Que paguen el 155

És molt evident que cal documentar totes les pèrdues que s’han originat, com a conseqüència de la ocupació il·legal de la Generalitat. I l’argument és molt senzill. Una democràcia, accepta els resultats de les eleccions. Un règim que no els accepta, no és democràtic. I aquells que col·laboren amb aquesta mena de règims, n’han d’assumir les conseqüències. L’argument que de segur faran servir, aquell de “què podia fer jo?” té resposta senzilla: Haver dimitit. La feina bruta, que la faça qui l’encomana.

Sí Vicent,
Tota la raó i el recolzament que caldrà per defensar aquestes lletres.

L’estat espanyol està instal·lat en la impunitat i creu que pot fer el que vulgui quan vulgui.

Avui mateix han recorregut la llei de presidencia.
Després diran que no es pot fer el que no està legislat.
Però qui ha de legislar?
I qui no deixa fer la feina?
Algú ha de dir ben clar, no només per que s’entengui sino que s’apliqui, que és imprescindible la separació de poders i el respecte entre institucions.

Si no es permetés legislar encara estariem amb les lleis escrites pels romans.
O hem d’acceptar que la única forma de canviar les lleis és com s’han fet sempre les constitucions de l’estat espanyol, que mai s’han esmenat, sino que sempre s’han fet de socarrel després d’una escomesa guerrera?

Doncs ja tardem a fer-ho! I a tenir un Govern que posi la maquinària en marxa i posi en evidència els propòsits de l’oposició, del bloc del 155, que no són altres que destruir Catalunya, al menys la Catalunya catalana, enganyant, mentint i convertint el Parlament en un galliner i els carrers en, com va dir l’ínclit Cañas de C’s, en un Úlster. Ja tardem a refer les lleis de la República i les estructures necessàries per quan fem el salt. I és evident que continuarem intervinguts i tal, però una bona campanya perque la ciutadania entengui que dins d’Espanya tenim perdut el futur obriria els ulls i la consciència de més d’un. Es necessita veure que tenim ganes de viure, d’avançar, de fer una societat millor i, per a això, cal allunyar-nos dels amargats dels veïns, dels fracassats, dels lladres, dels arruïna-futurs. I aprofitar tot el que ha passat per posar cadascú al seu lloc, reestructurar i fer neteja i crear estratègies noves i irrefutables.

No coneixia la proposta, i em sembla magnífica, necessària i, com dius, urgent. Jo afegiria també totes les lleis que el parlament ha aprovat i que el govern central ha impugnat, i per tant, suspés: això és una altra suspensió de facto de l’autogovern. I, de passada, tots els entrebancs legals que estan posant per impedir que un candidat democràticament escollit i que té tots els drets parlamentaris pugui ser escollit president.

Tot s’ha de documentar i deixar ben clar qui son els golpistes.

Totalment d’acord amb que això cal fer-ho i cal fer-ho ja des d’ara. Jo crec que aquest organisme hauria de recollir totes les dades, però esperar a disposar de justícia per a prendre decisions i jutjar amb totes les garanties als que en siguin acusats i que no passi el de sempre, que els acusats resultin ser una miqueta entremaliats i se’ls faci pam, pam al culet. Per a ser fidels a totes les realitats dels vilatans, això vol dir molts milers d’entrevistes, i acumular grans quantitats de documentació, pel que caldrà garantir una discreció absoluta dels entrevistadors i dels documents que vagin acumulant. Cal ser prudents i cauts per evitar que la bèstia, a sobre es pugui apoderar dels noms dels testimonis i fer-ne el de sempre.

