07.10.2018 - 22:00
|
Actualització: 08.10.2018 - 00:55
Estic d’acord al cent per cent amb aquesta piulada que el diputat d’ERC Ruben Wagensberg va fer divendres:
Si l’Estat va treure milers de milions dels dipòsits catalans el 2-O, vol dir que veien possibilitats reals de ruptura. I si hi veien possibilitats reals, vol dir que la ruptura era i és possible.
L’1-O no va ser suficient. Cal tornar a generar molts 1-O. Un darrere l’altre. pic.twitter.com/TIk7qLNleh— Ruben Wagensberg (@wagensberg) October 5, 2018
La piulada és una reacció, a parer meu molt sensata, a les informacions que el diari Ara ha publicat aquest cap de setmana sobre la retirada en massa de fons dependents de l’estat espanyol, tant de CaixaBank com del Banc Sabadell, l’endemà del dia del referèndum d’autodeterminació. Una informació que ahir va complementar VilaWeb, que confirmà que cap dels dos bancs no havia explicat la veritat al govern de la Generalitat sobre les raons per les quals se n’havien anat. Aquest Josep Oliu que, segons el diari Ara, ‘va ser la persona a qui més va doldre la decisió’ d’anar-se’n i a qui aquells dies es veia ‘amb els ulls entelats’, no va tenir gens ni mica de vergonya no solament d’allunyar la seu corporativa del banc sinó tampoc d’enganyar el govern. I volien fer creure que perdien els dipòsits de la gent però la gran retirada de fons la causaven, a toc de telèfon, les empreses dependents del govern espanyol, les del peculiar capitalisme d’amics espanyol.
La informació publicada pels companys del diari Ara, doncs, no fa sinó reforçar la tesi defensada per Wagensberg. Espanya va haver de fer coses molt i molt rares, molt fora de la normalitat, per a aturar allò que sabia positivament que era la ruptura imminent del seu estat. Una ruptura que s’hauria fet efectiva molt segurament si els polítics catalans l’haguessen encertada més el mes d’octubre passat. Una ruptura que, com Wagensberg mateix diu, és possible si som capaços de ‘generar molts 1-O, un darrere l’altre’.
I un any després estem en condicions de fer-ho? Vist això que veiem cada dia al carrer, és clar que sí. Però permeteu-me que gire la pregunta: i ells? Ells estan en condicions de repetir, amb la mateixa eficàcia, tot allò que feren un any endarrere? Perquè jo diria que no, i que aquesta és la clau més important de totes.
El govern socialista podria enviar deu mil policies més a pegar-nos amb qualsevol excusa? És clar que sí. Però és precisament això que va fer més mal a Espanya i, segurament, si els socialistes repetien allò que va fer Rajoy els deixaria a un pas de l’extinció política. Ara podrien fer eixir al carrer centenars de milers de catalans a defensar la unitat d’Espanya, una altra volta? No ho sembla, vist que no ho han aconseguit mai més i vist de quina manera tan exagerada fa figa Ciutadans cada vegada que intenta una manifestació. Potser a Josep Oliu, un dels principals impulsors de Ciutadans, ara sí que ‘se li entelen els ulls’ de debò. A Madrid hi tindrien, en un ambient polític com més va més tens i trencat, la unitat necessària per a tornar-nos a aplicar un 155? Per fer-ho el PSOE es recolzaria en Ciutadans, el PP i Vox contra tots tots els qui l’han dut al poder? –potser l’acudit de Miquel Iceta frenant ell tot sol la policia espanyola amb una trucada és un simptomàtic atac de ‘sinceritat’ equiparable a les llagrimetes del senyor Oliu un any després… I sobretot quina credibilitat tindria tornar-nos a amenaçar amb l’hecatombe econòmica, ara que les xifres i la vida quotidiana l’han desmentida amb tanta contundència. Oimés si CaixaBank i el Sabadell no poden tornar a ser còmplices actius de la repressió –i ara, per favor, que no tornen, que no s’ha notat gens que se n’hagen anat i, en canvi, si continuen amb la seu fora del Principat no podran tornar a fer de pinxos xantatgistes.
