Què pot fer ara el Suprem contra Puigdemont? Les claus de la nova batalla europea

Quines conseqüències tindrà per al president Carles Puigdemont la decisió del Tribunal Suprem espanyol d’obrir-li una causa penal per terrorisme per les mobilitzacions del Tsunami Democràtic? La clau de tot plegat torna a ser la condició d’eurodiputat de Puigdemont i la seva immunitat. Això impedia a Manuel García-Castellón de continuar-lo investigant, i per això el jutge de l’Audiència espanyola va demanar al Suprem que assumís la causa (tot i que la defensa del president recorda que el Suprem tampoc no és competent per investigar-lo, segona la sentència del TJUE del 31 de gener de 2023).

Un nou suplicatori

Ara, doncs, el Suprem espanyol ja té a les mans la causa contra Puigdemont, i correspondrà a la jutgessa instructora designada, Susana Polo, de moure peça. I és previsible que no trigui. Però, què pot fer? Perquè si bé el Suprem es considera el tribunal competent per a investigar un eurodiputat, no pot fer res si no té el vist-i-plau del Parlament Europeu. I per això, Polo haurà de demanar un nou suplicatori contra Puigdemont, amb uns condicionants molt importants: que la legislatura és a punt d’acabar, que hi haurà eleccions europees el 9 de juny en què Puigdemont voldrà ser candidat, i que hi ha encara una sentència europea (a la qual no s’ha parat gaier atenció) que no trigarà a sortir i que ho pot condicionar tot.

El vell suplicatori de Pablo Llarena no serveix ara al Suprem, perquè aquella petició al Parlament Europeu, que fou concedida amb una divisió de vot al plenari mai vista abans en un suplicatori, aixecava la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí solament per la causa contra el Primer d’Octubre per sedició i malversació. El juliol de l’any passat el TGUE va sentenciar que aquell alçament de la immunitat per part de l’eurocambra va ser correcte, però la decisió és recorreguda en contra en cassació a la instància superior del Tribunal de Luxemburg, el TJUE. I no és previst que hi hagi cap resolució a curt termini o a mitjà. Llarena podria haver enviat una nova euroordre contra Puigdemont després de la sentència, però no va gosar. No ho vol fer perquè sap que una euroordre acabaria a la paperera, i ha preferit deixar-ho córrer, tot i que es va excusar dient que esperaria a saber si el TJUE els concedia mesures cautelars. Un argument absurd, perquè no té sentit demanar cautelars ni concedir-les si no hi ha cap euroordre emesa.

De manera que Puigdemont s’ha pogut moure lliurement per tota la UE tret de l’estat espanyol, on li mantenen activa l’ordre de detenció. I la immunitat l’ha continuat protegint de qualsevol altra acció judicial contra ell, inclosa la del Tsunami; com a eurodiputat, el Suprem necessita el permís del parlament per a poder actuar contra ell en la investigació per terrorisme, i aquest és el pròxim pas que pot fer la magistrada Polo, si no és que abans el cita a declarar en una data concreta. Però fins que no disposi del permís del Parlament Europeu, no pot fer res contra Puigdemont, no pot dictar cap euroordre en contra seu ni practicar-li cap mena de diligència d’investigació. Perquè té immunitat.

I tan bon punt el Suprem enviï el suplicatori a la presidenta de l’eurocambra, Roberta Metsola, començarà el procediment per a aprovar-lo, o rebutjar-lo: la Comissió d’Afers Jurídics, que presideix l’eurodiputat de Ciutadans Adrián Vázquez, designarà un ponent perquè, una vegada examinada tota la documentació, tant la del Suprem com les al·legacions de Puigdemont contra el suplicatori, elabori un informe amb una proposta per a acceptar-lo o declinar-lo, que s’haurà de sotmetre a votació dins la comissió. Si la comissió l’aprova, finalment serà el ple del parlament que l’haurà de ratificar. Aquest tràmit va durar ben bé un any en el suplicatori anterior, però l’esclat de la pandèmia va afegir dificultats que van fer endarrerir-ne molt la tramitació, i la feina efectiva va ser d’uns quatre mesos.

Les eleccions europees, a tocar

Això vol dir que aquest nou suplicatori s’encavalcaria amb les eleccions europees del juny i amb la constitució del nou parlament, que es farà amb el primer ple de la legislatura, a Estrasburg, entre el 16 i el 19 de juliol. La condició d’eurodiputat, i les immunitats que implica, acaben el dia que comença la nova legislatura, però es renova automàticament si hom ha tornat a ser elegit: hi ha una continuïtat. I el Tribunal de Justícia de la UE ha deixat clar en les sentències d’aquesta darrera legislatura que un eurodiputat adquireix la immunitat d’ençà de la proclamació com a electe.

