Que passin els músics!

He trobat molt a faltar els concerts, durant el confinament. Dies i dies que la síndrome d’abstinència me’n demanava una mica, de música en directe. També em passa que de seguida penso en els mesos que acabem de passar i en els que vindran, i s’acumulen els interrogants. Si sempre ha costat que la cultura es valori amb la importància que té com a bé públic, la música deu ser un dels aneguets més lleigs de la colla. Tot sovint és relegada a la condició d’oci i, com a tal, sembla que la seva missió sigui entretenir la gent i para de comptar. Si no hi ha música, doncs tampoc no passa res, ja trobarem altres maneres de passar l’estona. I si els treballadors de la música no poden fer la feina en condicions, ja s’ho faran, o que es dediquin a una altra cosa: que es busquin una feina seriosa.

(—A què et dediques?
—Sóc músic.
—Ah. Però de què treballes?
—De músic.
—Però no tens feina?
—Sí, de músic.
—Una feina de debò, vull dir.
I així, que ja ens coneixem.)

Durant les setmanes que ens vam tancar a casa, ens vam fer un tip de veure músics actuant en directe per Instagram i per tot de plataformes, i també a terrasses i balcons, que d’alguna manera havien de continuar presents. De seguida van sortir veus dient que no podia ser que els músics toquessin de franc, que bé s’havien de continuar guanyant les garrofes. Van començar a sorgir iniciatives per a pagar una mica per actuacions amb més bones condicions. Encara que mai no puguin equiparar-se a un concert in situ, això ja se sap. Que sí, que l’streaming pot ser meravellós, i et permet, per exemple, d’assistir a un concert al Village Vanguard de Nova York sense sortir del pis de Sabadell, però amb una pantalla com a finestra a una altra dimensió, un concert no serà mai amb els cinc sentits, sempre serà coix. Començant per la predisposició de l’espectador en una banda i acabant per la manca d’interacció entre músics i públic a l’altra. La setmana passada em vaig trobar al sofà aplaudint de goig una pantalla d’ordinador i, alhora, sentint alguna cosa semblant a la llàstima per aquells músics que havien tocat amb la màscara posada i que havien fet un concertàs en una sala buida. Freda. Silenciosa. En bé i en mal: ni un estossec, però tampoc cap bravo, cap engruna de retroacció. Amb un ambient que mai no serà equiparable a un directe, per molt bons altaveus i pantalles que tinguis i per molt que adeqüis la il·luminació. És un sortir del pas, un reinventar-se, un adaptar-se al futur, que vés a saber quantes vegades més ens haurem de confinar. És un no perdre pistonada, un d’alguna cosa hem de viure, val més això que res. Perquè han estat mesos sense feina, sense cap actuació, i els mesos que vindran pinten una mica magres.

Els sindicats de músics fa setmanes que alerten que aquesta crisi pot perjudicar-los encara més, i la llista de reivindicacions és llarga. Moltes són aparentment tan simples com fer complir la llei. Algunes altres es podrien començar a resoldre repartint de manera més eficient els ajuts econòmics. Com en tants altres aspectes, en què el balafiament és una de les raons de l’aparent manca de recursos. Ens morim de ganes d’anar a concerts, però què passa amb els treballadors del sector? En quines condicions es faran les actuacions a partir d’ara? Quins músics sobreviuran, a costa de què o de qui? I què passarà amb les sales de concerts? Els petits locals que programen tot l’any i que són els que sustenten la música setmana rere setmana, al marge dels grans festivals patrocinats, qui els fa costat ara? A pocs doblers, poca música, diu la dita.

Ara que torna a poc a poc la música en directe –amb condicionants i mesures higièniques i de distància– és un bon moment per a (re)pensar a quin graó volem que sigui, si ja ens està bé sentir-ne la remor i prou o si hi posem els cinc sentits i l’escoltem.