11.01.2024 - 21:40
Els acords signats el darrer minut entre el PSOE i Junts per salvar els decrets llei de Pedro Sánchez presenten moltes incògnites de concreció. Són promeses, algunes d’una complexitat majúscula per a ser aplicades, que ja acabarem comprovant d’ací a uns quants mesos si es compleixen mai o no.
D’aquests acords, n’hi ha un que m’ha deixat especialment desconcertat. És l’acord per a revertir la fugida de les seus socials d’algunes empreses, aquella maniobra impulsada pel rei dels espanyols i el govern de Mariano Rajoy els dies en què es va proclamar la independència, amb la intenció d’aturar-la.
Dic que m’ha deixat desconcertat pel simple fet que Junts haja posat això sobre la taula. Perquè no entenc quin trellat té, a partir d’una posició independentista, lluitar perquè tornen la Caixa o el Banc Sabadell, per esmentar dos exemples ben coneguts de les empreses que es van afegir al xantatge espanyol contra la població de Catalunya l’octubre del 2017.
Personalment, no vull que aquestes empreses, aquesta gent, tornen mai –un “tornen” que de fet és relatiu, perquè moltes no “se n’han anat” del país, car s’han quedat al País Valencià o a les Illes. A tot estirar, se n’han anat de l’autonomia…
Però ara és igual aquest matís. No vull que tornen, en primer lloc, perquè a hores d’ara ningú no pot discutir que les conseqüències econòmiques del canvi de seus són minúscules, intranscendents. I, per tant, és evident que aquell moviment es va inflar de manera intencionada amb una finalitat purament política.
Si repassem l’hemeroteca, veurem que es van arribar a publicar portades de diari que asseguraven que se n’anirien cinc mil empreses acollint-se a l’infame decret del govern espanyol. I a l’hora de la veritat, consultant les dades del registre mercantil, resulta que tan sols van moure la seu unes tres-centes, menys del 10% de les que havien proclamat que se n’anirien i una part ridícula del total de 608.981 empreses que tenien la seu al Principat aquell any. Allò era un muntatge polític i de propaganda a què es van prestar bàsicament directius d’empreses participades.
Vist amb la perspectiva dels anys passats, és indiscutible, a més, que en realitat l’activitat econòmica a Catalunya de les empreses que van moure la seu social ha continuat essent la mateixa, si fa no fa.
De manera que aquells auguris tremendistes que va vendre l’espanyolisme sobre la imminent ruïna de Catalunya no s’han complert. De cap manera. I al final tot ha acabat en una maniobra de palau sense incidència real sobre el dia a dia del país. Un moviment d’un sector empresarial essencialment contrari a la independència o dependent de l’estat.
I si això és així –que supose que ho compartim tots–, aleshores quin interès hem de tenir ara, quan la normalitat s’ha imposat al xantatge, a posar la catifa vermella a aquelles empreses que no van dubtar a anar contra la democràcia?
No és veritat que no tinguessen cap més remei. No és veritat que s’hi trobassen forçades. Totes ho van fer perquè van voler. Exactament perquè volien intervenir contra el procés d’independència de Catalunya.
I ho testimonien totes i cadascuna de les que es van quedar. Perquè la pressió era la mateixa, però la Caixa d’Enginyers, Mango, Uriach o Grífols –per esmentar-ne unes poques de les que es van quedar– van actuar amb la dignitat i amb el compromís envers la societat que la Caixa, el Banc Sabadell, el Grup Planeta, eDreams o l’Institut Dexeus no van tenir. I oblidar això no em sembla ni raonable ni decent.
Se’n van anar? Doncs que no tornen. Que s’ha demostrat sobradament que no les necessitem.
I sobretot, per favor!, que a ningú no se li acudesca, al damunt, bonificar-les perquè tornen; subvencionar-ne la tornada. Em semblaria una indignitat majúscula fins i tot estudiar-ho. Perquè com deixaria els qui van resistir les pressions i es van mantenir al costat de la societat catalana, que ara es donassen diners als qui es van prestar a fer el xantatge?
PS1. Després d’una pausa per Nadal, avui torna La tertúlia proscrita, en un moment polític especialment interessant. La podeu veure.
PS2. Aquesta setmana el Punt Avui ha reformat els continguts i la maqueta. I Andreu Barnils ha aprofitat l’avinentesa per entrevistar Joan Vall Clara. És un dels periodistes –i emprenedors– més consistents i rigorosos d’aquest país i sempre cal escoltar amb molta atenció què diu. No us decebrà gens ni mica: “Ara posaré una denúncia més a la Generalitat“.
