Que ja hem pagat més de catorze milions d’euros…

Pagar les multes és imposible. Sempre podran posar multes més i mes grans fins que el fons no pugui pagar i de pasada ells s’enforteixen i nosaltres desviem uns fons que podrien servir per fianaçar l’enfrontament.

Hem de tenir clar que en aquesta guerra del segle XXI la manera de matar a les persones és arruinant-les. Els soldats del segle XX anaven a la guerra amb casc i armilla antibales, els del segle XXI hi haurien d’anar sent insolvents, sense cap patrimoni ni cap renda al abast de les urpes de l’enemic.

Si a algú li enxampen quelcom sempre serà milt millor que el fons de solidaritat el compensi a ell pel que li haguin pogut embargar que no pas pagar el que l’enemic demani. El que poden embargar sempre té límit el que poden demanar és ilimitat.

L’única sortida que veig es l’independència per la via “rupturista”. Res de taules de diàleg ni d’aparcar la independència com a somni d’aquí uns 20 anys. Però ja ho ha dit clarament l’Asens, ERC no té la independència com a objectiu.
Pel que fa a les multes, crec que com que l’estat ñol ja ens té ben apamats cada cop més pugen l’aposta. Penso que els perjudicats haurien de negar-se a pagar res, com el MHP Quim Torra.
En un altre ordre de coses, segueixo opinant que millor que JxCat no entri en aquest govern i, fins i tot, que no faciliti la investidura, i si anem a eleccions serà per què ERC ho ha buscat. La llàstima és que amb els mitjans de propaganda que tenen tornaran a engalipar els mateixos babaus.
Visca Catalunya Lliure !!*!!

La iniciativa política l’ha de portar el poble. Està quedant ben clar que els partits i les persones que hi son, estan atemorides per com l’estat espanyol castiga els dissidents de la pàtria única i, per això, es dediquen a treballar per tirar endavant l’engendre de l’autonomia.
Sempre havíem dit que l’anhel d’independència surt del poble i compromet als polítics. Tots som necessaris i cal unitat estratègica per fer callar l’abús de poder que hem de patir com a minoria nacional.
Hem de fer saber al món que les pràctiques de l’Estat Espanyol són un perill per al projecte de la justícia mundial.
Les entitats, com a representants del poble que són, han de prendre la iniciativa i aconseguir un consens estratègic pèr fugir d’aquest infern que representa l’irreductible Espanya de Franco.

En l’època de Franco posaven fiances per sortir als que estaven en provisional i si els presos no la pagaven els l’anaven rebaixant, perquè no podien tenir les presons plenes de presos polítics i per què volien recaptar. Com ara. Crec que seria bó provar-ho.
La caixa de solidaritat ha de recaptar per pagar advocats i salaris a les famílies afectades però no al sistema judicial i evidentment denunciar-ho a Europa.

Però això és el mateix que s’hauria de fer amb tota la repressió. Ens gastariem menys diners i segur que seria més efectiu.

La magnitud de les sancions busca trencar la solidaritat. I trencant la solidaritat s’acabarà per una bona temporada el problema català per a Espanya.
Agafo un plantejament de l’editorial que em sembla clau:
“és una evidència incontestable que per aquest camí, limitant-nos a acceptar les decisions judicials i anant-hi a remolc, la repressió no s’acabarà mai. De manera que la pregunta que ens hem de fer com a societat és quina és la manera òptima de frenar la voracitat repressiva de l’estat espanyol”.
La qüestió no és acabar amb la repressió, ja que que aquest no és un aspecte deslligat del conjunt.
Tampoc frenar la voracitat repressiva ja que es tracta de quantitats mínimes per a un estat.
Que la situació era aquesta es veia clar des de bon principi [si es volia o podia veure] ja que l’alternativa real és la desaparició com a nació i cultura o la independència.
Un ingredient imprescindible de la solució és la gent, la gent mobilitzada amb algun tipus d’organització.

Doncs si està tant clar que hem d’activar la DUI demà i no d’aquí a 20 anys: per què la Sra. Odei, el Sr. Barnils entre altres i en aquest matei diari, treballen com a sicaris d’ERC per fer-nos creure que “ara no toca” perquè “no som prous” i per tant hem d’anar per “la via àmplia” a ser “tutelats” per Madrid. Tutelats, empresonats i robats…

Si fem president de la Generalitat a un botifler, ens mereixarem el primer premi a el poble més imbècil del planeta.

Pagar i callar no té trellat. Cal lluitar d’altra manera. No sé com: es pot no comprar a establiments que recolzen els adversaris, es poden fer denuncies clares sobre qui hi ha al tribunal de cuentas i què hi fa (això ho fa octuvre, per exemple), s’ha de denunciar els abusos; però sobretot, s’ha de mirar des de fora. La legislació espanyola és com una gàbia. Nosaltres estem dins i ells tenen la clau. Hem de canviar el punt de vista. Sense moneda, sense independència real, amb el rei fugit, sense pervindre… En realitat han deixat d’existir.

