Què pensa l’autor de nosaltres

El 2021 Gonçalo M. Tavares va publicar Diccionario de Artistas amb l’editorial portuguesa Relógio d’Água, i tres anys després ens arriba en castellà (per l’editorial madrilenya La Umbría y la Solana), en una traducció impecable d’Antonio Sáez Delgado, i ara he de tornar a lamentar que no el puguem llegir en català. Ens perdem un dels autors més importants d’Europa, dels més originals i influents. Influent? A Catalunya no, perquè se l’ha traduït poc, i a més està dispers per diferents segells que han tingut petits brots de valentia lúcida publicant-ne alguna de les obres; el brot més important, Un viatge a l’Índia traduït per Pere Comellas i publicat per Edicions del Periscopi el 2013 (així el vaig descobrir jo i mai no els ho podré agrair prou), i de retruc l’enlluernador Breus notes sobre literatura Bloom (2016, traducció de Pere Comellas, pròleg de Borja Bagunyà). Ja sé que podem llegir Tavares en castellà o en portuguès sense gaire dificultat, però és que la seva literatura és… em dol dir “complexa”, però n’he de dir així si em fixo en el que se sol llegir, en el que se sol publicar, d’autors contemporanis seus. Tavares és d’una altra dimensió, no escriu “literatura per a gent cansada”, que és el que ell afirmava en una entrevista que es publicava avui. Traduir-lo, demaneu-ho a Pere Comellas, és un exercici tan difícil com enriquidor, enriquidor per a la literatura que el rep en la seva llengua. És així com s’alimenta també la nostra literatura, amb les traduccions dels autors que van un pas més enllà.

Aquests dies he estat llegint Tradició i creació i altres notes sobre literatura, de Toni Sala (L’Altra Editorial, 2024), i l’he combinat amb aquest diccionari d’art contemporani de Tavares. Sala m’ha fet de portaveu de la tradició catalana i Tavares, de la innovació que ens arriba de fora, per dir-ho ràpid i malament. Llegia Sala sobre Guimerà i en acabat llegia Tavares sobre Richard Serra, per exemple. Llegia Sala sobre Calders (i Poe i Baudelaire i Carner, quina peça!) i després Tavares sobre Sophie Calle. I així anava trenant dos llibres que si no triomfés només la literatura per a gent cansada ara serien al capdamunt de les llistes de més venuts, perquè el que hi trobareu és literatura, allò tan residual a les escoles i instituts, allò que arraconen perquè fa nosa, allò que han menyspreat tant que ara en comencem a collir els fruits, que tenim mestres i professors que no llegeixen entrant a les aules a educar, a ensenyar…, a ensenyar què, si no llegeixen? Com s’expliquen? Quina llengua empren? 

Això de la literatura per a gent cansada, no és nou ni és de Tavares, Sala diu si fa no fa el mateix al llarg del seu assaig i ho vincula, és clar, amb l’educació. I Sala tampoc és el primer que ho diu; de fet, ens cita Pla dient més o menys el mateix l’any 1960: “Tot el sistema sembla incidir a crear un to general d’emporuguiment servil basat en l’escanyoliment general progressiu.” Tavares traduït al català de forma continuada, àmplia i en un mateix segell que en cuidés tot el conjunt serviria (del verb servir, sí) per anar contra aquest sistema que ens retalla llibertats arreu, educació inclosa. Ensenyar a llegir críticament és donar armes a la gent i això els que tenen la paella pel mànec ho saben. Aquests dos llibres, el de Sala i el de Tavares, són dues metralletes carregadíssimes. Sala des de l’assaig i Tavares des d’una mena de ficció inclassificable que parteix de l’observació de l’obra d’art ens carreguen de municions per no entendre el món i no acceptar-lo tal com és. “Em sembla que és Carner que va escriure que la gent que fa la cultura d’un país cap en un autobús”, escriu Sala. “Que aquest autobús existeixi no vol dir que se’l vegi passar.” Si has llegit literatura catalana, és altament possible que llegint això de l’autobús et vingui al cap Roissy i tota la colla d’escriptors i escriptores que van haver de fugir de Catalunya, en plena Guerra Civil, en autobús. Això fa la literatura, connectar. Llegir és establir relacions, és veure com tot està o pot estar connectat, com pots parlar de Christo o de Verdaguer i estar dient essencialment el mateix, que “el principi de l’art és ser un obstacle i, si no m’exigeix cap esforç, deixa de ser art i només és música per dormir”, diu Tavares.