Gabriel Mir, purga? Purga és el que ha estat fent el govern espanyol, fins ara, amb les nostres institucions, que ja feia temps que els hi tenien ganes i lo del 155 els ha anat de meravella. Purga és el que han fet amb els nostres polítics, engarjolant-ne a uns i fent marxar a l’exili d’altres. Purga és el que pretenen fer amb el nostre sistema d’ensenyament i amb els mitjans de comunicació catalans; i així podríem continuar una estona.
Demanar responsabilitats per tot el desori que han organitzat el govern del PP i els seus col·laboradors (per no dir col·laboracionistes) no és més que posar les coses al seu lloc. O potser penses que hauríem de fer com si no hagués passat res? Aquest cop s’han passat de la ratlla i molt.

De tant en tant, massa sovint, em ve al cap el sentiment de que tenim més facilitat per queixar-nos que no pas per actuar.

Després d’estar parlant des de fa 6 mesos de les barbaritats del 155 i de la il·legalitat i excessos de la seva aplicació, em pregunto perquè no s’ha denunciat tot això als tribunals competents, TC en primer lloc i Estrasbourg a continuació.

Si la via escollida es la de posar contra la paret un tipus d’actuació totalitària, mitjançant la seva denúncia a nivell internacional, no es pot obviar cap aspecte i menys un de tant important com el de la destitució il·legal del President, ja que el 155 no legitimava l’estat espanyol per fer-ho.

Potser ja es tard per anar tant enrere, no ho sé, però no podem anar deixant passar oportunitats i seguir-nos queixant dels abusos, perquè així no es va enlloc.

Què se n’ha fet de la denúncia per prevaricació que s’havia de presentar contra el jutge Llarena? No em sembla tant greu que davant d’unes diferències de criteri, es denunciïn uns fets per aclarir si s’està o no en el cert.
On és el President del Parlament?

Mentrestant, es tornen a sentir veus de govern efectiu…, ampliar la base…, no podem esperar més… i com no podia ser d’altra manera, el Joan Tardà tornant a empastifar els mitjans per boca d’ERC.

Entesos, ens seguim queixant, però que quedi constància de que sempre són els mateixos…

Amb tot i els risc d’unes noves eleccions, arribats a l’extrem, potser sí que convé posar les coses al seu lloc i establir una nova correlació de forces.

Ah…! si els desitjos del Sr. Partal foren realitat!
Que paguen el 155, diu! Ells! El Borbó i la seva cort de feixistes!

De la mateixa manera que tots els polítics d’aquest país -tots- i el Sr. Partal, i jo, i tots nosaltres -tots-, sabíem i sabem que Ñ no negociaria ni negociarà mai -mai- , de la mateixa manera sabem que no pagarà el 155. Més aviat el farà créixer

I no només això. Sabem també tots que les conseqüències d’una capitulació sense condicions es paguen, i cares. Catalunya es va rendir, i ara ho paguem, i ho pagarem. Els vam entregar l’Administració i no ho desaprofitaran.

Com? doncs així: Les eines que teniem amb un mínim de sobirania, no les tornarem a tenir: No tornarem a controlar els Mossos. No es refarà el Diplocat. Intervindran Ensenyament. Si cal canviaran la constitució borbònica, però perdrem les competències educatives. Liquidaran la immersió. Intervindran els Mitjans de Comunicació de la Generalitat. De fet, ja ho estan fent, i no pararan. El demés és pura gestió del dia a dia administratiu i pel que fa a la caixa, sempre l’ha controlat Ñ, i la seguirà controlant.

No pararan perquè el Govern que finalment triïn els 70 estarà lligat de mans i peus, tal com ja s’està veient ara que encara no està ni format. No els donaran cap més opció que creure el que manin des d’Ñ. Serà un Govern obedient i per tant, inútil. De fet els 70 són els hereus directes dels 72 rendits a l’octubre. Què carai podem esperar d’ells?

La venjança d’Ñ no s’atura, ho veiem cada dia: creix. És i serà implacable, i l’estem assumint com una normalitat indefugible. Tenen jutges i fiscals movilitzats per esclafar-nos sense pietat. Cada vegada ens assemblem més a un ramat d’ovelles camí de l’escorxador: Parlem i escrivim molt, moltíssim, però no fem res per evitar arribar on ens porten.