Diu l’editorial: De manera que la pregunta que ens hem de fer com a societat és quina és la manera òptima de frenar la voracitat repressiva de l’estat espanyol si la politique d’apaisement, la política de convivència pacífica, no funciona.

Doncs la resposta a la pregunta és ser una mica més valents i unir-nos al carrer. Naturalment, cap associació d’aquestes famoses nostres ja no funciona si no es per una costellada. Trobo que recolzant el CxR podríem fer la feina, però ai, ERC no en vol saber-ne res. Només l’interessa governar les engrunes de la gestoría.
Solució: noves eleccions, JUNTS majoría després de veure la misèria d’ERC i anar a treure la gent de la presó. O, entrar-hi tots plegats d’una punyetera vegada.

I la secretària general d’ERC, la Marta Rovira, com és que no diu res? Per què aquest silenci obstinat?
No tinc cap dubte que és una independentista de pedra picada. I encara que sigui a l’exili, té el càrrec organitzatiu més important d’ERC. Com és que en moments com els que vivim calla de forma incomprensible? Per què Rufián (i Tardà) es poden sentir impunes a l’hora de boicotar les negociacions amb JxC i imposar la seva estratègia? Mana realment qui ha de manar a la cúpula d’ERC? Qui li ha fet el llit?

Fa l’efecte que per necessitat, per descans, per fastigeix o pel què sigui, a estones ens evadim a móns paral•lels on s’hi pot estar a gust per una estona, es pot parlar, analitzar i teoritzar sobre el què es vulgui…però tard o d’hora has de tornar i aleshores tot el què hagis pogut construir a l’altre, s’esvaeix.
M’ha semblat que aquest editorial totalment encertat, ha estat creat en un d’aquests móns, més raonables i lògics que el que vivim hores d’ara.
Plantejar fer alguna cosa més contra la repressió ferotge de l’estat, assumir que aquest 90% de gent del poble , alguns amb molts sacrificis seguirà pagant, fer veure que es pot parlar de tot, com si no passés res, quan uns polítics ens acaben de dir : la independència no existeix, idiotes!
Em sembla demanar molt.
Estem tocats, enfadats , indignats i enganyats.
Ara mateix no Escorca t-me sóc capaç d’evadir-se d’aquesta realitat.
Molta i sort i forca als que encara teniu il•lusió i confiança!

Crec que CxR hauria d’emetre una criptomoneda com a moneda pròpia Catalana. La banca Catalana serà el programa moneder, que podria ser l’applicació de CxR instalats en els nostres mòbils. El ‘minar’ és podria fer sense consum d’energia, per exemple amb la mateixa app. Per exemple el FairCoin, una moneda de cooperatives de productes de proximitat, fa el ‘mining’ per torn dels usuaris sense cost. Si utilitzariem entretots aquesta moneda i canviariem els Euros ja no necessitariem diners en comptes bancaris per fer transeferències dels quals l’estat pot confiscar. Dit en altres paraules: ningù ja no serà solvent.

No és una solució a tot: l’estat encara pot empoderar els béns. Però això podria ser una solució parcial fins que siguem lliures. A més amb una criptomoneda és pot convertir l’economia Catalana en un forat negre per Espanya que li donarà molta pressió fiscal.

No dic que aquesta proposta és una solució fàcil o que és pot realitzar en un termini curt, però hom ho hauria de considerar seriosament.

És el que té el “catalanisme” Vicent:

Intentaré trenar els editorials d’ahir i el d’avui. Amb el propòsit de fusar les ferides, i que en sagnen:

Fa 41 anys, independentistes convençuts erem a tota la nació, a tot estirar, uns 10.000 i al voltat d’illes prou inconnexes. Per això viatjàvem, amunt i avall i creuavem la mar baleàrica. Per trobar d’altres nàufrags en aquesta mar preciosa però plena algues.

Avui, eixos 10.000 incondicionals i tocats del perol hem arribats a ser un mig milió d’ànimes que espenten la nau per botar-la a la mar lliure. Açò és, a ser independents.

Dels 2500.000 que som proclius, un parell de milions són atribulats i indecisos. No és que siguen “regeneradors” d’un estat amb una mala salut de ferro, sinó que el seu titubeig crea vies d’aigua. A nosaltres també. I a “ellos”.

-“Els vaixells no s’enfonsen per l’aigua que els envolta, s’enfonsen per l’aigua que entra en ells. No permetem que allò que passa al nostre voltant se n’entre dins nostre i ens enfonse.”

