Què passa a Colòmbia?

D’ençà del 28 d’abril, Colòmbia viu sacsejada per un moviment de protesta contra el govern conservador del president Iván Duque, a qui queden només quinze mesos de govern. Els manifestants s’enfronten a una forta repressió en algunes ciutats, que ha originat no pas menys de 26 morts i més de 800 ferits, segons dades oficials. Però les ONG locals parlen de 37 morts i 82 desapareguts pel cap baix. L’ONU, la Unió Europea, els Estats Units i les ONG han demanat calma i han denunciat l’ús de la força contra els manifestants.

Les protestes van començar essent pacífiques i festives. Però en algunes ciutats, com ara Bogotà i Cali, hi ha hagut avalots i enfrontaments violents amb la policia. A Bogotà, dimecres els manifestants van provar d’entrar al parlament. Durant una conferència de premsa, el ministre de Defensa, Diego Molano, va culpar d’aquesta acció i dels enfrontaments violents dissidents de les guerrilles de les FARC i l’ELN i bandes de traficants. Però no aportà cap prova, cosa que va despertar la indignació de molts manifestants. “Ens vinculen amb grups armats, delinqüència comuna i narcotràfic: això és diàleg?” Així responia al diari El Espectador Amok, dels Escuts Blaus, un moviment de resistència juvenil que ha estat en la primera línia de les marxes.

L’origen del conflicte

El conflicte va començar quan el govern presentà un nou projecte de reforma fiscal, el tercer en tres anys. Inicialment, el Comitè de Vaga Nacional, que és a l’origen del moviment, va exigir la retirada del projecte de llei perquè apujava els imposts per finançar la lluita contra la covid-19. L’objectiu era augmentar la recaptació d’imposts estatals, que avui no supera el 20% del PIB, la segona taxa més baixa dels 37 països membres de l’OCDE. Principalment, es preveia d’ampliar l’IVA a molts més productes, gravar sistemàticament els ingressos salarials a partir de 542 euros el mes i eliminar moltes exempcions familiars i d’empreses. Amb aquests diners el govern colombià comptava engruixir la recaptació de fons de més de sis mil milions d’euros durant els deu anys vinents.

El projecte va ser rebutjat aclaparadorament per l’oposició, els sindicats i fins i tot per membres del partit governant. El país passa la crisi sanitària amb moltes penúries: una caiguda del producte interior brut del 6,8%, una desocupació del 16,8% i el 42,5% de la població vivint per sota del llindar de la pobresa. Gairebé la meitat de la població activa sobreviu gràcies a feines informals que cobra en negre.

Després de veure la força de les primeres protestes, el president Duque va decidir de retirar el projecte de reforma fiscal i prometé d’elaborar-ne un altre que no inclogués els punts més discutits. El ministre d’Hisenda va ser substituït.

Però amb això la protesta no es va afeblir perquè de seguida van aparèixer noves demandes i el moviment es va expandir a més sectors socials.

Ara els manifestants demanen una política més social i exigeixen també la retirada de la reforma sanitària, que té per objectiu restringir l’accés universal a una atenció de qualitat. També reclamen ajudes per a empreses perjudicades per la crisi sanitària i educació gratuïta per a tothom. I sobretot denuncien els abusos de la policia, acusada de recórrer a la violència contra els manifestants.

El president conservador Iván Duque té, malgrat tot, una popularitat molt elevada. I això que no és pas la primera vegada que s’ha d’encarar a una mobilització important d’ençà que va arribar al poder, el 2018. La crisi econòmica, la difícil sortida de la guerra entre les FARC i l’exèrcit i ara la pandèmia han format un còctel difícil de gestionar per a les autoritats.

Avui, dilluns, és previst que es reuneixin el comitè de vaga i el Defensor del Poble, que ha proposat també una reunió del comitè amb el president Duque. El comitè de vaga diu que vol cercar una solució de la crisi, però que no tolerarà que continuï havent-hi morts en els enfrontaments amb la policia. Per això ha exigit la desmilitarització de les protestes.