La solució és difícil i només té un camí, un de sol (crec que també ho sabem tots , tots): Sortir al carrer i quedar-nos hi fins que calgui. Aturar el país. Desobeir completament i persistentment. Resistir.

Ho vam fer l’1 i el 3 d’octubre, Ñ va quedar estabornida i nosaltres vencedors davant de tot el món. Però després, el 10 d’octubre, els 72, aterrits, ens van abandonar i es van rendir.

Ho haurem de tornar a fer.

Jo també estic molt d’acord amb el que diu en Josep Albà: dissortadament no estarem en condicions d’exigir responsabilitats i indemnitzacions amb molt de temps.

Què ha fallat? Gent i coses que ja sabem, però més enllà d’això, englobant-ho tot, se m’acut que ha fallat una insuficient manera, per ser només parcial, d’entendre el PACIFISME: estàvem disposats a no ser violents… però NO estàvem (prou) disposats a entomar la violència dels altres, no estàvem prou preparats per REBRE ELS COPS dels nostres enemics.

L’exemple, sublim, de l’1-0 no es va (voler) seguir, reproduir, estendre, multiplicar: algú va considerar que havia estat un accident excepcional i que era millor no pretendre renovar l’extraordinària experiència, a base de fer un salt qualitatiu: passar d’uns quants milers de ciutadans directament enfrontats a les forces de seguretat espanyoles, a desenes de milers, potser a alguna centena de miler i tot. Qui va fer aquest càlcul, des d’un abús paternalista, ens va privar de la nostra prova de foc, de la nostra hora de la veritat.

Potser no l’hauríem superada, però ara sabríem infinitament més qui som, fins on som capaços d’arribar: ens hauríem demostrat el que valem com a poble.

La independència té un preu (alt) i algú, alguna cosa ha de pagar aquest preu. Hi ha un cost, en forma de dolor, que no hi ha manera d’estalviar-se, si hom vol ser lliure.

Desenganyem-nos, doncs: la llibertat és sempre el resultat de vèncer el mal, també i sobretot dins d’un mateix; esdevenir lliure és ser més fort que la pròpia por. I atenció: superar la pròpia por no és sols ser més fort que la pròpia ràbia odi, sinó TAMBÉ ser més fort que la ràbia i l’odi de l’enemic té envers nosaltres, ràbia i odi s’expressa naturalment (i “legal”) en violència física cap a la nostra persona.

Bé, és tal com ho veig.

Completament d’acord amb els darrers comentaris. Hauriem de fer una anàlisi real de perquè hem fallat. Els tema dels 70 diputats està clar que va lligat en bona part a les poltrones i a una manera de concebir la política com un modus vivendi. Però i el poble?. Fins a on estem disposats a arriscar?. Algú arriscaria el lloc de treball, o el negoci o l’empresa o els estavis?. L’economia ha seguit creixent tot aquest temps i al meu entrendre no es deu al 155 com sosté el Millo, si no a que tots els agents econòmics han vist clar que aquesta “revolució” no posava en qüestió cap dels seus pilars fonamentals.

Aprofito aquesta tribuna per exposar en públic una altra breu i senzilla reflexió, relativament estesa, diria, i per tant gens original: la hipoteca que representa per a la lluita independentista el caràcter quasi monopolístic que ocupa la denúncia per l’empresonament i l’exili dels nostres polítics (o la protesta per llur situació, si es prefereix) en la mobilització independentista.

La meva impressió és que aquesta denúncia/protesta ha agafat una volada, una dimensió tan gran que per moments sembla capaç d’arraconar el MOTIU pel qual aquests polítics nostres estan engarjolats o exiliats, i aquest motiu no era, no és altre que la voluntat de bastir un OBJECTIU: construir, amb l’aval democràtic del poble, una Catalunya millor en forma de República.