En 1981 em vaig enamorar d’un partit que havia induït la creació del GATPAC, amb arquitectes èpics com Torres-Clavé, Josep-Lluís Sert, el castellonenc Pecourt Betés, etc. Què hi havien seduït a un Le Corbusier a vindre a BCN. Hi havia un ferm ancoratge amb la contemporaneïtat de l’època.

https://ca.wikipedia.org/wiki/GATCPAC

10 anys després ja hi militava.

Amb el temps vaig descobrir cosetes que m’astoraven, des d’una posició sobiranista sense matisos:

Tant Macià com Companys van declara sengles repúbliques catalanes des del balcó de Pl. de Sant Jaume. Al que tot l’espectre republicà i Convergència d’Unió els en lloaven.

Però tothom “amaga” que sengles “repúbliques” foren proclamades “dins de la república espanyola una i l’altra en la ibèrica”.

Diguem-ho clar: els dos tòtems “catalanistes” foren dos acoquinats.

Servidor mai ha vista la seua nació dintre de cap altra cosa que no siga ella mateixa. I ja toca que ens diguem les veritats a la cara entre tots, pertal de fer-hi catàrsi i “torcar” (eixugar….llevar la humitat per als no valencians) la bava a l’instrumental d’alliberament.

Aquestes mitges veritats i aquestes mitges mentides ens han dut a la situació d’indecisió actual. Això no ve d’ara, sinó que es remunta a 90 anys arrere.

El “vull i no puc”, tan espaÑol i tan nostre alhora. Si el professor Resina s’esplaia amb la supèrbia i “ufanitat” española, nosaltres tampoc ens quedem massa endarrere.

La manca d’humilitat també ens fa ser esclaus. I l’estat ho sap. Recordeu quan van demanar a no-sé-qui, potser al MHP Mas, 1 milió i en un sol, de dia es va recaptar el doble?

I a traure’n pit una altra volta. Perquè som catalans i tenim la collonera feta d’acer inoxidable. Però no la butxaca. Com tots els pobles del món.

I un l’altre, i un l’altre, i una l’altra, etc. fins que l’economia i la termodinàmica vénen a recordar-nos que elles també existeixen.

Enlloc del món s’ha fet cap independència amb més del 60 % real de la població afectada.

Però, nosaltres, que som el poble triat per Déu, Senyor Nostre, anem a demostrar que som els més eixerits, més bonic, més intel·ligents, més astuts, el més ben formats i els més i millor benparits que en el món es fan i desfan.

Aquesta cruïlla on ens trobem a hores d’ara no és un canvi d’etapa o de cicle sinó el punt d’inflexió que ratifica on hi ha suficient massa crítica que és capaç d’arrosegar eixos dos o tres milions que no acaben de creure que en menys d’un lustre estaran ja al bàndol d’aquells 10.000 dels tocats del perol, empesos per la vida quotidiana.

La “regeneració” -prenent la bifurcació partaliana- és la pròpia nostra. Ni la d’españa, ni la birmana, ni la russa.

No som tan bragats per a la faena que ens encomanà Francesc Pujols i el seu “Concepte General de la Ciència Catalana”.

Ni ens en cal. Som per a una cosa tan senzilla i normal com passa arreu del món de ser sobirans del nostre propi destí i de l’entorn que ens envolta. Així, en petit, i a la nostra pròpia escala.

Josep Blesa (València)

CAIXA DE RESISTÈNCIA
Aquest debat que consisteix a prendre una posició sobre la funció de caixa de resistència per pagar les multes de la repressió, i sobre l’oportunitat de pagar el rescat -perquè es tracta de rescat-, és un debat de molta importància ética, jurídica i econòmica, que hauríem d’haver resolt en fred, i no ara en calent.
Tenim l’experiència d’un debat similar que ja s’ha tancat, i hi ha un protocol convingut quan es tracta de pagar, o no pagar, el rescat que demana un delinqüent segrestador o un delinqüent xantatgista. En comptes de pagar es tracta d’immobilitzar al delinqüent, i ens recomanen que no s’ha de cedir i no s’ha de pagar al rescat perquè seria finançar el delicte, i perquè no s’acabaria mai.
Tant delicte hi ha al darrere d’un segrest o d’un xantatge, com hi ha al darrere d’aquestes multes repressives. Si seguim el joc no s’acabarà mai.
Contra una repressió que no té aturador, es tracta doncs d’immobilitzar al delinqüent i actuar igual que fem contra les accions criminals.

Farem una gran campanya, signarem tots i ja sabem que, quan toque, el PSOE, PP i Vox hi votaran en contra i la porta es tancarà. I? ……
Tornarem a recollir mig milió de signatures tantes vegades com calgui i les podríem enviar també a organismes internacionals (ONU, UE Tribunals de justícia) que vegin que el Parlament espanyol no vol, ni tan sols, parlar d’aquests temes. No se si servirà de gaire, però que el mon sencer sàpiga de que va el “problema Catalan” que diuen per les espanyes.

