin al Parlament Europeu el suplicatori per a poder fer la petició d’extradició i jutjar Puigdemont i Comín. És probable que tard o d’hora el jutge belga examini la prova sobre l’extradició de Lluís Puig. La defensa ja fa molt temps que està preparada per a aquesta avinentesa. D’ençà del novembre del 2017, amb la primera euroordre. I aquests dos anys han anat acumulant material, no únicament per a demostrar que no hi ha proves que Lluís Puig malversés diners com a conseller de Cultura, sinó també per a fer veure al jutge que els poders de l’estat espanyol n’han anat vulnerant sistemàticament la presumpció d’innocència, tractant-los sempre de delinqüents. Alhora han palesat que a l’estat espanyol no tindrien un judici just.
Les euroordres que Espanya ha enviat a Bèlgica contra els exiliats catalans –ja n’hi ha hagudes tres– encara no han arribat a entrar mai al fons de la qüestió, perquè o bé la part espanyola l’ha retirada per por de perdre-la (la primera vegada), o bé ha comès un error de forma (la segona vegada) o ha topat amb els drets polítics d’eurodiputats electes (la tercera vegada). Quan hi entrin, el jutge veurà d’entrada el difícil encaix del delicte de malversació al codi penal espanyol amb el delicte de corrupció belga que implica un lucre personal i que no té res a veure amb el cas pel qual és perseguit Puig. I veurà també la incongruència que Lluís Puig pugui arribar a ser l’únic membre del govern del referèndum de l’1-O a ser condemnat per malversació. Perquè els presos condemnats pel Suprem al judici de l’1-O han estat declarats culpables d’un delicte de malversació en concurs medial, és a dir, amb el propòsit específic de cometre un delicte de sedició. En canvi, Lluís Puig no el reclamen pas per sedició, sinó tan sols per malversació. Però per malversació per a fer què? La sentència del Suprem del 14 d’octubre amb prou feines esmenta el Departament de Cultura en la malversació relacionada amb l’1-O. Com es podria argumentar al judici de l’euroordre que hi ha indicis clars que Puig va cometre malversació?
Fos quina fos la resolució del tribunal de Brussel·les en el cas de Lluís Puig, hi hauria una primera opció de recurs a un tribunal d’apel·lació format per tres jutges. Hi podrien recórrer o bé la fiscalia o bé Lluís Puig, segons la decisió. I una vegada resolt l’hipotètic recurs, encara hi hauria l’opció d’un recurs de cassació, també a Bèlgica, davant un tribunal format per cinc magistrats.
Sixena, judici polític i arbitrarietat
I mentre s’ajorna el procés de l’euroordre, Lluís Puig ha hagut de pagar una fiança de 88.000 euros pel procediment que té obert en un jutjat d’Osca per la denúncia de la fiscalia i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, arran del litigi de les obres de Sixena. L’acusen de desobediència, juntament amb l’ex-conseller Santi Vila. Aquesta causa és reveladora de l’arbitrarietat del sistema judicial espanyol, perquè va permetre a Puig de declarar per videoconferència en la fase d’instrucció, i podrà personar-se en el judici mitjançant el seu advocat. En canvi, tot això no els ho van permetre en la causa del judici contra el procés al Suprem.
I sorprèn l’elevada quantitat de la fiança imposada, que el tribunal ha demanat ara, quan encara no s’ha obert el judici oral. Supera fins i tot la multa que les acusacions li volen imposar per aquest cas. És una fiança política perquè sou qui sou?, li demanem. ‘Sí, és que és un judici polític.’ La fiança s’ha pogut pagar mercès a les aportacions a la caixa de solidaritat, que Puig agraeix amb un deix d’emoció en la veu, perquè el seu cas i el seu patiment sovint han quedat més oblidats que no els d’altres represaliats amb més projecció mediàtica.
Enguany ha patit la mort del pare, i ha lamentat no poder ser amb la seva família de Terrassa en aquell moment. Al missatge que va escriure a Twitter anunciant-ho, va dir que l’última voluntat del seu pare era que tot allò que fes fos per anar amb la cara ben alta. I malda perquè sigui així. És la voluntat de continuar lluitant que es desprèn de la seva tasca contínua per a organitzar actes culturals i reivindicatius i també de les seves paraules: ‘Durant aquests dos anys que fa que som a l’exili han anat canviant governs a Espanya, hem vist com els jutges han anat interferint en els processos polítics, hem vist informes de l’ONU i d’Amnistia Internacional, i nosaltres continuem aquí, lluitant jurídicament a Europa i amb fortalesa anímica. Aquí sí que ens tracten d’una manera normal els tribunals, sense beneficis ni privilegis, però d’una manera normal, inclosa la fiscalia. No ens fan cap favor especial. Hi trobem normalitat i no excepcionalitat. Tot allò que fem aquí ho fem pels presos, i per tots els ciutadans, que tenen un sistema judicial que no es mereixen.’