Cada vegada que em concentro, en silenci o corejant consignes, pels nostres polítics represaliats vull no apartar el meu pensament d’aquest anhel de país. Se’m dirà que tots els independentistes tenen aquest mateix pensament al cap i idèntic sentiment al cor, i no ho dubto, però llavors, em dic, potser caldria combinar més i de manera més sistemàtica la reivindicació de l’alliberament dels presos polítics amb la reivindicació de la República Catalana -o com a mínim, i més genèricament, la llibertat de Catalunya i el seu dret a l’autodeterminació- que és la raó per la que estan presos o exiliats els nostres polítics (i tants altres dels nostres ciutadans investigats o amenaçats).

Fa l’efecte que si mai els espanyols -i d’aquí ve aquesta reflexió i aprensió meves-, en un atac d’astúcia, alliberessin els presos i permetessin el retorn dels que són a l’exili, la mobilització popular es DESINFLARIA, de manera força espectacular, i està per veure si la cosa sols seria momentània o si, amb la desmobilització de molta gent que veuria satisfeta la seva demanda, allò que havia provocat o donat forma a la seva continuada mobilització durant setmanes i mesos, la cosa no es aniria a la baixa de manera sostinguda…

En resum, apostar de manera tant unívoca, tan unidireccional, tan exclusiva per l’alliberament dels presos polítics i el retorn lliure dels exiliats és una reivindicació que peca de reduccionisme, que és molt massa limitada i, com a tal, és tothora una arma de doble fil que se’ns pot girar en contra fàcilment. Només això: pensem-hi i tinguem-ho present.

ens perdem oer l’estètica, Ramon Vilardell. Em sumo a la seva petició. Em sembla que té tot el sentit. Som bonistes, com si ser-ho ens redimís de cap altra responsabilitat. La reivindicació hauria de ser: fora el 155, fora el Rei, fora Espanya de les nostres institucions, prou ingerèncias, Catalunya no vol pagar més la festa espanyola, Espanya deixa d’expoliar Catalunya, Catalunya triarà lliurement, la sobirania és nostra, Espanya no ets ningú per imposar a Catalunya.. en fi, que m’estic animant.
Gràcies sr. Vilardell: molt oportú.

Celebro que compartim punt de vista, Eva Salas. Doncs, és així, tanta atenció i energia adreçada a l’alliberament i al retorn dels nostres polítics no ens deixa veure el bosc. Som tots nosaltres els que ens hem d'(auto)alliberar… Reduir, o com a mínim centrar, la nostra mobilització en aquesta injusta situació pot acabar, sinó ho és ja hores d’ara, sent estèril. Ens uneix, sí, però no ens transforma en agents dinamitzadors d’un canvi de paradigma polític.

Ningú ni res és sobrer, però és evident que hi ha actituds i iniciatives més emancipadores que d’altres, i són aquestes les que cal recolzar, impulsar, desplegar amb creixent intensitat.

No dubto que les declaracions i les maniobres dels nostres polítics a dins i fora de Catalunya fan la seva funció; ni que l’activisme reclamant la llibertat dels empresonats i el lliure retorn dels exiliats manté viva la consciència d’un greuge i aporta esperança als perseguits; ni que tot aquest devessall mediàtic i social d’opinió escrita o parlada, amb firma coneguda o anònima contribueix a formar el nostre criteri i a afinar i a potenciar el nostre compromís…

No, no poso en qüestió la bondat de tot aquest esforç, però sí que veig la necessitat de donar prioritat a accions concertades que realment ataquin i desfacin els nusos de la nostra subjecció individual i col.lectiva a l’Estat espanyol, i en aquest sentit crec que reclamar la llibertat dels presos NO és cap tàctica eficaç. Per demanar, per reclamar amb alguna possibilitat d’èxit, primer de tot cal DERROTAR l’enemic. A això, i a cap altra cosa, hem d’esmerçar el nostre esforç: l’estaca cal tombar-la per poder esdevenir lliures, no pas demanar-li que ens ho deixi ser.