Poder el problema és que hem premiat la gent que va marxar l’Octubre del 2017 amb la Caixa de la Solidaritat. En algun moment fins i tot es va parlar de pagar-li les multes a l’ex-Conseller Santi Vila. Poder el problema que tenim és que no els hi hem fet pagar als nostres polítics la desfeta del 2017. Van assumir un posat paternalista i van decidir que era millor desaparèixer que demanar al poble de Catalunya de fer front a l’estat espanyol. Poder la Caixa de Solidaritat ha estat un coixí per aquells polítics que no han acceptat que no volem, no necessitem, màrtirs sinó polítics valents capaços de fer avançar el procés i després marxar cap a casa. Poder el problema de la Caixa de la Solidaritat és que permet a determinats polítics mantenir-se en el seu lloc, “lluitant” contra un estat quan el que realment resulta efectiu és demostrar-li a aquest estat que haurà de perseguir judicialment i econòmicament milions de persones. Els polítics actuals, presos o no, estan facilitant a l’estat la repressió. Si enlloc d’haver de perseguir 3000, haguessin de represaliar 300.000 i després 300.000 més, no tindrien capacitat. I tots amb una única resolució: la independència de Catalunya. Per això penso que partits polítics, associacions i fins i tot la Caixa de Solidaritat estan fent més llarg el patiment de tothom.

NO podrem suportar l’embat econòmic de l’estat. Per la senzilla raó que ELLS posen el límit i NO tenen aturador. Es tracta de TRENCAR la SOLIDARITAT i, amb això, d’acabar amb la lluita. Van a totes. Perquè saben que la por funciona. Per a molta gent, funciona. I és normal.
Si aconsegueixen trencar la solidaritat, només ens quedarien els herois. I els herois escassegen a tot arreu.
Hem de poder comptar amb la gent, simplement, decidida. Amb la gent normal que “ho veu clar”.
I, per tant, la solidaritat S’HA D’ORGANITZAR a fons. A totes, també. Ja cal que anem pensant, perquè pagar no serà suficient :ja faran ells que NO SIGUI POSSIBLE.

Més coses: La “unitat ideal” s’ha trencat. Per raons que arribarem, o no, a saber.
Doncs, no ens entestem a mantenir un ninot fet de peces que no encaixen. No podria funcionar. Ja ho hem provat.
Que els que pensen diferent tinguin el coratge de ser a la oposició, no? O què esperem que facin, plegats, si no veuen ALLÒ IMPORTANT de la mateixa manera?

I, si volem la independència, preparem-nos bé. Perquè, o sortim al carrer a milers com ja havíem fet, PERÒ DISPOSATS a RESISTIR, digui què digui el líder de torn, o convé preparar-nos amb visió clara de què combatem. I combatem un estat. Ha calgut un cert temps per descobrir-ho clarament. No tothom ha patit el franquisme…
(Ara crec que tothom ja té clar que un estat és una estructura que et munta un GAL, té presons i clavegueres, corruptors, xantatgistes i el que calgui. I més).
I per combatre “això”, s’ha de tenir present SEMPRE, fins a on pot arribar perquè intentarà arribar-hi.
I, per tant, si es vol combatre, ja no ens serveixen els líders ingenus (n’hi ha, encara?) ni els febles ni els il·luminats ni els titelles ni, naturalment, els conscientment o inconscientment venuts (al preu que sigui). I no estic assenyalant ningú concret, només donant pistes d’anàlisi. Que tot això, existeix. Aquí i arreu del món.
I als líders i als partits se’ls judica pels ACTES. I només pels actes.
I si volem fer la feina, jo penso – i és opinió particular, naturalment- que no pot ser per d’aquí a no sé quant temps. Ni amb gent que no té explícitament el mateix objectiu, demostrat amb FETS.
Que l’estat no s’aturarà i, amb tant de temps, no quedaria nació, ni llengua, ni institucions vàlides ni res.

Tornem al tema de les sancions:
Hem de començar, JA, per denunciar massivament i internacionalment l’extorsió econòmica de l’estat espanyol.
Si ens hem AFARTAT de VEURE que amb Espanya no hi ha res a fer, per què ens entestem a recollir signatures per presentar una petició d’amnistia… per TERCERA vegada?
Quan trencarem aquesta subordinació mental?
NO n’hi ha prou, senyors i senyores.
O, si ho fem, SIMULTÀNIAMENT, cal actuar en d’altres escenaris. Escenaris exteriors. Massivament. Que, les entitats soles, tenen milers i milers de socis! I ja estan organitzades.
D’acord que hi ha pandèmia. Però els advocats treballen i el correu electrònic i el twitter a MEPs, institucions i entitats EU, també. I mil coses que ens podem empescar. Que vam omplir Brussel·les i Estrasburg i n’hem fetes de molt grosses!

