Què pot passar als deu investigats del Tsunami en mans de García-Castellón?

Oriol Soler, Xavier Vendrell, Marta Molina, Josep Campmajó, Jesús Rodríguez, Jaume Cabaní, Oleguer Serra, Marta Rovira, Josep Lluís Alay i Nicola Flavio Giulio Foglia són els deu investigats per terrorisme en la causa contra el Tsunami Democràtic a l’Audiència espanyola. Són deu beneficiaris de la llei d’amnistia que, probablement, no seran amnistiats. Almenys d’entrada. Perquè qui hauria d’aplicar-los la llei d’amnistia en un període de dos mesos d’ençà de l’entrada en vigor és el jutge Manuel García-Castellón, i res fa pensar que l’acabi aplicant. Què passarà, doncs, amb aquests investigats? El president Carles Puigdemont i el diputat Ruben Wagensberg, també investigats en aquesta causa, són en mans de la jutgessa Susana Polo al Tribunal Suprem espanyol, perquè són parlamentaris, i la resolució del seu cas pot condicionar la sort dels altres deu a l’Audiència espanyola. I és ben possible que tots ells hagin de lliurar una batalla judicial de molts mesos abans de poder ser amnistiats.

Però la primera incògnita és què els pot passar d’ara fins a la publicació de la llei d’amnistia, a final de maig. Tots dotze són investigats en una causa per terrorisme que té l’aval tant de l’Audiència espanyola com del Tribunal Suprem espanyol i, fins i tot, de la tinent fiscal que va discrepar del fet d’incloure-hi, ara per ara, el president Puigdemont. Totes les diligències practicades fins ara per García-Castellón per mirar de fonamentar la investigació per terrorisme han anat fracassant: ni els informes de l’agència de seguretat europea, ni la de l’espanyola, ni dels serveis d’emergències de la Generalitat, no han aportat dades que l’afermin, ans al contrari. I, tanmateix, el jutge els ha emprats per confirmar aquesta investigació, perquè li pot servir de pretext per a no aplicar l’amnistia.

I, en canvi, ha fonamentat la causa en les acusacions particulars que ha permès que s’hi personessin: organitzacions d’extrema dreta i policies espanyols, que poden ser determinants perquè García-Castellón prengui decisions repressives contra els investigats. Perquè el jutge encara té pendent de citar-los a declarar com a investigats i, de fet, de fer-los saber formalment que són investigats. Per tant, una decisió que García-Castellón pot prendre aviat és la de citar-los tots per a prendre’ls declaració. Els pot citar perquè hi vagin voluntàriament o bé els pot portar a declarar davant seu de manera forçada perquè són investigats per terrorisme i perquè pot considerar que hi ha risc de fugida o de destrucció de proves.

Aquesta darrera opció sembla poc probable, tenint en compte que ja fa mesos que els va situar públicament al centre de la investigació i ni tan sols els ha citats. Però sí que podria ordenar-ne la detenció si no anessin a declarar voluntàriament. I si, com en el cas de Ruben Wagensberg, s’haguessin exiliat, segurament activaria l’ordre de detenció europea corresponent per un delicte de terrorisme. Vet ací la gran incògnita: quan estarà disposat a fer-ho, García-Castellón? Quan ho farà, tenint en compte que abans de dos mesos ja haurà entrat en vigor la llei d’amnistia?

Si ho fa abans, i hi ha investigats que són fora de la jurisdicció espanyola, hi haurà possiblement euroordres damunt la taula dels jutges dels estats de la UE on siguin. Però en el cas de Suïssa, on és actualment Wagensberg, és del tot improbable que hi hagi cap extradició. És, en aquest sentit, una jurisdicció segura, ateses les consideracions que han fet les autoritats suïsses sobre la investigació per terrorisme contra el Tsunami; perquè van respondre a García-Castellón que investigava delictes polítics, que no trobaven que els fets investigats encaixessin de cap manera en un delicte de terrorisme, i encara li van demanar si no tenia pas present que hi havia en tramitació una llei d’amnistia que podia tenir efectes sobre tots els investigats.

I si enviessin euroordres a països com ara Bèlgica i l’estat francès? Una jurisdicció europea seria segura? Els jutges que rebessin l’euroordre l’haurien de tramitar i haurien de prendre la decisió d’extradició, en principi, de manera automàtica, perquè el terrorisme és un dels trenta-dos delictes especificats en la decisió marc pels quals no cal que hi hagi un control de doble tipificació en el codi penal de l’estat emissor i en el receptor de l’euroordre. Els afectats podrien mirar d’aturar aquest automatisme amb un argument important, el de la vulneració de drets fonamentals de què podrien ser víctima en cas de lliurament a l’estat espanyol, i fins i tot el de persecució per motiu de pertinença a un grup objectivament identificable de persones per raons polítiques, d’acord amb la sentència del TJUE del 31 de gener de 2023 de resposta a les pre-judicials de Pablo Llarena.

Quan entrés en vigor la llei d’amnistia, García-Castellón els l’hauria d’aplicar. Si no ho fes, els investigats haurien d’engegar una llarga batalla jurídica de recursos per a forçar que els l’apliquessin i que es podria allargar més d’un any. Haurien de presentar, en primer lloc, un recurs d’apel·lació a l’Audiència espanyola contra la decisió de García-Castellón de no amnistiar-los. Si el tribunal els denegués el recurs, podrien presentar recurs al Tribunal Suprem espanyol, que el podria retenir durant mesos. I, finalment, en cas de denegació, tindrien a l’abast el recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol, que podrien confiar que els el fos concedit.

Ara, aquesta batalla jurídica es podria escurçar si abans es resolgués per a Puigdemont i Wagensberg, que tenen la causa oberta al Tribunal Suprem espanyol. Si el seu cas arribés al TC abans, la resolució tindria efecte tant per a ells com per als deu investigats a l’Audiència espanyola.