06.03.2017 - 22:00
|
Actualització: 07.03.2017 - 00:13
La configuració del nou ‘subjecte polític’ que havia d’agrupar Barcelona en Comú, Podem, ICV, EUiA i Equo es va trobar ahir un sotrac important. La direcció de Podem a Catalunya va anunciar que no hi havia les condicions per a la integració de Podem en la nova formació, en què en teoria els partits s’havien de dissoldre en una nova identitat col·lectiva. Podem ha posat sobre la taula els seus simpatitzants de Catalunya, que diu que són 52.000, per a reclamar el control de la direcció de la nova formació. Com que aquesta condició no és acceptada, Podem ha abandonat el projecte, tot esperant la decisió que prenguin per votació els afiliats, aquests dies vinents.
Mesura de pressió o decisió real?
La primera gran pregunta és si això és una decisió real i definitiva o bé una mesura de pressió i prou. Podem sap que si se’n va del projecte dels comuns aquesta nova força se’n ressentirà molt. I anunciar que se’n va però, alhora, deixar la decisió final en mans dels militants podria ser una forma de pressió, si és que ningú la pot reconduir.
Tanmateix, aquesta hipòtesi presenta grans dificultats. Per una banda Albano-Dante Fachin lluita per sobreviure. El seu paper dins Podem és molt qüestionat. Fa un mes, una part dels militants el va escridassar, davant Pablo Iglesias, precisament quan parlava de la creació del nou partit.
És difícil, per això, de deslligar les tensions que desperta en alguns sectors de Podem la maniobra d’acostament als comuns de la decisió adoptada ara per Fachin. Abans d’aquell acte a Sant Feliu de Llobregat, Fachin havia defensat l’aliança amb fermesa, però d’aleshores ençà ha començat a fer un tomb. Si ara les bases votessin contra això que proposa, es trobaria en una situació inaguantable.
A l’altra banda, Barcelona en Comú confia molt en l’amistat entre Ada Colau i Pablo Iglesias a l’hora d’aturar aquest trencament. Però també subratlla que el projecte dels comuns tirarà endavant amb Podem o sense. De moment resten en espera, però tothom s’adona que el panorama de la nova formació seria molt diferent en l’un cas i en l’altre.
Hi ha dades sobre la respectiva influència?
Només en el sondatge d’opinió de l’ICPS (26 de setembre i el 17 d’octubre de 2016) podem trobar algunes dades sobre les diferents possibilitats electorals dels grups de la confluència. Tot i això són tan escasses i ocasionals que cal prendre-les amb molta cura. Dibuixarien un escenari amb un clar predomini electoral de Podem sobre les altres forces.
Concretament a la pregunta ‘si demà es celebressin eleccions municipals què votaria?’, un 9,1% afirma que votaria Podem, un 4% diu que votaria Barcelona en Comú i només un 2,2% afirma que votaria ICV-EUiA.
En la mateixa enquesta es troba una altra dada. Es pregunta als votants de Catalunya Sí que es Pot de quin partit es troben més proper. I en aquest cas un 26,6% diu que es sent molt proper a Podem, un 12,5% diu que es sent molt proper a EUiA i només un 6,3% afirma sentir-se prop d’ICV. Aquesta pregunta, però, no inclou Barcelona en Comú entre les opcions.
Què passaria si anaven separats?
El fet de no integrar-se en el partit nou no significa, necessàriament, que els comuns i Podem emprenguin trajectòries diferents.
De fet, les diferències polítiques entre els uns i els altres són molt escasses. Sí que és cert que les bases de Podem veuen en els comuns un grup més ‘petit-burgès’ que no pas el que ells representen i també que una part d’aquestes bases és espanyolista i no vol cap flirteig amb independentistes, com els que hi ha, obertament, dins Barcelona en Comú. Per això, que el nou subjecte s’hagi definit ‘sobiranista’ ha desplagut a alguns sectors de Podem.
Així i tot, es fa difícil d’imaginar que tots dos grups es puguin separar políticament. Si més no fins al referèndum, al qual Podem ha decidit de donar suport a tot l’estat espanyol i que compta amb la signatura de Pablo Iglesias entre les primeres.
Per això, potser al final resultarà que el debat es redueix a l’aritmètica. Si Podem s’integra ara en el nou subjecte polític la participació en les llistes electorals i la decisió sobre els llocs de responsabilitat es prendrà en un marc que no li agrada. Un marc en què creu que no pot fer valer la força pròpia. Dins la nova força política, Podem seria un més, en companyia de tots els altres partits, i no podria imposar els seus criteris. En canvi, si quan arriba l’hora de fer llistes Podem proposa candidatures conjuntes als comuns és més que probable que les llistes es facin equitatives, 50%-50%, amb la qual cosa Podem guanya molt de pes. Una mica a l’estil d’una candidatura que ja funciona: la d’En Comú-Podem al congrés espanyol.
Aquesta hipòtesi no es pot menystenir, oimés tenint en compte que les bases de Podem estan convençudes que tenen més vots que no obtindrien Barcelona en Comú, ICV, EUiA i els altres partits, presentant-se com fos. Fins i tot alguns parlen de no repetir el procés del PSC, on diuen –sense fonamentar-se en dades reals– que els vots obrers del PSOE van servir per a portar al poder els petit-burgesos catalanistes del PSC.
La gran dificultat d’una opció com aquesta és que enlloc no és escrit que els comuns hagin d’acceptar per força una aliança electoral amb Podem i que podria arribar un moment que els uns i els altres competissin per un espai polític massa semblant. I això, evidentment, dividiria el vot, complicaria molt les relacions entre si i segurament ensorraria el futur de l’espai polític que tots diuen que volen construir.