La gent que ho veiem clar no hauríem de deixar que la lluita partidista ens distragués.
Ja sé que necessitem els partits (sí?) Però no s’ha de parar tot mentre ells fan la seva feina (i no posaré adjectius).
Votem a qui votem, hi ha espais i accions que podem compartir, no?!

Acabo: com més va, més clar és que un ENS fora de les urpes de l’estat és imprescindible. Però si no és OPERATIU és un perill… de desencís (també se’l jutjarà pels FETS i no atraurà la gent suficient si no demostra que serveix)

És molt fàcil dir “no es paga” quan és algú altre que s’hi juga el patrimoni. El que sí que veig factible és que els quartos, o una part, surtin de l’estat espanyol. Per exemple, que una part dels electes renuncïin a ocupar l’escó per escenificar la ilegitimitat de l’estat espanyol a legislar als Països Catalans. El sou de diputat es transfereix a la caixa de solidaritat. Un diputat ras al congreso cobra uns 50.000€ anuals. Catalunya té 48 diputats, València 32 i Balears 8. Amb 20 diputats “protesta” recaptaríem vora un milió d’euros. No veig els diputats dels partits actualment amb representació parlamentària fent-ho, però una llista feta expressament amb aquest propòsit… Venen eleccions…

Vaga general fins que peti tot. Tancar vies i caixa de solidaritat. Fins quan ens deixarem trepitjar? Ja n’hi ha prou de tan esclavatge. Vaga. Vaga. Patirem peti el despertar serà gloriós.
Digueu-me naïf, pregunto en quines butxaques van a parar els milions catalans? Això és com es sac de sant Ferriol. Perdoneu però estic farta de que no hi hagi reaccions de fins aquí hem arribat. President i benvolgut Torra ets un exemple de resistència. QUE NO ES PAGUI CAP MES DINER ALS FRANQUISTES. VAGA GENERAL. O ens hi deixarem la pell. Bon dia i bona hora .☮️

“Quant perdem la por al combat, a patir baixes i a tenir víctimes, llavors guanyem”…la frase no es meva, la vaig llegir fa molt temps en un llibre que ara no recordo el títol,…..i es que es ben be així…

Ara a Catalunya tenim, -salvant las distancies i el temps-, una Rosa Parks, en la persona ferma del MHP Quim Torra, en hauria de servir d’exemple, i ens hauria de fer vergonya no seguir-lo…

Més aviat que tard ens tindrem d’enfrontar en aquest poder armat dels invasors, o ens acabaran destruint igualment, des de la seva “justicia” injusta, i com més triguem a organitzar-nos i a fer-ho, més malament ho tindrem.

Acotant el cap, i volent que els tigres no mengin carn, pensant que amb diàleg els podem convèncer, es com posar una espardenya dins una gàbia i esperar que canti….

Aquí només ens salvara, l’enfrontament directe, tot i que es evident que ningù vol morir ni veure morir els seus, però ells tampoc, no son de ferro, per molt a lo serbi que vagin…..

Ens cal una defensa nacional organitzada i amb Plana o Estat Major NO polític, no per matar ni atacar a ningú, si per defensar-nos i dissuadir al agressiu invasor….fins que no tinguem això clar sense pors, ells i elles venen a fer-nos desapareixer, sense descans….un dia rere un altre, fins que ens bòrrin del mapa o ens assimilin…..i deixin ferit de mort el català,..amb mà de ferro i “sin que se note el cuidado”…..

Ningú vol vìctimes, ningú vol violència,….però es que ara en tenim per par d’ells i elles molta, i ningú ho vol veure, la gent va caièn amb compta gotes , i van destruïn i fen forat……on es la nostre dignitat com a poble?…..només las gallines ho entomen tot i tot com nosaltres…..

Tant de bo, metafòricament parlant, repiquin aviat tots els campanars, toquin a somatent, i baixin els segadors…..o na Catalunya mil·lenaria es morta…..