Llegia fa uns dies l’entrada que Bloom dedica a El cànon occidental a Virginia Woolf, una entrada, per cert, que donaria per a tot un simposi sobre micromasclisme, macromasclisme i prepotència, però això ara no toca; deia que llegia aquestes pàgines de Bloom i l’únic que em va interessar realment, interessar en el sentit d’apuntar-m’ho, va ser una pregunta de Sainte-Beuve: “Què pensa l’autor de nosaltres?” 

Va, què pensa l’autor de nosaltres? Si l’autor escriu literatura per a gent cansada, és que pensa que no mereixem res més. Si diu que Woolf és una “distingida novel·lista que cap altra dona ha igualat des d’aleshores”, cal que ho digui? Tavares i Sala pensen que nosaltres podem llegir literatura. El llibre de Sala, si el país anés bé, el llegirien tots els docents de literatura no perquè el Departament d’Educació els ho exigís, sinó perquè ells mateixos serien sincerament conscients que aquests deu assaigs sobre la tradició literària catalana els necessiten llegir per després poder continuar entrant a les aules a parlar de Carner, Calders, Guimerà, Rodoreda, Català, Pla… No els ho hauria de dir ningú, hi anirien tots sols, amb ganes, amb interès, amb el llapis esmolat i la llibreta a prop. Però no tots entenem el mateix per llegir, i per això som on som. I per això tenim tan poc Tavares en català.

Tavares què pensa de nosaltres? Que no estem cansats. Que podem llegir com escriu sobre art contemporani des de l’experimentació, des de la subjectivitat, des d’un detall o des de l’obra sencera de l’artista, però sempre fent literatura i esmolant la reflexió ben trenada amb la creació. Tavares, sabeu què, escriu sobre Brossa. És l’únic artista català que surt al seu diccionari, al costat de noms com Bill Viola, Francis Bacon, Basquiat, Jeff Koons, Joseph Beuys, Louise Bourgeois, Lucian Freud, Marina Abramovic, Sol LeWitt o Sylvie Fleury. Li dedica un text breu, com tots els del llibre, de menys d’una pàgina, i vull acabar l’article traduint-lo. Tingueu present la poesia visual de Brossa mentre el llegiu:

Forma i funció
                       sobre Joan Brossa

Cap arma que vulgui ser respectada pot ser construïda. L’arma haurà de ser una cosa espessa, un material que es posi a una determinada velocitat sobre l’enemic, l’aixafi, el trituri, el faci desaparèixer, si pot ser, com el sucre quan es dissol de seguida en l’aigua. Una explosió és un procés químic de dissolució humana, que desgraciadament et deixa rastres negres: embruten el terra. 

Aviam: la funció de l’artista és remenar formes i funcions, com qui remena les cartes. Aquestes són les operacions necessàries: primer se separa la forma de la funció de la cosa 1; després la cosa i la funció de la cosa 2; i així successivament fins a arribar a 100 coses. D’aquesta manera, l’artista té a la mà no 100 coses, sinó 200, forma i funció de cada cosa per 100. Llavors aquestes 200 coses seran, com hem dit, remenades com qui remena les cartes. Després es llancen a l’atzar, per parelles. La forma 14 es pot ajuntar amb la funció 75. 

I vet aquí, doncs, un objecte nou al món: l’objecte únic que té la forma 14 i la funció 75. Diuen: no és útil i és estrany. Uns altres diuen: per fi la poesia ocupa un volum en el món. 

Un vers, a més, pot intervenir en dos metres quadrats de terreny. I això ja està bé. Ja és fantàstic. 

“Un objecte nou al món”, no sé si trobarem mai una millor manera de descriure què és l’art, i ens ho han servit Brossa i Tavares, travessant fronteres i remenant, com es remenen les cartes, tradicions. “Duus la politja decisiva per fer funcionar la meva idea? Si no la duus, no entris. No mereixes ser el meu espectador”, escriu Tavares sobre Sarah Lucas. Què pensen els autors de nosaltres, preguntem-nos-ho quan llegim, i així deixarem de llegir llibres per a gent cansada.