És possible que el Parlament Europeu actual comenci a tramitar un suplicatori contra Puigdemont, però que no el pugui resoldre, i que hagi de passar al següent parlament, sempre que, és clar, Puigdemont continuï essent europarlamentari. Que sigui abans o després pot ser significatiu, perquè ara sabem quina és la composició de l’eurocambra, la mateixa que el març del 2021 va aprovar, amb molt vot discrepant, l’aixecament de la immunitat dels eurodiputats exiliats catalans. Què passaria ara amb un suplicatori per terrorisme contra un diputat com Puigdemont, que ha arribat al final de la legislatura amb el reconeixement per part de l’anomenada bombolla brussel·lesa de ser un dels polítics europeus més influents del moment? I l’altra pregunta: el pròxim parlament tindrà una composició amb més presència de la dreta i l’extrema dreta?

L’embolic de les credencials

Però els incidents de recorregut no s’acaben pas ací, perquè caldrà veure què fa la presidenta sortint, Roberta Metsola, o bé el nou president del parlament, si Puigdemont renova l’escó. Perquè hi ha pendent de resolució a la justícia europea el litigi sobre la negativa del president sortint de l’eurocambra al començament de la legislatura actual, Antonio Tajani, a reconèixer Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras (aleshores a la presó) com a eurodiputats. Perquè en les darreres eleccions la Junta Electoral espanyola (JEC) no va incloure’ls en la llista de noms d’eurodiputats de la circumscripció de l’estat espanyol que li va enviar, per més que havien estat proclamats eurodiputats electes al BOE mateix. Però no havien jurat la constitució espanyola. Tajani els va deixar fora del parlament i fou el nou president, David Sassoli, que els va obrir la porta arran de la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras que reconeixia que tenien immunitat d’ençà que van ser elegits.

Però una cosa és la immunitat i l’altra cosa és la credencial d’eurodiputat, per més que pugui semblar paradoxal la distinció. I en la sentència de l’any passat el TGUE deia que, si bé tenien immunitat, Tajani va fer bé de no reconèixer-los la condició d’eurodiputats, perquè no podia fer cap altra cosa si les autoritats espanyoles, és a dir, la JEC, li deia que no la tenien. Aquella sentència del TGUE fou recorreguda en contra al TJUE per la defensa de Puigdemont i de Comín i és possible que la sentència arribi abans de final d’aquesta legislatura i que aclareixi com hauria de procedir el president del parlament si, arran de les pròximes eleccions, es troba en una situació semblant.

Perquè és ben possible que la JEC vulgui impedir novament que Puigdemont pugui ser eurodiputat. De fet, va respondre a la presidenta Metsola que ni ell ni Comín ni Ponsatí ni l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé no podien tenir la condició d’eurodiputats perquè no havien jurat la constitució espanyola. Els serveis jurídics de la cambra tenen en un calaix aquella resposta, i sembla clar que esperaran a la sentència del TJUE abans de dir res sobre la validesa de les credencials d’aquests parlamentaris.

I l’amnistia?

És possible que hi hagi batalla política i jurídica aquests mesos vinents a Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg. Amb un darrer factor, molt important: probablement unes quantes setmanes abans de les eleccions haurà entrat en vigor una llei d’amnistia que hauria de beneficiar Puigdemont. El Tribunal Suprem espanyol ho provarà d’impedir, vet ací el propòsit de l’obertura de la causa penal per terrorisme pel Tsunami Democràtic. Si la llei deixa clar que aquesta causa no impedeix que sigui amnistiat, el procediment s’hauria d’arxivar i la persecució penal contra Puigdemont s’hauria d’acabar. Primer caldrà veure com acaba la referència al terrorisme, que Junts vol eliminar però que el PSOE exigeix; i després és ben clar que el Suprem mirarà d’impedir o d’entrebancar l’amnistia (digui què digui la llei) amb preguntes pre-judicials al TJUE sobre la compatibilitat amb el dret de la UE d’amnistiar investigats per terrorisme (causa del Tsunami) o per malversació de fons (causa de l’1-O).

Si el tribunal europeu admetés a tràmit les preguntes pre-judicials, la resposta podria trigar entre un any i dos a arribar, i mentrestant l’amnistia no s’aplicaria pas a Puigdemont. Però els procediments judicials contra ell també s’haurien d’aturar tot esperant la resolució de Luxemburg. Una altra cosa seria si el TJUE no acceptés a tràmit la pregunta, perquè trobés que els dubtes sobre les amnisties són prou esbandits amb la jurisprudència actual, que diu clarament que són qüestions que no tenen a veure amb el dret de la Unió sinó amb el dret constitucional de cada estat. No és pas descartable que passi això.

I és clar, doncs, que la darrera paraula sobre la validesa de l’amnistia la tindrà el Tribunal Constitucional espanyol, en què arribarà una allau de recursos i de qüestions de constitucionalitat; i també una guerra de recusacions i de pressions que ja es va coent, a foc lent.