Es deuen pixar de riure. Abans almenys havien de fer l’esforç del lladre: robar. Ara els portem el botí a casa seva per a gaudi i malbaratament de les famílies del règim que componen tribunals que els fan una vida millor sense cap esforç. Quants en necessitem aquesta setmana?, es deuen plantejar a l’ordre del dia de cada reunió. En necessitem 10, ja que aquest es vol comprar una casa, Aquell vol anar de viatge de luxe i tres més volen canviar el cotxe. Doncs que ho paguin “lor catalane”. El Pepito que en pagui 5, en Manelet que en pagui dos, que aquest no va gaire bé de calés i seria capaç d’anar a la presó per no pagar i els tres restants, que els pagui el Toni, que no va fer res, però li tinc molta mania. Li fem una interpretació de llei d’aquelles que sabem fertan bé a mida, “i a robar carteras”, que és lo nostre. Mentre callin, tenim els capricis assegurats, i els tribunals europeus els tenim llogats fins d’aquí a deu anys de moment, que és el que tarden per les sentències urgents sobre els assumptes d’esclavisme social a Espanya.

Pagar sí, però per contraatacar l’estat. Com ja s’ha dit aquí, si pagues a un xantatgista només farà que extorsionar-te més i més. Utilitzem la caixa per pagar fiances però també per contractar un bon equip legal que sigui capaç d’aprofitar totes les escletxes per desenmascarar internacionalment (més encara) aquesta organització mafiosa que és Espanya.

Si aconseguim independitzar-nos en un sol any haurem recuperat l’import de la caixa de solidaritat mil vegades.

Salut!

Gràcies Vicent per l’editorial; amb respecte la caixa de solidaritat, per la meva part ja he dit prou, com diu el Sr. Cruanyes cal fer altres accions, anàlisi que comparteixo.
També he dit prou veien la realitat dels partits, ja que dir d’ER i d’aquesta societat que els vota.
Vinga parlar de accions socials i de donar cobertura el més necessitats, sense denunciar l’espoli dels 16.000 milions d’euros anys per part dels governs d’espaÑa, ep!! També part del gobierno progresista y de izquierdas, que en formant part els Comuns i és recolzat per qui TOTS sabem, tot i així la societat els vota.
Sabem que la caixa d’això que alguns li diuen govern de Catalunya, està més que buida i que tot depèn del govern que ens roba.
En fi, jo he dit prou després d’aquesta realitat, hipocresia, cinisme i misseria.
Per cert, ÒMNIUM que vagi recollint firmes, després de molts anys de soci em vaig donar de baixa, gràcies que la seva direcció, en Mauri i la seva amiga periodista Llansana amb carnet d’ER, ara col.loquedata a TV3 estant dirigint l’entitat.

D’acordissim amb la Sra. Castells i el Sr. Gomà.

Tots els videos de Octuvre i d’altres de denuncia que es fan, es distribueixen en anglès (o alemany, o turc, o xinès) ? On van a parar?
Perqué si els veiem i els escoltem només nosaltres…. em sembla com una espècie de masturbació col.lectiva. Els veiem, ens indignem, els compartim amb els amics …i tot queda a casa.

Un equip (torno a dir, coordinat pel Consell) de marketing i de traductors hauria d’estar treballant a totes hores i a marxes forçades per enviar aquests videos a les cancelleries, als politics o al sursum corda (que jo no soc ningú per saber qui porta la veu cantant en les diplomàcies internacionals).
No em crec que a l’ONU o al Parlament Europeu o a l’UNESCO o a qualsevol organisme internacional no hi hagi catalans volenterosos i ben situats dins l’engranatge que no coneixin els contactes adequats, les maneres adequades i el to adequat.

Igual que no entenc com els periodistes (REALMENT) independentistes rupturistes (t’agrada, Vicent?) no s’hagin unit per fer trobades amb col.legues de tot el mòn i explicar, explicar i explicar. No s’hi val de traduir un article en anglès i deixar-lo penjat en el web perqué els particulars el compartim… i ja està.

Però no es tracta només de queixar-se (que també, i molt) sino de explicar els avantatges d’una Catalunya independent.

Això és de bojos. Per una banda s’està intentant “dialogar” amb l’Estado Español, mentre aquest ens segueix perseguint i reprimint, i nosaltres no els hi fem cap mena de pressió.
Si estem enfrontants, doncs enfrontem: ja hem donat prou peixet al Gobierno de España i aquest no ha fet rés en positiu. Que ahir tiressin enrera l’amnistia a la pròpia mesa, abans ni de parlar-ne és la prova final de que el PSOE ens està fuetejant amb tot el poder mentre posa cara amable.
Doncs s’hauria d’acabar això: prou de recolsament al Gobierno, enfrontament i oposició ferme fins que canviïn d’actitud …o fins que petin.
I tenir en front un altre Gobierno de fatxes, no serà pas gaire diferent. Però al menys estarà tot més clar.
Perdoneu, però algú ho havia de dir (i no serà pas en Tardà qui ho digui).