(Jordi Goula fa setmanes que explica a VilaWeb, amb una claredat enorme, que el relat catastrofista sobre l’economia catalana es va enfonsant per moments i que ja s’ha fet insostenible. Us recomane que llegiu aquest article extraordinari de la setmana passada, ‘La bona marxa de l’economia esquerda el relat oficial sobre Catalunya‘, i que, per a ser molt conscients d’on som, també llegiu aquest que fou publicat ahir, ‘Creieu que el 155 va ajudar l’economia catalana?‘ –sense passar per alt que Goula mateix, en la seua columna del diumenge, ja es va demanar fa tres setmanes: ‘On són els 31.000 milions que van volar de Catalunya?‘)
La pregunta és on para Mariano Rajoy avui? A casa. I on para Soraya Sáenz, aquella que feia befa de les nostres institucions amb la paraula ‘li-qui-da-ci-ó’? A casa. I on para Ciutadans, que havia de guanyar les eleccions i que ahir, per a veure Rivera a la plaça de Sant Jaume, no fou capaç de dur-hi ni els militants que diu que té a Ciutat Vella? Ni a Sant Jaume ni a la Moncloa, dos llocs on ja sembla que no arribaran mai. I on paren aquells que anaven vestits de blanc? I on para la credibilitat del monarca espanyol, enfonsada per sempre més? On para, demane, el govern fort d’Espanya que ni existeix –vuitanta-quatre diputats– ni tornarà a existir mai? I on és l’esquerra espanyola que no va voler defensar els demòcrates catalans i ara es troba amb Vox assaltant el cel de Vistalegre estant? On para la credibilitat de la justícia espanyola, tombada en quatre estats europeus i ridiculitzada davant els ciutadans amb casos com els de la Manada o d’Altsasu? Insistesc en la pregunta: dels dos costats de l’equació, quin s’ha afeblit més en dotze mesos, malgrat els milions i milions d’euros esmerçats en propaganda, propaganda disfressada tan sovint de periodisme?
A final dels anys setanta, un grapat de llibres ens van obrir els ulls als qui volíem entendre què passava a l’antiga Unió Soviètica. L’Empire éclaté, d’Hélène Carrère d’Encausse, va assolir un renom excepcional. El llibre s’equivocava de ple sobre la manera com es descompondria l’URSS, però aclaria coses molt valuoses. Una que sempre em va impressionar fou la certesa expressada per l’autora que allò que ella anomenava els enormes mitjans de coerció en mans del poder soviètic no bastarien per a aturar-ne la descomposició si optava per enfrontar-se a aquella part de la seua població que no era russa. Perquè, afirmava, enfrontar-se brutalment als teus ciutadans sempre passa factura i sempre deslegitima l’estat, tant hi fa si és més poderós o menys.
Durant molt de temps vaig creure que Carrère d’Encausse era una optimista. I encara ho vaig creure més quan vaig arribar per primera vegada a l’URSS, anys després d’haver llegit el llibre, perquè efectivament vaig constatar que els mitjans coercitius de Moscou semblaven inabastables, milions de vegades més inabastables que els de Madrid avui. I tanmateix el segon poder mundial s’esfondrà ben pocs anys després, davant els meus ulls incrèduls. Sabeu per què? Perquè els armenis, els estonians o els lituans, quan van fallar a la primera, varen aprendre la lliçó. Mentre que a Moscou, com ara passa a Madrid, es tancaven i es tancaven cada dia més en un univers irreal, que feia temps que havia deixat d’existir al carrer. Un, dos, tres, quatre primers d’octubre. Tants com calga. Efectivament Wagensberg. Tants com calga.
