03.04.2024 - 21:40
|
Actualització: 04.04.2024 - 10:31
En plena campanya de les eleccions basques, ahir un jutge va decidir de processar sis membres de la direcció del partit basc Sortu –que és el nucli central de la direcció d’Euskalherria Bildu.
La raó, més ben dit l’excusa, van ser els Ongi Etorri. Ongi etorri tan sols vol dir ‘benvinguda’, però el nacionalisme mediàtic espanyol ha aconseguit que l’expressió s’identifique amb la benvinguda que reben als seus pobles, en concret, els presoners bascs quan són alliberats.
Acabada ETA, per l’acció de l’esquerra abertzale, Espanya no ha deixat de furgar en la història, provant de trobar la mínima escletxa que li permetés de continuar reprimint i de continuar fent-la servir en la lluita contra el nacionalisme basc. En aquest cas, fins i tot malgrat que els presos decidissen ja fa anys de demanar que no es fessen els Ongi Etorri, com un gest de reconeixement envers les víctimes d’ETA.
No hi ha res casual. La investigació judicial en qüestió es va obrir el 2018 i justet, justet, fa efecte la setmana que comença una campanya electoral en què per primera vegada podria ser que Euskalherria Bildu aconseguís la victòria.
Però tampoc no hi ha res casual en el fons de l’afer.
I no hi ha res casual en el fons perquè parlem, en aquest cas, de l’independentisme basc, però podríem parlar perfectament de nosaltres. I una cosa és clara per l’historial conjunt que hem hagut de sofrir els uns i els altres: que faces què faces ets l’enemic. I t’apliquen el dret penal de l’enemic. Tant és que poses bombes com que poses urnes, això tant hi fa. I són ells que ho han demostrat, no és pas una opinió meua.
Deveu recordar que en el moment culminant de la lluita contra ETA, Espanya proclamava que en absència de violència es podia parlar de tot i tot era possible. Tanmateix, l’octubre del 2017, en absència de violència, no van voler parlar de res, tampoc. I el govern català va acabar a la presó i a l’exili i amb quatre mil persones encausades, com si Puigdemont, Junqueras, Forcadell o Cuixart haguessen posat bombes. Igual.
Més i tot: cal recordar que al País Basc, això cal recordar-ho avui també, Espanya es va negar sistemàticament a col·laborar en el desarmament d’ETA –un cas únic en la història: mai un estat no havia posat traves a la dissolució d’un grup armat dissident. I que el desarmament el va haver de fer la societat civil, perseguida també com hem vist aquests dies, per contribuir al final de la violència.
En definitiva: ja fa catorze anys del darrer atemptat d’ETA, una dotzena d’anys de l’anunci del cessament definitiu de la lluita armada i sis de la desaparició de l’organització, però res no basta per a aturar la repressió espanyola. Els uns han abaixat les armes, però els altres, vet-ho ací, no. O no totes.
I amb vista al futur –al futur d’ells, però també al nostre–, tot això cal saber-ho i tenir-ho ben assumit. Per a actuar en conseqüència. No és la circumstància, ni les formes, ni què pugues haver fet allò que determina el rebuig del nacionalisme espanyol a qualsevol mena de diàleg i que el fa recórrer a la repressió més descarnada. No: és la seua essència. I després de tot el que ens han fet a nosaltres, això és demostrable.
PS1. Una altra sobre com funciona Espanya: la Junta Electoral que prendrà les decisions sobre la campanya de les catalanes ja ha caducat. No és legal, per entendre’ns. Ho explica en aquest reportatge Alexandre Solano.
PS2. Un dia més us he de demanar que ajudeu VilaWeb. Feu-vos-en subscriptors.