SOM DE FOGUERADA O NO SOM…

Després de l’acte de revolta sublim de l’1-O, el problema, ara, és que entomem la repressió “disciplinadament”. Tota la repressió, des de l’espoli fiscal fins a la defensa del judici dels presos polítics…

Per tant no podem abordar el robatori del tribunal de comptes separadament quan es tracta de com poder contrarestar-lo. Hauríem de desobeir la seva legalitat, obrir les presons, recaptar els nostres impostos, controlar el nostre territori, establir una legalitat sobirana, etc. És per això que no tenim cap solució…

I això queda molt lluny del que es discuteix avui dins l’independentisme: la formació d’un govern autonòmic “tutelat”, aquest sí, per l’Estat… Vet aquí on estem. La distància que separa aquestes dues realitats és la mobilització al carrer que es manté silent i expectant…

PS. Per descomptat que no hem de deixar de fer aportacions. Seria indigne deixar sols a qui pateixen la repressió política i econòmica en la forma d’arruinar-los la vida per desmoralitzar-nos a tots-es.

Recorda Cruanyes el tribunal franquista que espoliava gent per motius polítics, però podem anar més enrere. Com funcionava la Inquisició espanyola? Exactament igual, quan els poders polític o religiós necessitaven diners, feien una ràtzia contra els jueus i els tancaven a la presó o fins i tot els cremaven i es quedaven totes les seues propietats, arruïnaven famílies i enviaven a la fam i misèria les víctimes d’aquells voltors. I no parle de fa molts segles, l’últim assassinat per la Inquisició fou un mestre que exercia a València a meitat del segle XIX. I aquella “tradició” tan espanyola no ha desaparegut, continua vigent, el robatori legal segons les seues lleis infames. La pregunta és : què podem fer? anar a la justícia europea? No sé si és el camí. El que sí que sé, és que la solució és la independència, les altres “solucions” són pedaços, i apedaçar un pantaló podrit no porta enlloc perquè els parracs no admeten pedaços. I açò no ho veuen ERC i CUP?

Per començar, com diuen alguns subscriptors, s’ha d’actuar de mosca collonera a Europa i treure, dia si dia també, el xantatge repressiu econòmic del borbònic regne d’espanya exercit per un mafiós Tribunal de Comptes, junt a l’espoli fiscal, fent evident que el català està al començament de la llista d’aportació per impostos, i al final en el retorn d’inversions per part del feixista regne d’espanya, i que això no és d’ara, és des de que Catalunya va ser envaïda militarment i tractada com una colònia.

Aquests conceptes econòmics si que els entenen bé a Europa.

Després s’ha d’explicar qui forma el Tribunal de Comptes, i qui hi treballa, nepotisme al 100%.
Per això res més aclaridor que aquest video de “Octuvre” que es pit doblar a l’anglés, el francés i l’alemany.
Ho adjunto per si encara algú no l’ha vist.
http://youtu.be/Ql4329Gf5jw

Amb tot plegat, recordar la immensa tasca professional, i de servei que tants d’aquests servidors públics han estat exercint. I en concret, recordar tal com feia aquest mitjà, la figura del senyor Royo amb tot el Diplocat al darrera. Sí, cal una confrontació amb l’estat. I sí cal desobediència. I sí cal mantenir l’embat democràtic contra un estat que ja no és ni de dretes ni d’esquerres; simplement és disfuncionalitat governamental. El colp ha de ser democràtic com a forma de visualitzar les contradiccions. I en aquest sentit, la lluita democràtica davant un estat que no ho és, esdevé tan essencial com qualsevol altra. Per dir-ho més clar, la lluita nacional té sentit en tant que la nostra nació vol restar en democràcia mentrestant a l’estat espanyol aquesta desapareix. I restar en democràcia és restar obert al món, contràriament a restar a l’estat espanyol que és endinsar-se en el retorn a l’autarquia franquista. Aquesta és la línia que tothom ha de veure clara, també qui ha remenat les cireres durant tota la transició a Catalunya.
I mentrestant els partits continuen negociant…

Vinc callant d’un temps ençà a causa d’un afartament indescriptible de tantíssima xerrameca de tots plegats, com si el nostre mal pogués guarir-se a còpia de discursos (dels que segurament hem fet ja més d’un milió), SENSE NI UN SOL ACTE DE REBEL.LÍA. Mireu, amics; us diré una cosa que ja sabeu però probablement no voleu sentir:

Les paraules mai no han alliberat ningú; només els actes. Les paraules ja són prou perilloses; (probablement ho són per a mí aquestes que us escric). Els actes són prou més perillosos; poden comportar presó, i això explica la inacciò dels nostres polítics… però també la nostra perquè, a més de presó, ens poden costar la vida.

I aquest és el resum de la qüestió. Podem seguir discursejant fins l’esgotament, i això només ens farà més febles cada dia. Tenim pendent una REVOLUCIÓ; la més justa, necessària i urgent, de la que depén no ja la nostra llibertat, ans també la nostra vida. No pas la vida física però sí l’espiritual, perduda la qual haurem perdut l’autorespecte i tot el que fa la vida digna de ser viscuda; ho haurem perdut TOT. Espero i desitjo que ho consulteu cada nit amb el coixí, i que aquest pensament no us deixi dormir.

La llibertat mai no és gratuïta; cal conquerir-la i, de vegades, al preu més alt. Però els homes només fan aquest pas quan la perspectiva d’una vida de vergonya i misèria moral entre el bressol i la tomba, arriba a resultar-los més insuportable que la possibilitat de morir en la lluita. Nosaltres no actuem -no lluitem-, perquè ens creiem molt lluny encara del límit que us he descrit. Gran error: A aquest punt hi hem arribat fa temps, i cada dia que ajornem el començament de la lluita ens apropa al moment de l’extinció amb deshonor i vergonya.

L’ 1-O del 2017 provocarem justament l’enemic i resistirem la seva iniqua violència. Només fallarem en una cosa: En permetre que apallisséssin els nostres avis i àvies sense tornar-nos-hi, a cinc o deu contra un, fins deixar-los estesos a terra desarmats, despullats i ben calents. Sincerament, ho esperava. M’agradaría veure-ho si mai tornem a tenir l’ocasió.

No guanyarem fugin davant d’ells, ans plantant-los cara, com féren els veïns d’un poble català el nom del qual lamento no recordar, i tornant-los deu cops per un.

Constituim-nos en exèrcit popular clandestí, homes i dones, joves i vells; comprem armes amb els diners que pensem donar a Espanya en pagament de multes i sancions. Aprenem a fer-les servir i amaguem-les bé. No tinguem però, cap pressa. Comptem-nos, organitzem-nos, enfortim-nos, prenem-nos el temps que calgui i “esmolem ben bé les eines per quan vingui un altre juny.”

No demanem clemència per buidar les presons, ans provoquem l’estat i omplim-les a rebentar.

Ja he dit el que volía i no puc dir-ho dir més clar. En conseqüència, subscric el comentari de Llorenç Marquès (07:34)

COM TOTS ELS PROBEMES AMB L’ESTAT AQUEST TAMBÉ ÉS DE MALA SOLUCIÓ

Si seguim acceptant l’extorsió i pagant amb els dinares de la caixa de solidaritat, ells aniran augmentant les quotes. Quan tinguem les butxaques buides i ja no sigui possible mantenir la caixa de solidaritat, encara pujaran més.

Hem de fer una DUI i defensar-la amb les nostres vides. Això és sinònim de suïcidi col·lectiu, nosaltres que no som capaços de ni de posar-nos d’acord per formar un govern autonòmic.

Doncs seguim aguantant fins que ens morim de inanició. I un o altre enterrarà al darrer. No servim per res més.

A vore, només per a fer un exercici que ens eviti sentir-nos en uns mesos abandonats com un ca en vacances.

Els 4 punts presentats avui per la CUP per reconciliar a la “famiglia” independentista (la dels partits).

1. Donar una resposta a la crisi social i econòmica que viu el país.
Això és, en la pràctica, impossible perquè els fons europeus no arribaran directament de Brussel·les a plaça Sant Jaume, abans passaran per la plaça del Sol. Tractar de complir amb el “desideratum” implicaria enfrontar-se amb la Cort del Regne.

2. Construir un mur de defensa dels drets fonamentals i bàsics que tenen un ampli suport per part de la societat catalana i que no hi caben en el marc de l’Estat.
Un mur de defensa implica, una vegada més, un enfrontament clar i pristí amb la Cort del Regne i el seu TC.

3. Prendre la iniciativa i convocar una primera reunió de treball per construir un gran Acord Nacional per l’Autodeterminació que vagi més enllà de partits polítics i que agrupi l’àmplia majoria social del país favorable a la solució democràtica que viu el país.
“Una primera reunió de treball” !!!??? i una segona i potser una tercera i pot ser que a la quarta, algú tingui “mal de panxa” i no pugui assistir-hi.

4. Situar el debat de l’estratègia independentista fora del marc del pacte de govern.
O sigui, continuem en l’autonomisme de la Generalitat del 78 i, de tant en tant, ens fem un sopar on cridem “in-de… independència”.

Us recomano, una vegada més, llegir l’assaig de Victor Kemplerer, “LTI, La llengua del Tercer Reich”, un filòleg que explica fil per randa com es pot manipular tot un poble, aparentment culte, amb paraules “biensonantes” posades en frases buides de contingut.

Solució?

L’enfrontament. I ara començo a pensar que abans d’enfrontar-se amb la Cort del Regne caldria començar per enfrontar-se als creadors intramurs de proclames buides.

No esteu farts de fer-vos anar com una baldufa?

Jo sí.